De què parlem quan parlem de biogàs? - Cara i creu del biogàs (I)
Temps aproximat de lectura:
Peu de foto:Planta de biogàs ©SomEnergia
Aquest reportatge forma part d'una sèrie sobre el repte econòmic i social del biogàs a Ponent. Pots llegir les altres càpsules aquí:
I aquestes plantes, on les col·loquem? - Cara i creu del biogàs (II)
Una solució de futur o una bombolla? - Cara i creu del biogàs (III)
En els darrers mesos no hi ha dia que la paraula ‘biogàs’ no aparegui als mitjans de comunicació. Projectes que surten com bolets per tot arreu, plataformes que s’hi oposen i declaracions entrecreuades de promotors, opositors, alcaldes i consellers de la Generalitat. El ‘biogàs’ està en boca de tothom. Com si es tractés d’un drama d’Ibsen, per uns és el remei miraculós a l’excés de dejeccions ramaderes i per uns altres és una amenaça per la salut, la biodiversitat i l’economia local. El debat està servit i, com en tots els grans temes de país, res és ni blanc ni negre.
Actualment, a les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Noguera, la Segarra, les Garrigues i el Segrià hi ha una trentena de projectes de plantes de biogàs en marxa, en construcció o bé projectats. Es tracta d’instal·lacions que, a partir de la digestió de purins i altres restes orgàniques, generen biometà per injectar a la xarxa de gas natural i un digestat que pot servir de fertilitzant. L’objectiu que es fixa el Govern català és que d’ara i fins al 2030 se n’implantin una cinquantena, tal com recull l’Estratègia Catalana del Biogàs, aprovada el maig del 2024 per l’executiu d’ERC i defensada per l’actual govern del PSC. Segons diuen, seria una solució per al tractament dels 9,4 milions de tones de purins que es generen a Catalunya anualment, tal com afirmen des del Departament d’Agricultura.
El professor emèrit d’Enginyeria Ambiental a la UPC, Xavier Flotats, explica que a l’Estat espanyol “anem quarts per la cua en producció de biogàs per càpita” enfront de països capdavanters com Dinamarca, Alemanya o la República Txeca. L’any 2023, a Europa hi havia més de 21.000 plantes de biogàs. Per la seva banda, Catalunya en disposava només de 68 de les quals tan sols cinc purificaven el biogàs en biometà per injectar-lo a la xarxa.
Què és el biogàs i com funciona una planta?
El biogàs és un gas format per metà, diòxid de carboni i altres partícules que es produeix a través de la descomposició de matèria orgànica —com purins, fems, residus o aigües residuals— en absència d’oxigen. Aquest biogàs pot servir per produir energia tèrmica, electricitat o purificar-lo per fer biometà injectable a la xarxa de gas natural.
Una planta de biogàs inicia el seu procés amb l’entrada de residus orgànics (purins, fangs de depuradora, restes de la fracció orgànica, residus de la indústria agroalimentària, biomassa...). Aquests materials s’introdueixen en el digestor, un dipòsit on uns microorganismes en absència d’oxigen descomponen els residus en biogàs i en digestat. Aquest procés s’anomena digestió anaeròbica.
Un cop es té el biogàs, aquest es pot fer servir per generar electricitat i/o calor, o bé es pot purificar per generar biometà. Pel que fa al digestat, és un subproducte que es pot aplicar al camp com a fertilitzant o tractar-se per crear adobs més eficients.
Entre els beneficis que es destaquen en la ‘Guia per al desenvolupament sostenible del biogàs i el biometà a Catalunya’ hi ha aspectes ambientals (energia renovable, reducció d’emissions de gasos, millora en els fertilitzants), econòmics (bioeconomia circular, reducció de la despesa energètica de les empreses) i socials (creació de llocs de treball en entorns rurals, sobirania energètica, impuls de comunitats energètiques i sensibilització social).
Ara bé, un dels aspectes més qüestionats del funcionament d’aquestes plantes és el sistema que s’utilitza per separar la part líquida del residu sòlid de les dejeccions. La majoria de plantes utilitzen el gas natural per assecar els purins, tot i que projectes com Nova Tracjusa es plantegen fer-ho amb la gasificació de CDR, un combustible derivat de residus provinents de plantes de triatge. A més, el professor d’ETSEA-UdL i membre de Pobles Vius, Joserra Olarrieta, afirma que “si el digestat que produeix una planta es contamina amb aquestes restes, ja no té qualitat i seguirà contaminant el sòl”. Així i tot, segons l’Associació Catalana de Productors de Porcí (Porcat), hi ha altres models que no recorren ni a la cogeneració ni a la incineració de residus, com podrien ser les plantes d’Almenar, Alcarràs o Vila-sana.
