Teresa Ibars: "No sóc nostàlgica, no vull tornar al passat, però cal recordar-lo perquè sense memòria deixem de ser"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
06-04-2022
Actualitzat: 07-04-2022 13:37
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Teresa Ibars: "No sóc nostàlgica, no vull tornar al passat, però cal recordar-lo perquè sense memòria deixem de ser"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo
  • Teresa Ibars: "No sóc nostàlgica, no vull tornar al passat, però cal recordar-lo perquè sense memòria deixem de ser"

Diu que és intensa, difícilment cansable i poc metòdica. És estrany això en una arxivera com ella que, a la feina, ha de posar ordre constant. Però això és només a la feina! També diu que llença moltes coses perquè s’hi aferra poc. Així que seria difícil fer una biografia seva com la que acaba d’escriure sobre Guillem Viladot. La Teresa Ibars s’ha retrobat amb la passió d’estirar del fil de les vides guardades en documents amb aquest nou llibre. I també s’hi ha retrobat una mica ella, perquè reconeix rient que una escriu llibres per parlar d’ella mateixa. Les seves arrels pageses la defineixen, tot i que sense nostàlgia del passat, que només ha de servir per guardar memòria. No recorda haver jugat massa de petita, més aviat collia prèssecs. I encara sent cert pes d’haver estat l’única de la família en estudiar a la universitat. Assegura que la cultura no és res si no canviem l’educació i que cal deixar de fer postureig.

Enmig d’una llibreria, que és on la Teresa Ibars es voldria perdre sempre, hem volgut conèixer el significat de conceptes com perifèria, memòria i paraules guardades amb algú que les reivindica.

  • Presenta’t. Qui és Teresa Ibars?

Sóc una persona d’Aitona. És l’arrel. D’una família pagesa. Una arrel encara més fonda. Sóc la primera persona de la meva família que té estudis superiors, un fet que m’ha creat durant molt temps una relació complicada amb mi mateixa. Vaig estudiar Història, que és una de les passions més grans que tinc; perquè això de la xafarderia històrica per entendre l’ara i potser el que vindrà m’interessa molt. Faig d’arxivera i a ratos escric llibres.

  • Quan vas decidir que volies estudiar Història?

Ho tenia claríssim. Quan fèiem BUP i COU, l’actual Batxillerat, que tothom deia que no sabia que fer, jo ho tenia molt clar. Sabia perquè. Les classes d’història m’interessaven molt i trobo que la vaig encertar. Tothom em deia que em faria un fart d’empollar i no va ser així. Sempre hi ha professors tostons, però vaig tenir la sort de tenir-ne que em van ajudar a pensar molt. I a llegir molt i a relacionar els temes i anar més enllà d’aprendre noms de reis, que sempre he sigut un desastre (riu). El fet de poder relacionar i veure que coses que han passat es repeteixen i que els mecanismes d’evolució de la història són molt semblants i que a més tenia professors que ens ho mostraven a través del mètode d’anàlisi marxista per interpretar allò que has vist, em va fer que m’apassionés encara més la història. Després, tenia una por horrenda a no saber transmetre tot això a alumnes. Molts dels que es matriculaven a la carrera ho feien amb la idea clara de dedicar-se a la docència. Però jo tenia claríssim que no volia. Amb el temps he vist que sóc “parladoreta” i tal i ho podria haver fet. Ara em jubilaria, que tinc 60 anys! (Riu) Però tenia claríssim que no volia donar classes i pensava que tot el món de les biblioteques, els arxius, els llibres m’agradava i em vaig presentar a unes oposicions de la Diputació de Lleida. No va anar bé per circumstàncies que m’ho van impedir, però en una segona oportunitat sí que vaig entrar. Així vaig arribar a la feina d’arxivera. Per exclusió de ser professora, perquè no volia fer avorrir la Història. Hi ha professors que ho aconsegueixen i jo no volia ser d’aquestes, tenia aquesta por.

  • Per exclusió, però després has trobat que era la teva vocació l’arxivística?

La meva professió ha estat molt passional durant molts anys. Ara, arrel del projecte de recerca que he fet sobre Viladot m’he retrobat amb aquesta motivació. Però vaig passar una gran travessia pel desert durant els anys de mandat del president Reñé. Vaig tenir molts problemes perquè tenien els arxius abandonats. En moments així, sorgien tots els dubtes. Vaig mirar de marxar, de muntar una llibreria o fugir d’alguna manera. Em va enganxar aquesta crisi amb els 50 anys fets. Però ara, endreçant l’arxiu del Guillem Viladot m’he retrobat amb aquesta gran passió. Trobant les estelles de les vides, estar a primera línia del que queda d’una persona és apassionant. Els arxius administratius són diferents, perquè és el que queda de l’acció de l’administració, que mai correspon amb la vida privada de la gent administrada.

