Gerard Barsalà: “La vida m'ha donat llimones i jo he fet Llimonetti”

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay

Publicat:

25-04-2019

Actualitzat: 25-04-2019 8:22

Temps aproximat de lectura:

Riu. Des de la primera pregunta fins a l'última. El somriure no se li treu de la cara ni tan sols per parlar de l'accident que va patir amb un explosiu quan era artiller i que el va tenir dos mesos a l'UCI connectat a les màquines. S'emociona per com de malament ho va passar la família. I és que el Gerard Barsalà és un exemple de superació. Diu que fins i tot li ha escrit gent per demanar-li consell. Li treu pes. També a l'èxit de la seva creació, el Llimonetti, que en tres anys de vida s'ha convertit en un producte típic més de la gastronomia lleidatana. És humil, perseverant, familiar i feliç. Des de la petita botiga-fàbrica al carrer Major d'Almacelles, Elixirs de Ponent és tan artesanal que fins i tot la comptabilitat ho és! Si fos un superheroi, voldria tenir la capacitat de desestressar la gent amb una mica d'alegria. Ja és això! I és que ja ho diu, la vida li ha donat llimones i què n'ha fet?

Hem volgut descobrir quin gust té aquest emprenedor peculiar que acaba de presentar la seva última creació: el licor de camamilla.

Presenta't. Qui és Gerard Barsalà?

Sóc un emprenedor jove que s'ha llençat a la piscina amb tot el que comporta crear una empresa i començar des de zero venint d'un altre àmbit com l'enginyeria de mines. Això era el meu hobbi. En 12 anys, des de la cuina de casa amb el meu cosí, em va anar picant la curiositat i em vaig anar formant fins que va arribar el moment de decidir si tirava endavant amb tot això que m'agradava tant o continuava en el món de l'enginyeria, que també m'agradava i que em ve de família. Vaig dir: “vamos palante!”

I això et defineix?

Jo crec que sí. M'agrada investigar coses, provar coses noves, tinc curiositat i no em fa por massa cosa. (Riu)

No?

Bé, primer analitzo, pregunto a la gent que en sap, i també m'he format una mica fins que arriba el moment de llençar-te.

Què va ser el que et va fer decidir fer el salt?

Al final, l'estrès que tenia de la feina que feia com a enginyer, una cosa que porto a la sang. Abans, feia d'artiller. Un temps abans, arran d'un accident que vaig tenir ja vaig començar a reestructurar la vida d'una altra manera i em vaig plantejar continuar amb el que portava a la sang. Vaig estudiar enginyeria de mines i vaig treballar un temps d'això. Com tothom sabem, la feina a l'obra és dura i amb molta responsabilitat. Quan passes dels 30 anys també et vas plantejant moltes coses i es va esgotant el temps per decidir-te. I pensava que si no ho intentava, sempre tindria la sensació de “i si ho hagués fet? I si...?”. Era el moment, abans de tenir canalla, que després sempre tot és més complicat. I així va ser. Vaig parlar amb l'empresa on treballava per explicar que tenia un nou projecte. Vaig anar a l'atur i vaig aprofitar els 6 mesos per fer un curs que em va anar com a anell al dit, perquè tot el projecte que havia de fer amb el pla d'empresa el vaig poder fer allà. Va donar la casualitat que el vaig trobar per internet. Sembla que no han de valer res i va ser perfecte.

Què et va passar a l'accident?

Va ser molt greu. Ja fa més de 12 anys. Treballava d'artiller i va haver una explosió que em va agafar de ple. Vaig estar dos mesos ingressat a l'UCI de Saragossa enxufat a un munt de màquines fins que em vaig anar recuperant. Estava tot cremat. Això em va replantejar moltes coses. La vida són quatre dies i qualsevol dia pots desaparèixer del mapa. Cal intentar fer alguna cosa que ens ompli i està bé provar-ho.

Això et va canviar la mentalitat

Suposo que sí. Va ser molt mala sort la que vaig tenir amb l'accident, però em vaig poder recuperar.

Si poguessis tornar a aquell dia i apretar un botó per a que no passés, ho faries?

Sí, l'apretaria per la família. Jo vaig estar molt fotut, però al final em vaig recuperar i he tirat endavant. Però la família i tota la gent que m'envolta ho van passar molt malament.

Per tu va suposar un canvi que et va portar on ets ara

Sí, potser sí. Són casualitats o el destí. M'emociona i tot pensar amb això. D'alegria, eh! (Riu)

Ets una persona feliç

Sí. Jo sí. Ho intento. I intento que sigui feliç la gent que m'envolta. És la clau de la vida. Ens podem enfadar, però cal posar en valor les coses importants.

Després de passar per un tràngol així, tens por d'alguna cosa?

Tinc por de no atrevir-me a fer més coses. Però no gaire.

