«Amor i desamor amanit amb música dolça, seductora i entranyable amb unes interpretacions convincents i que connecten»: aquest podria ser el subtítol d’una cinta que s’està convertint en la grata sorpresa d’un estiu apàtic per definició.
Escric aquestes línies escoltant una llista de reproducció que recull les diferents cançons i constato el poder de la música fent el seu efecte evocador sense cap possibilitat d’escapar-se. Deixeu la transcendència i la foscor que podríem trobar a l’ excel·lent «A propósito de Llewin Davis» fora de la sala i intenteu entrar amb la part més senzilla (anava a escriure «beneita», no sé si també serviria?…) de la vostra personalitat per tal de gaudir plenament d’aquest producte estiuenc digerible, vendible i sanot.
Entrant en més detalls val a dir que els dos protagonistes d’èxit (Keira Knightley i Mark Ruffalo) connecten amb una força destacada que es nota durant tot el metratge, amb uns secundaris que estan a una alçada notable malgrat en alguna ocasió l’excés de somriures i optimisme forçat pot resultat empallegós.
Pel que fa al ritme i la narrativa destaco un aspecte que, al meu entendre, és molt difícil als musicals o pel.lícules amb cançons: fer que l’acció flueixi amb els diferents temes com elements que no fan nosa i que s’acoblen sense que ho notis gaire. En aquest cas s’aconsegueix plenament amb moments estel·lars que t’estiren a «acompanyar» amb dits o peus. De la mateixa manera que en un episodi de la trama: «a veure qui és capaç de estar-se quiet escoltant aquesta cançó!». Podeu fer-vos aquesta juguesca abans d’anar-hi. Si no moveu ni un dit dins la sala haureu aconseguit el campionat de la persona més gèlida del planeta.
El debat música independent versus música mercantilitzada també queda ben dibuixat i, com no podia ser d’un altra forma, decantat-se, amb una visió molt optimista, per la música d’autor, autèntica i íntima, difosa via xarxa i lluny dels vestits imposats per la indústria.
Estem davant una obra de línia clara, optimista i jovial, ben interpretada i que flueix gratament si us deixeu portar per una sensibilitat sense gaires enrevessaments. (També pot passar que tot es desinfli amb el pas del temps i que ho vegem tot plegat una mica més sensibler i insubstancial, ja ho veurem, no?). Tenint present aquesta possibilitat la meva nota puja fins un 7.
Més informació a Filmaffinity.
