Hi ha qui diu que l’evolució ens ha portat a l’era digital, a l’espai i fins i tot a la intel·ligència artificial; però jo crec que tota aquesta història de progressos és secundària, perquè la veritable revolució, la que marcarà un abans i un després en la història de la civilització, és el llançament dels xumets per adults.

Sí, sí, heu llegit bé. No és un error tipogràfic,  ni una innocentada. Ara sembla ser que ja no cal que amaguem aquells impuls irracional de voler xuclar alguna cosa quan estem estressats. Ja no ens haurem de conformar amb rossegar el tap un bolígraf (que per cert després fan força mania i pudor), o amb el dit (que queda esprimatxat i arrugat). Ara ha arribat la versió definitiva: no més ni menys que un tros gegant de plàstic en forma de xumet, dissenyat especialment per a boques que ja han fet la selectivitat, pagat hipoteques i probablement  passat per alguna que altra crisi existencial.

Però per què existeix això? La resposta és ben senzilla: perquè el món està fatal i algú ha decidit aprofitar i fer negoci. Els defensors d’aquesta “meravella” asseguren que té beneficis terapèutics: que si redueix l’ansietat, que si millora l’insomni, que si calma després d’escoltar reunions absurdes a la feina... Bé, potser sí. També hi ha qui diu que les polseres magnètiques curen el mal d’esquena  i tots sabem com acaba la cosa: amb la butxaca plena del que ven les polseres i amb el mateix mal d’esquena el que l’ha comprat.

Però siguem honestos: no és que la humanitat estigui buscant la pau interior amb un tros de silicona a la boca, el que passa és que ens agrada la regressió. Si poguéssim tornaríem a quan l’únic problema de la vida era quan la mama trigava més de tres segons a preparar el biberó.

Feu un esforç mental i proveu d’imaginar l’escena: vas amb el metro un dilluns a les vuit del matí, envoltat de gent que sembla sortir d’una pel·lícula de zombis i de sobte veus un paio de més de trenta anys amb un xumet fluorescent a la boca. No saps si és un gran visionari, un meme amb potes o simplement algú que ha confós el calaix dels records infantils amb el de la cuina. Això sí, els fabricants com sempre, s’ho han currat i han fet xumets per adults de tots colors, amb brillantets, temàtics, i fins i tots alguns que venen com a “premium”, perquè és clar, la dignitat té un preu, i si s’ha de fer el ridícul, almenys que sigui amb “estil”.

Els defensors més optimistes diuen que portar un xumet és millor que fumar, beure o devorar tres paquets de galetes a mitjanit. I potser tenen raó: el xumet no deixa ressaca (potser mal de mandíbules), no et deixa l’alè amb pudor de tabac i no sembla especialment perillós per la salut. El que no sé és com viurà la fèrula de descàrrega i el xumet. Però també cal tenir en compte els efectes secundaris. Ara imagineu, que esteu en una cita, que de moment tot va bé, les espelmes enceses, música suau...i la parella decideix treure un xumet de la butxaca com si fos un as a la màniga. Doncs res, no us cal imaginar res més perquè la màgia s’ha acabat en aquell precís instant.

Però al final, el xumet per adults és la metàfora perfecta del nostre temps. Vivim enganxats a pantalles, compartim la nostra vida privada amb desconeguts a internet, i ara sembla que necessitarem un xumet per poder sobreviure a la jornada laboral. Tot molt coherent, vaja. Però, imagineu que això es posa de moda de debò. Els polítics entrant al Parlament amb un xumet a la boca (que a vegades més valdria que seguissin xumant i deixar de dir ruqueries), els professors sonant classe a adolescents rebels amb xumet XXL, el caixer o caixera dels supermercat xumant com si no hi hagués demà mentre fa córrer paquets de llegums o pacs de cerveses... Qui sap, potser fins i tot seria positiu: un món més silenciós, menys discussions absurdes i més “xup-xup” relaxant.

El debat està servit: és el xumet per adults una eina revolucionària per a  la gestió de l’estrès o simplement un insult a la nostra dignitat? Potser les dues coses alhora. La veritat és que, amb la quantitat de bajanades que comprem per sentir-nos millor ( des de cremes miraculoses a cadires “ergonòmiques” que sovint et deixen pitjor), un xumet gegant potser no és tan greu. Tot i que jo, que vaig treure el xumet a les meves filles a l’any i poc, no em veig xumat ni en públic ni en privat a la meva edat.