Imma Monsó (Lleida, 1959) publica aquest dimecres ‘La mestra i la Bèstia’ (Anagrama), una novel·la on narra la sortida al món d’una jove mestra en un poble del Pirineu a començaments dels seixanta. Sense ser autobiogràfica, l’escriptora sent que «potser» aquesta novel·la reuneix tots els seus «dols del passat», el de la més llunyana mort del seu pare com el de la més recent de la seva mare. Aquesta última, li va fer remoure la memòria familiar i la va inspirar per escriure la seva nova ficció literària, feta en part dels records, en part de la imaginació sobre uns anys en un petit poble del Pallars, com el Vilaller (Alta Ribagorça) del seu pare. La protagonista, una noia tímida i ingènua que lluita amb el seu desig d’apropar-se als altres.
La darrera novel·la de Monsó va ser ‘Germanes’ (Univers) la història d’una dona farta d’haver d’organitzar el sopar de Nadal familiar, publicat el 2020. Aleshores ja treballava en la novel·la que publicarà aquesta setmana, ara amb Anagrama, ‘La mestra i la Bèstia’, també traduïda al castellà.
DESTAQUEM
El títol denota la «voluntat de conte d’hivern i de clacissisme», que volia impregnar a la seva nova novel·la, escrita pensant en que la seva lectura sigui «plàcida» i «embolcalli» el lector. Monsó ha exposat aquest dimarts que en l’obra hi ha una certa idealització del poble del seu pare i alhora quelcom de la memòria de la seva mare que, com la protagonista, també va arribar a un indret així de molt jove.
«Al meu cap hi havia una noia molt jove que arribava a un poble de muntanya, a una escola rural», ha dit sobre el principi del projecte. «I també la ingenuïtat». Monsó ha escrit sobre un temps «on tot passava per la lletra impresa» i regnava la ingenuïtat, un valor que defensa en «l’època sobre-estimulada com la que ara vivim».
La protagonista encarna aquesta ingenuïtat i també una timidesa natural, però que conviu amb la «vocació» d’obrir-se als altres, amb les ganes d’estimar. La coexistència entre aquestes dues tendències és, diu Monsó, un dels grans temes d’aquesta novel·la i en general un dels seus interessos recurrents a la vida i a la seva literatura.
DESTAQUEM
Una descoberta familiar oportuna
Aquesta és «clarament una novel·la d’iniciació», ha refermat la seva autora. «Una de les coses que m’ha agradat fer és escriure per què s’entengui tot el seu aprenentatge i enteniment de l’entorn social i sociopolític», expressa, i és que «d’aquell silenci» dels anys de post-guerra parteix aquesta novel·la.
Al respecte, Imma Monsó ha explicat que quan tot just començava a pensar en la novel·la, durant la pandèmia, van localitzar un expedient de guerra obert contra el seu pare, del qual ella no havia tingut coneixement fins aleshores.
Impactada pel significat profund d’aquests silencis familiars, i alhora per la mort molt recent de la seva mare, l’escriptora va anar donant forma a la seva nova ficció. Un relat gens autobiogràfic, insisteix, però situat en un temps i un poble imaginats molt semblants als del seu pare, amb una protagonista que hi arriba de jove, com la seva mare, i amb un tarannà semblant, en aquest cas, al de la pròpia autora. La nena, per cert, també viu una experiència de dol sent molt jove, quelcom que marca la novel·la i la fa un personatge molt contrastat, «alhora naïf i alhora preparat» per la mort.
L’humor marca de la casa
Malgrat que s’ambienta en uns anys durs i en un entorn d’alta muntanya, el relat no està mancat de l’humor habitual en l’escriptura de Monsó. «Ja m’agrada que es digui que te humor», deia aquest matí responent als elogis de la seva editora, Isabel Obiols. «Per mi és indispensable. I ho noto quan falta. L’humor ve de la distància, de posar distància a cada cosa que agafes amb passió, perquè això crea un joc ‘lluny-a prop’ que dona certa agilitat», s’ha explicat.