Als canvis, si més no, no

Sempre tens la temptació de quedar-te en la zona de confort. Però amb aquesta feina m'ha tocat estar tot el dia coneixent gent nova, voltant... i afrontar coses que no pensava que faria mai, com fer entrevistes! (Riu) A la carrera, quan havia d'exposar un tema en públic, tenia pànic escènic. A banda de ser molt tímid, em quedava en blanc. A força de matxacar, ho vaig superant. A més, crec que s'han de compartir les coses, mai saps a qui pot ajudar conéixer la teva història.

Ets tímid!

Sí. Sempre m'ha costat molt expressar-me en públic. Però aquesta feina et fa trencar el gel. Has d'estar trucant a les portes per explicar el teu projecte, a les fires, a grans empreses... Però t'ho creus i ho fas. I veus que no enganyes a ningú.

Què és el que poses de tu en aquest projecte que fa que estigui sent un èxit?

De part meva suposo que està disposat. Costa molt estar cada dia amb l'energia al màxim, però amb tot l'anell d'amistats i família, resulta més fàcil. Però és que les ganes de tirar endavant un projecte que m'agrada fan que continuï.

I la perseverança. A banda de tímid, perseverant.

Sí, també. Suposo que sí. Però no m'agrada massa posar-me adjectius.

I humil

(Riu). Sí.

I familiar. Li dones molta importància a la família.

Sí. És que és important. Jo estic superfeliç amb la meva família

Tens fills?

No. Bé, tinc el Llimonetti, el Tarongetti... (Riu) Però aviat haurà d'arribar aquesta fase.

Què els voldries deixar de llegat, quan arribi el moment?

Doncs que cadascú faci el que senti. I si es poden recolzar amb la família i les amistats, que ho facin. La confiança costa molt de trobar. I també parlar les coses clares.

Quin creus que és el secret de l'èxit?

Èxit encara no! Som una empresa nova. Aquest és el tercer any que som al mercat. De la bona rebuda que hem tingut, al darrere hi ha molt temps, molta experimentació. Costa molt trobar aquell punt per a que la gent li agradi. Ara comencem a tenir una mica d'èxit, però no sé si se li pot dir així. No sé si és èxit o no, el que sé és que estic molt content de començar des de zero i a poc a poc anar fent. De 100 ampolles a mil. I de veure que els objectius que ens anem marcant s'aconsegueixen. Costa, però de moment ho fem. Aquest és l'any en què hem de veure si ens consolidem i podem doblar la plantilla. Passar d'un a dos (Riu). Estem fent un producte en què hi ha moltíssima competència i en què també competeixes amb gran indústria, amb les mateixes condicions. Paguem els mateixos impostos, hem de complir amb la mateixa normativa. Juguem a la mateixa lliga sense tenir les mateixes condicions. Això també et fa més fort.

I a la vida, què vol dir èxit per tu?

Ser feliç. No és fàcil. En aquest món en què vivim ja és un èxit. No et dic cada dia, perquè a vegades deixem de banda la gent que t'envolta, fins que te n'adones.

En tota aquesta voràgine, a vegades costa. Hi ha alguna motivació que et resituï quan ho necessites?

En aquests anys, no he tingut moments de defalliment, la veritat. He tingut aquesta sort. Sé que arribarà. Però de moment, no. El que a mi em fa tirar endavant és quan veus que la gent tasta el producte i li agrada. M'encanta anar a un restaurant i sentir que demanen el Llimonetti. Llavors, penso: “Espabila! Que demà hauràs de fer una altra ampolla!” (Riu). Veure la cara de la gent és fantàstic.

És com un xef, no?

Sí, és clar. Això és com una cuina. Estem dos mesos cuinant les llimones (o la camamilla, cada cosa amb les seves característiques). A vegades la gent pregunta per què no totes les ampolles surten igual o amb el mateix color. Podríem tirar els polvos màgics i totes serien idèntiques, però aquest és un producte artesanal.

Per què aquesta obsessió amb que sigui un producte natural, fet a mà, de proximitat...?

Estem tornant als orígens. Sembla una tonteria, però una cosa que és tan normal com menjar-te una tomata ara és gairebé un luxe, quan és de tota la vida. En aquest sentit, el que fem és fer arribar a la gent una cosa que s'ha fet sempre. Abans es feien molts licors i ara s'ha perdut perquè els industrials no valen res. I dintre del que és una beguda alcohòlica, estàs oferint a la gent un producte natural una mica més saludable. Una mica! Perquè sempre ho recordo, estem parlant de licors. Això també porta sucre! (Riu)

Gerard Barsalà, aquesta setmana, en la presentació del nou licor de camamilla, al camp de Linyola. /PAULA FELIS

En què ets especialista? Què valora de tu la gent que et coneix?

