Josep Ignasi Rodríguez Duque: "És vital conservar la memòria visual, però la majoria de fotografies que es fan ara desapareixeran"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
07-10-2021
  • Josep Ignasi Rodríguez Duque: "És vital conservar la memòria visual, però la majoria de fotografies que es fan ara desapareixeran"

Qui hi ha darrere d'una càmera de fotos no forma part de l'escena, és com si no l'estigués visquent. Però la fa perdurar. I si després l'arxiva, conserva aquesta memòria. Això és el que ha fet el Josep Ignasi Rodríguez Duque durant tota la seva vida, dedicada a dirigir l'arxiu fotogràfic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. I això que el futur que volia de jove estava lluny d'un arxiu! Ell volia ser pilot d'Iberia. Però la seva família modesta de camioner i brodadora no s'ho podia permetre. Es va convertir en arqueòleg i s'hi va dedicar, primer a les excavacions a jaciments i després, a les "excavacions" en els fons fotogràfics que ha contribuït a recuperar. Discret i silenciós, és un amant de la mecànica i dels artilugis. Assegura que potser no hagués estat un bon aviador, però sí un gran inventor. Capaç de fer una càmera amb una capsa de cartró, ha creat el sistema de digitalització que ara s'utilitza a l'IEI. Enmig d'una societat que llança el que s'espatlla, ha mantingut un cotxe durant 32 anys. En definitiva, tot és conservar: la memòria o els objectes. Diu que és vital fer-ho i donar-li el valor que té.

En el seu retrat, també hi ha part de la seva història a conservar.

  • Presenta’t. Qui és Josep Ignasi Rodríguez Duque?

Buf! No sé per on començar. Vaig començar a estudiar al Col·legi Pare Coll, als anys 50 i després vaig anar als Maristes. Després vaig començar la carrera de Filosofia i Lletres, perquè totes estaven dins del mateix sac. I vam ser la primera promoció que feia aquests estudis a Lleida, la del 71-72. Perquè era una carrera de la Universitat Autònoma de Barcelona i va ser el primer any que en lloc de fer-ho a Bellaterra, es va fer aquí, a l’edifici del Magisteri que ara ja està enderrocat. El tercer curs el vam fer al Roser i ja, quart i cinquè, a Bellaterra i al Museu Arqueològic de Barcelona, perquè vaig fer Història amb l’especialitat d’arqueologia.

  • O sigui que ets arqueòleg? Et defineix bé aquesta etiqueta?

Sí, podríem dir que sí. De fet, durant molts anys m’hi vaig dedicar. Després de la carrera vaig fer la tesina sobre la Carta Arqueològica del Baix Segre, aplegant tots els jaciments des de Lleida fins a l’Ebre. Vaig recórrer totes les serres buscant els jaciments. El que passa és que en la nostra època -ara faig de “abuelo cebolleta”- s’havia de fer la mili i quan vaig acabar la carrera, que em va permetre demanar pròrrogues per estudis, ja no vaig poder allargar-ho més i vaig haver de fer-la. Era l’avi de la mili, perquè tenia 25 anys.

  • On la vas fer?

A Madrid, a Alcalá de Henares i a l’oficina del General Milans del Bosc! Vaig estar un any a la seva divisió. Hi havia xòfers que el portaven als llocs i jo estava encarregat de la màquina d’escriure; havia de transcriure les ordres que escrivien els superiors, desxifrar-les i passar-les a net fent-ne còpies. A més, va coincidir amb el primer intent de cop d’estat, l’anomenada Operación Galaxia.

  • Acumulant fets històrics des de llavors! Com ho vas viure?

Les divisions feien maniobres militars i jo el que feia era passar a màquina les ordres per les maniobres. També portava l’arxiu. Portàvem vàrios mesos treballant en unes maniobres i es van suspendre. No va passar d’aquí. Els subordinats no vam notar res. Jo a la mili m’ho vaig passar bé, perquè no tenia més obligació complicada que posar-me uniforme. I a les nits, sortir per Madrid. No va ser una mala època.

  • I vas començar la teva carrera relacionada amb els arxius històrics.

Sí, jo era l’encarregat de l’arxiu de la divisió. Va ser la primera experiència de conservació de documents. Alguna vegada sí m'hi trobava amb coses curioses. Vist amb perspectiva hauria estat bé fer fotografies i guardar-les. (Riu) Segur que ara tindria el seu valor tenir-ho. Però en aquell moment, jo no n’era conscient.

  • Però abans de dedicar-te a l’arxiu, vas exercir com a arqueòleg

La primera campanya la vaig fer a Aitona. I fent la mili vaig demanar un permís de tres setmanes per poder fer una excavació allà. I me’l van concedir!

Però jo no havia de ser arqueòleg. Jo volia ser aviador.

  • Ostres! I com va ser el canvi?

A l’acabar el Batxillerat, jo buscava informació. No hi havia internet, però jo enviava cartes al Ministerio demanant informació de com convertir-me en pilot d’avió d’Iberia. Perquè és allò el que volia ser. No qualsevol altra categoria. (Riu) No sé perquè tenia aquella obsessió. Em van arribar a contestar, però la meva família no podia enviar-me tres anys a Salamanca per estudiar aviació.