Les afectacions a la salut d’aquestes plantes també s’han posat en dubte. August Bonmatí, cap del programa de Sostenibilitat en biosistemes de l’IRTA, deixa clar que “si una planta està ben feta, no hi ha cap risc per la salut”, mentre que diverses plataformes opositores utilitzen aquest com un dels arguments per contraposar les plantes. En aquest sentit, una vintenta de professionals sanitaris de les Garrigues van presentar un manifest sobre els efectes que tindria la generació de substàncies com dioxines i furans a Nova Tracjusa. Eduard Cau, president de GAP Cooperativa, promotora juntament amb Griñó de la nova planta de Juneda, va explicar en l’inici de les obres que la Generalitat tindrà accés en tot moment a les dades d’emissions de la planta, que estan limitades a 10 ppm/m3 i que es regularan amb “la tecnologia adequada”.
El model ideal, a debat
Plantes de biogàs n’hi ha de tantes maneres com es vulgui imaginar. El debat candent que hi ha sobre la taula és el d’un model ideal perquè la seva implantació sigui rendible econòmicament i no suposi una gran afectació al lloc on s’implantin. Sigui com sigui, la qüestió de fons de tota la controvèrsia rau en el problema que venen a solucionar les plantes.
August Bonmatí assenyala que el marc conceptual és “el de millorar la gestió de dejeccions ramaderes generant una energia renovable i reduint les emissions de metà”. És una afirmació que comparteix el Govern català i empreses com Copenhagen Infrastructure Partners (CIP), la promotora de la macroplanta prevista a la Sentiu de Sió i que impulsen conjuntament amb Cobirgy, definida com una companyia local de ramaders. El portaveu a Espanya de CIP, Javier Prados, assegura que aquesta empresa danesa el que fa és “oferir una solució que necessiten els grangers de la zona a través de l’economia circular”. Cal tenir en compte que CIP és una firma que gestiona 33.000 milions d’euros arreu d’Europa, dels quals 900 els inverteix en biogàs. “Si invertim en això és perquè hi ha una rendibilitat a llarg termini”, subratlla Prados.
D’entrada, podria semblar que no hi ha polèmica possible, ja que resol un problema del sector agroramader generant energia i un subproducte per al mateix sector. Ara bé, des dels sectors opositors s’hi vol veure un rerefons que va més enllà d’un fet estricament sectorial. El geògraf i professor de la URV, Sergi Salidé, es mostra favorable al tractament de fems a través de plantes de biogàs, tot i que alerta que per ampliar la producció i que sigui rendible econòmicament cal afegir-hi altres materials “i llavors ja no és una solució al problema local de les dejeccions, sinó una solució al problema nacional o global del tractament de residus”. Salidé assegura que si el que es vol és reduir l’excés de dejeccions, “es podria establir una suspensió d’ampliació o creació de noves granges i això no passa”.
Els impulsors de projectes com el de la Sentiu, que ha de tractar 500.000 tones de residus anuals, insisteixen en què només es tractaran dejeccions ramaderes i residus d’indústria agroalimentària. “No podem tractar fangs de depuradora, per exemple, perquè no tenim el permís per a fer-ho”, explica Ferran Pascual, membre de l’agrupació local de grangers de la Sentiu. En un comunicat emès pel Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya sobre un altre dels projectes polèmics, el de Nova Tracjusa, apunten a una “dependència de residus externs” i exemplifiquen que la quantitat de residus que podrà tractar anualment la instal·lació de Juneda multipliquen per tretze el rebuig generat per la comarca de les Garrigues.
Pel que fa al tipus de plantes, el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, va dir en una jornada celebrada al mes de maig al parc de Gardeny de Lleida que el millor model de planta de biogàs era aquell en què “els impulsors siguin una agrupació de ramaders per fer una gestió conjunta del seu purí en un radi determinat”. Experts com Xavier Flotats o August Bonmatí corroboren aquesta sentència i també assenyalen que, d’aquesta manera, els projectes tenen més garanties de desenvolupar-se amb el suport social de la zona.
Ara bé, aquesta filosofia contrasta amb la grandària d’algunes de les propostes que han anat sorgint durant l’últim any, com les que es preveuen a Vilagrassa (previsió de 210.000 tones de purins/any), Anglesola (170.000), els Plans de Sió (140.000), Juneda (130.000) o Vallfogona de Balaguer (ara en tracta 70.000, però volen ampliar-la a 369.000), sumades a la de la Sentiu, que seria la més gran del sud d’Europa. Sergi Salidé posa en relleu la diferència entre instal·lacions petites que generen energia pel mateix entorn d’aquestes més grans “que s'ubiquen al mig del territori rural i que injecten els productes finals a grans xarxes”.