Potser m'ho haurien de dir els altres. (Riu). Suposo que la gent confia en mi perquè no tinc res a amagar, sóc transparent i comparteixo el que tinc. Com que m'agrada molt cuinar, m'agrada compartir. També és veritat que amb tot el tema de l'accident, he fet un procés de superació. I la gent em truca i em felicita. Jo no me n'adonava, però hi ha hagut gent que m'ha escrit per demanar-me consell. Jo crec que no sóc ningú, però al final me n'adono que he tingut sort de tenir la ment freda i tirar endavant.

Sí? Hi ha gent que t'ha demanat consell?

Sí, sí. És molt fort. He rebut molts mails. Al·lucinava. No sabia què fer, perquè jo no sóc psicòleg! Però et veuen com un referent en el sentit que els ha passat alguna cosa similar i no ho han superat de la forma que jo ho he fet. Tampoc he fet res extraordinari, jo he tirat endavant amb l'ajuda dels meus. Però me n'adono que potser aquest esperit positiu no el té tothom. Hi ha hagut gent que m'ha vingut a veure des de Barcelona i ens hem passat la tarda xerrant i hem fet amistat. Això no m'ho hagués imaginat mai. Jo consells no dono, només puc dir el que jo faria. Recordo un cop una noia que em va escriure després de tenir un accident i que volia muntar una pastisseria. Només li podia dir que abans de fer res, cal pensar-ho bé, formar-se i informar-se, preguntar a la gent que en sap. No tenir por d'això, d'aprendre de l'experiència dels altres. És impossible saber-ho tot. Jo, de fet, ho faig tot sol i he anat aprenent. És millor començar així, des de l'elaboració del producte fins a la comptabilitat.

La comptabilitat també és artesanal, doncs?

Sí, de moment, sí. L'únic que no faig jo és l'etiquetatge. Ho fa la gent del centre especial de treball d'Aspros. Vull que l'empresa també aporti alguna cosa, que tingui una responsabilitat social. Estic molt satisfet d'aquest aspecte perquè, a més, de seguida vam veure l'encaix.

Quin va ser el primer experiment que vas fer amb un licor?

Buf. Va ser fa molt temps amb el meu cosí a casa seva. Et pots imaginar que les primeres begudes eren imbebibles. Crec que van ser de mandarina. A mi em va enganxar molt. I van ser 12 anys d'anar provant. És la base. I durant la carrera d'enginyer de mines, també vaig fer alguns cursos de destil·lació. Quan alguna cosa et motiva

Acabeu de traure el licor de camamilla. El següent ja està rondant-te el cap? Pots donar pistes?

Bueno... (Riu) La gent el demana. Farem el de cafè. El treurem l'any que ve si Déu vol. Però ja serà el cinquè! I vam dir que només en faríem dos! (Riu) Esperem que no es quedi en una moda. Jo crec que no serà així. Estem obrint un mercat que s'havia perdut. La gent passava del cafè al gintonic i els licors de sobretaula eren industrials. Has d'anar molt a poc a poc trucant de porta en porta.

Què t'agrada que et diguin del teu licor?

M'agrada mirar la reacció de la gent. La cara que posen. Recordo que en una fira, el president del Parlament, Roger Torrent, el va tastar i, clar, va ser molt xulo veure-li a la cara que li havia agradat. Això, per exemple, et satisfà. A més, la cara no enganya. Hi ha gent que no li entra perquè li agrada l'alcohol més fort. Però també d'altres que no solen beure gaire i els hi entra molt bé perquè no té alta graduació. Però l'alcohol hi és! També m'agrada veure com la gent ho sent com un producte del territori. S'ho enduen com a record d'Almacelles. I això m'omple d'orgull. Això de no ser profeta a la terra, en el meu cas no es compleix. La gent del poble ho valora molt.

Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Aquesta és per preparar-se-la! Hi ha molt tema! Potser m'agradaria quan veus a la gent tan estressada, poder posar-los una càpsula i poder canviar-los la cara, una mica de tranquil·litat i felicitat.

El Llimonetti ja és una mica això, no?

Sí, potser sí. L'alegria, no? Elaborem aquest producte per poder-los compartir, per allargar la sobretaula, xarrar amb la gent que t'estimes... Potser sí que és el superpoder de l'alegria. No ens adonem. Però és que molts cops ens passem la vida enfadats amb el món i estressats.

Però tu no t'enfades quan t'estresses

Una mica sí. Però és que tenir un negoci ho té. No pagues amb diners la satisfacció que et dona, però tampoc et paguen amb diners està 24 hores al dia.

Quin sabor li posaries a la vida? La llimona és àcida, no sé si triaries aquest

Bé, està aquella frase de “si la vida te da limones, ponle tequila y sal”. Doncs jo podria dir que si la vida em dona llimones, faig Llimonetti per endolcir la vida dels altres.