  • A què es dedicaven els teus pares?

El meu pare era camioner i la meva mare era brodadora a casa. Encara recordo que al portal de la casa on vivíem, al carrer Cavallers, hi havia una placa on posava “Bordados Lola”. Lola era ma mare. És una pena perquè van enderrocar la casa i la placa va desaparèixer. M’hagués agradat guardar-la.

Una altra possibilitat per ser aviador era anar a l’exèrcit, però tenia el mateix problema econòmic per aconseguir fer la carrera militar, que permetia passar després a l’aviació civil. En aquella època era totalment inviable econòmicament.

  • I davant d’això, com vas triar l’arqueologia?

Som molt amics des de sempre amb el Joan Ramon González, que ara és el president de l’Associació dels Amics de la Seu Vella i és arqueòleg de l’IEI. Som de la mateixa quinta i abans d’estudiar la carrera ell ja era un entusiasta de l’arqueologia. A l’Institut d’Estudis Ilerdencs volien crear una mena de grup jove per obrir la institució i ens vam apuntar uns quants. Es deia GAJI, Grup Arqueològic Juvenil Ilerdense. Feiem sortides a diferents monuments i jaciments. Com que jo veia que l’aviació quedava descartada, l’arqueologia va començar a ser una bona opció.

Quan vam acabar la carrera, coincidint amb la mort de Franco, es va fer la primera gran reforma de l’IEI. Es van crear les seccions d’arqueologia, de fotografia, d’herbolari. I vam entrar de becaris el Josep Ramon i jo. L’any 81, la Diputació de Lleida ens va anunciar que un dels dos entraria a treballar com a arqueòleg. Va ser ell i havia de ser ell perquè s’ho havia currat molt, però al darrere hi va haver una manera de triar-ho: en una urna de ceràmica vam posar dos paperets amb els nostres noms i una mà innocent en va agafar el seu. (Riu)

Més endavant, l’any 86, va coincidir que les tres persones que portaven l’arxiu fotogràfic, les exposicions de la Sala Gòtica i les publicacions van marxar al mateix temps. I em va tocar a mi fer les feines dels tres durant quatre anys. Així és com vaig començar.

  • Ja tenies passió per la fotografia?

Sí, des de ben jovenet. Per casualitat. A la meva germana li van comprar una càmera de fotos i ella no la feia servir. I l’agafava jo. A la tonta a la tonta, vaig començar a fer fotos. (Riu) Era una Brownie Fiesta de les de plàstic que feia córrer el rodet i en una finestreta es veia el número de foto. Jo tenia 14 anys i ja n’havia fet unes quantes.

Quan vaig entrar a l’arxiu fotogràfic hi havia 8.000 fotos i el Senyor Cabero s’havia encarregat d’ordenar-les. I quan es feia un acte, encarregàvem les fotos al Gómez Vidal. Però va haver un moment en què vaig proposar de fer-les jo. Em vaig muntar un laboratori i feia tot el procés: fer les fotos, revelar-les i arxivar-ne els negatius.

  • L’arxiu també conserva fons fotogràfics d’altres persones

Sí i això és un tema que m’enorgulleix, perquè jo atenia a la gent que venia a l’arxiu a consultar fotografies antigues. Era una mena de club de jubilats (riu) i alguns tenien fotos seves i els vaig animar a portar-les per a que es guardessin aquí conservades i arxivades. A poc a poc, els fons es van anar ampliant.

És la memòria. La imatge d’un fet és molt important. Amb el temps, allà hi queda el que ja ha desaparegut. Sense el document gràfic, s’oblida o passa desapercebut. Per això m’atrau l’arqueologia.

  • Per què és tan important conservar la memòria visual?

És vital. En tot el temps que jo vaig ser-hi, fins al 2017 en què em vaig jubilar, totes les activitats que s’han fet aquí estan documentades. I de molts d’aquests actes, l’única documentació, l’única prova que existeix que allò va passar és una foto.

  • Ets un apassionat de la feina?

Durant aquests 35 anys hi ha hagut moments millors o pitjors, sobretot coincidint amb determinades direccions, però he gaudit molt. No em volia jubilar! (Riu) Però tot i que jo no volia, em van fer fora. Ara estic molt bé, però em va costar molt.

  • De l’època actual, quines imatges creus que caldria conservar?

Ara és un món molt diferent, perquè tothom fa fotografies. Jo estic convençut que la majoria es perdran. Perquè els negatius, les fotos dels llegats ho tenim físicament, la pots veure amb els teus ulls, és un objecte que es pot tocar. Si està en condicions, pot perdurar durant segles. Però tota la quantitat d’informació que s’està generant ara, en realitat és com si no existís. Perquè les imatges digitals en realitat són una fórmula numèrica, impulsos magnètics que els nostres ulls no poden veure. Necessites un aparell, que en un moment determinat pot quedar-se obsolet o no funcionar i aquell arxiu no es podrà veure. Caldria tenir un esperit de perduració. Al cap del dia se’n fan milers de fotografies, però si no es conserven bé, es poden perdre. Al princpi de les fotografies digitals, es va parlar de passar-les a paper. Però llavors tindríem el problema de l’espai: on guardar-les. (Riu)

  • Però precisament en sentit contrari, vas inventar un aparell per digitalitzar les fotografies

És que jo potser no hagués sigut un bon pilot d’avions, però el que tinc claríssim és que hauria estat un bon inventor. (Riu) M’encanten els aparells. Des de petit. Quan tenia una joguina, la destripava i la tornava a muntar, després no funcionava, però m’ho havia passat bé. (Riu)

El sistema de digitalització el vaig muntar jo i encara l’utilitzen.

