Aquest reportatge forma part d’una sèrie sobre el repte econòmic i social del biogàs a Ponent. Pots llegir les altres càpsules aquí:
De què parlem quan parlem de biogàs? – Cara i creu del biogàs (I)
Una solució de futur o una bombolla? – Cara i creu del biogàs (III)
Quan el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, va anunciar la voluntat de disposar de cinquanta noves plantes abans del 2030, no especificava on s’haurien d’implementar. Tanmateix, les comarques lleidatanes són les que estan veient proliferar més projectes de biogàs. Al moment de tancar aquest reportatge, aquesta capçalera ha comptabilitzat una trentena de plantes en funcionament, en construcció o projectades a les sis comarques de Ponent. El professor emèrit d’Enginyeria Ambiental a la UPC, Xavier Flotats, té clar que “si les dejeccions ramaderes es generen en el medi rural, és allí on s’han d’ubicar les plantes”. En canvi, des de la plataforma Pobles Vius afirmen que s’estan anunciant projectes “sense debat ni planificació” i hi veuen una “subordinació territorial”.
La Llei de política territorial, de 1983, fixava un pla territorial general de Catalunya, que es va aprovar l’any 1995. En aquest, s’estableixen plans sectorials (aigua, carreteres, residus…) i plans territorials (Ponent, camp de Tarragona, terres de l’Ebre…). Així i tot, actualment no hi ha cap pla específic per les energies renovables i únicament es disposa d’un decret llei del 2019 que diu que la seva implementació ha de ser planificada, sense concretar com.
El geògraf i professor de la URV, Sergi Salidé, explica que “amb absència de planificació, les empreses van a llocs on més els surt a compte: municipis amb poca gent, població envellida i rendes baixes”. Contràriament, Xavier Flotats advoca per una “intensificació sostenible” i assegura que “augmentar l’escala [d’aquests projectes] pot ser ambientalment més correcte que mantenir la forma de producció ancestral”.
La ubicació de les plantes de biogàs també ha estat criticada per vint-i-set alcaldes de Ponent en una carta a la consellera de Territori, Sílvia Paneque, oposant-se a la macroplanta de biogàs de la Sentiu. Ho argumentava l’alcalde de Bellcaire d’Urgell, Jaume Monfort, remarcant que no hi ha suficients purins per abastir totes les plantes que es preveuen i que, per tant, aquestes necessitaran residus d’altres llocs. Paneque es va emplaçar en una visita recent a Mollerussa a impulsar una taula per planificar territorialment els projectes de manera coordinada amb aquests alcaldes, sense més concrecions.
El paper de l’Administració
El Govern de Pere Aragonés va aprovar al gener del 2024 l’Estratègia Catalana de Biogàs 2024-2030, un full de ruta per impulsar la producció de biogàs i triplicar la producció d’energia a través d’aquesta font fins al 2030 que l’executiu de Salvador Illa s’ha fet seu. El document planteja destinar entre 171 i 570 milions d’euros en ajuts públics fins al 2030 per fomentar plantes de biogàs i projectes que redueixin emissions i millorin la gestió dels residus. L’estratègia també apunta l’aposta per un model “descentralitzat”, tot i que tampoc concreta com s’han de distribuir territorialment les plantes. Aquesta acció va acompanyada d’una altra estratègia del digestat, el subproducte que queda com a fertilitzant, assumint la tasca de garantir un marc normatiu favorable per a la valorització del digestat, la seva homologació com a fertilitzant i la creació d’un mercat estable.
Pel que fa als ajuts, el 2024 es van obrir una primera convocatòria que van repartir 43 milions d’euros entre disset projectes. El conseller Ordeig va anunciar fa uns mesos una segona convocatòria de 25 milions d’euros més. El suport no és només econòmic, sinó que també s’han declarat alguns projectes com a ‘estratègics’, un d’ells el de la Sentiu, que permeten reduir fins a la meitat els tràmits que necessiten abans de començar a edificar-se.
Davant d’això, alguns ajuntaments com els d’Anglesola, Bellcaire d’Urgell, Tarroja de Segarra o el Palau d’Anglesola han volgut aturar de manera temporal alguns projectes que es volen implementar als seus municipis. Aquests consistoris han aprovat moratòries d’un any en l’atorgament de llicències urbanístiques relacionades amb projectes energètics. Aquest és l’únic mecanisme del qual disposen aquells municipis que no tinguin regularitzades instal·lacions com aquestes en el seu planejament urbanístic. D’aquesta manera, disposen d’un any per establir en el seu planejament com volen que siguin les plantes que es vulguin establir al seu terme i delimitar en quins espais poden fer-ho. Fonts del Departament de Territori expliquen que la instal·lació d’una planta de biogàs es considera un servei tècnic, i per tant es pot ubicar en sòl no urbanitzable, segons la normativa. Així i tot, Sergi Salidé apunta que el vistiplau final d’aquestes modificacions l’acaba decidint la Comissió Territorial d’Urbanisme. Per contra, en els municipis que no tinguin una regulació pròpia és la Generalitat qui ha de tramitar la implementació de les plantes en totes les parts del procés.
Salidé també fa un incís en tot aquest batibull de tramitacions a què s’enfronten els projectes energètics. “El negoci no és ni tan sols fer funcionar la planta a llarg termini, sinó la tramitació i l’obtenció d’ajudes públiques”, sentencia i ho exemplifica amb altres iniciatives de parcs solars o eòlics en altres punts del país que estan autoritzats i no s’estan construint “perquè no hi ha una demanda energètica real”.