  • Quins altres invents has fet?

No sé… Faig càmeres de fotos amb caixes de cartró. En definitiva, les càmeres no deixen de ser una capsa fosca amb un forat. Només falta la pel·lícula per plasmar la imatge. És el que se’n diu fotografia estenopèica. També es pot fer amb llaunes de refrescos i és molt interessant, perquè al ser una base rodona, surten les fotos com si estiguessin fetes amb gran angular.
Jo sempre estava maquinant i alguns invents han servit d’alguna cosa, com el sistema de digitalització. (Riu) Ara ja no ho faig tant, però per mi, entrar en una ferreteria és com entrar al paradís, perquè és com si anés a una mostra de possibilitats!

  • La idea de conservar, de cuidar les coses, de reutilitzar-les és com una obsessió?

Pot ser sí. Per això, fins fa no res, tenia un cotxe de 32 anys.

  • En sèrio?

Sí, sí. Ara està al Roda Roda. Era un Fiat Regata. Uns dies abans que comencés el confinament, el vaig portar allà. M’encantava perquè l’arreglava, en desmuntava peces i acabava funcionant.

  • Com encaixa aquest esperit de donar valor a les coses antigues en un moment com l’actual en què tot ha de ser nou i el que no funciona es llença?

Ha d’haver algú que ho faci. Jo guardo moltes coses; fotografies i altres coses. En el meu despatx només entro jo. (Riu)

  • Què et quedaries si només tinguessis un quart d’hora per decidir?

De vegades ho he pensat; igual no agafaria res. Simplement, diria adéu.

  • I del fons fotogràfic de l’IEI, què agafaries?

Els llegats. El del Porta, del Gómez-Vidal… és d’agrair que fessin la donació i jo vaig encarregar-me que fos possible. I un cop ens han donat el seu fons, tens una responsabilitat de conservació d’aquest tresor. El meu propòsit va ser, com a mínim, catalogar-les, arxivar-les i explicar què hi ha a cada foto.

  • Li donem poca importància ara?

Sí. Però també és cert que molts pobles recopilen fotografies antigues sobre el poble i fan exposicions que generen gran interès.

  • És una memòria quotidiana que molts cops oblidem

Efectivament.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Volar. És claríssim. (Riu) Jo vaig fer el curs de pilot d’ultralleuger a Mollerussa. Finalment vaig aconseguir ser pilot. Va ser la meva dona que hi va insistir fins que em va donar una sorpresa pel meu aniversari i em va regalar aquest curs.
Però crec que, curiosament, no tinc cap fotografia pilotant. Perquè tenia tantes ganes que vivia intensament l’experiència, sense caler reflectir-la en fotografia. Perquè de fet, portar una càmera a sobre tota l’estona et separa de la realitat que estàs fotografiant, és com una paret entre mig, com si hi hagués una pantalla, no formes part d’aquella realitat, ets com un intrús.

  • Ets una persona molt calmada. Alguna cosa et treu de polleguera?

No hablaré si no es en presencia de mi abogado. (Riu) Millor no parlar de coses que m’han enfadat en tots els anys de feina. Però en general, jo aplico sempre tranquil·litat. No he volgut entrar en conflicte mai. Preferia marxar i tornar en un altre moment. El resultat és que ha disfrutat moltíssim de la meva feina. I continuo disfrutant, perquè ajudo com si fos un voluntariat. Vull intentar acabar la catalogació d’algun llegat que he començat. Fer-ho em manté connectat a una activitat que m’encanta. Ës curiós que jo no no havia de dedicar-me a això i tot han estat casualitats que m’hi han portat. És una vocació que ha anat desenvolupant-se amb el temps.

  • De què et sents especialment orgullós?

Dels llegats. Quan jo vaig arribar hi havia 8.000 fotos. Ara n’hi ha mig milió. Només les que jo vaig anar fent dels actes aquí ja suposen més de 130.000!

  • Com t’agradaria passar a la història?

Com una persona que s’ha dedicat a conservar la memòria, per aquest esperit de conservar-ho tot.

  • Com t’acomiades habitualment de la gent?

Dic adéu. (Riu) Tot i que sóc de les persones a qui els hi costa marxar dels llocs. M’agrada escoltar la gent, perquè parlo molt poc. I de tot allò que diuen els altres prenc bona nota perquè després serveix per desenvolupar idees, per tirar per camins diferents, per adonar-te d’altres perspectives.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Recuperaries la salutació amb dos petons?