  • Es correspon més amb la realitat que l’arxiu personal, que és més subjectiu?

No, penso que és precisament al revés.

  • Sí?

Pot ser que hi hagi grans plans de subvencions, plans milionaris, però al darrere, què hi ha? Potser no es veu. Hi ha unes polítiques determinades que influeixen en la ciutadania i com funcionen no està registrat als arxius. Si els objectius dels grans plans es compleixen o no no queda registrat als arxius. Les administracions tenen uns arxius que reflecteixen la història oficial. Però els arxius personals que hi ha gent que ha conservat -jo he tingut la sort d’ordenar l’arxiu del Francesc Porta, sobre el qual vam fer un llibre juntament amb l’Antonieta Jarne i ara sobre el Viladot- és el carrer, la correspondència entre dues persones explicant com viuen les crisis, la seva vida i la seva època. La resta és la història oficial. El paral·lelisme seria entre el que surt als llibres d’història i la història de les mentalitats, que és una tendència de l’estudi de la història que a mi sempre m’ha atret especialment, m’hi sento molt més propera que a la història institucional, econòmica, oficial.

  • A què jugaves de petita?

A les serres per Aitona. Jugar, poc. Perquè durant l’hivern s’estudiava. Llavors, feia el típic de jugar pel carrer amb les amigues o d’anar a tocar timbres (riu) o a la pilota. No era gens de jocs de nenes, no m’agradaven les nines. No em deien res aquells ninots quiets allà que no feien res! (Riu) Era molt de jugar al carrer, però poc. Perquè jo tot l’estiu treballava; jugava treballant. Des de petita que anava a collir prèssecs i no jugues quan vas a collir prèssecs tot i que et diguin: “ai, mira, juga a posar així els cartrons a les caixes, que és molt graciós”.

  • Clar, no podies marxar quan te’n cansaves del “joc”

No, no, no. Era molt diferent d’ara. Jugar, no jugava massa. I llegir, no m’atreien les lectures que ens oferien de literatura juvenil com les col·leccions de ‘Los Cinco’. No m’interessaven gens. Em vaig començar a interessar per la literatura quan el meu germà es va fer del Círculo de Lectores i li va arribar a casa ‘El Padrino’. (Riu) Llavors vaig pensar que allò sí que tenia gràcia!

  • En concret per què?

Perquè vaig entendre que m’explicaven una història real. No m’entraven de cap manera les historietes d’aquelles nenes tancades a un col·legi de monges, “las hermanas Saint Claire” o no recordo ni com es deien. Ho trobava horrorós. I les històries de “Los Cinco” no me les creia. En canvi, amb 11 anys, quan vaig començar a llegir literatura per adults amb ‘El Padrino’, no sé què em va passar. Però ho trobava real, molt cinematogràfic. A més, anàvem molt al cinema els diumenges al poble. I pensava que llegir-lo era com veure una pel·lícula. A partir d’aquí, em vaig fer molt lectora. Sort del meu germà que es va fer del Círculo de Lectores, perquè jo llegia tot el que arribava a casa. A partir dels 15 o 16 ja vaig començar a triar jo.

  • Tu ets la petita de quants germans?

De tres.

  • Com és que vas ser l’única que vas anar a la Universitat?

El meu germà gran, que era el que més possibilitats tenia d’estudiar, va arribar a l’últim curs de l’institut i no ho va veure clar. Va decidir dedicar-se a treballar la terra amb el nostre pare. El meu germà mitjà ho tenia claríssim que no volia estudiar, perquè no li agradava. I jo, que era una xiqueta, tampoc em van incentivar especialment que estudiés. Però va ser un procés natural. Anava aprovat, vaig decidir anar a Barcelona i tot i que va costar una mica, vaig acabar marxant. Va ser un procés natural d’anar trobant el meu lloc.

  • I perquè això t’ha generat una relació complicada amb tu mateixa com has dit abans?

Perquè jo sempre he estat moguda i contestona. I conforme m’anava allunyant dels orígens a mesura que entrava en contacte amb situacions noves, descobria lectures, coneixes persones molt diferents de les de casa, et vas distanciant encara més de la realitat de casa. I sempre hi ha hagut bromes amb el meu germà sobre que jo sóc la intel·lectual (riu). Però ell si hagués volgut podria haver arribat més lluny estudiant! No és un conflicte real, però de vegades noto que hi ha punts de vista que es van separant del punt de partida, perquè hem evolucionat diferent. Passa això sobretot si aprofites el que t’ensenyen. I jo ho aprofitava perquè sempre he viscut molt intensament les coses; sóc “intenseta”. (Riu)

  • Igualment, tot i sentir aquesta evolució, aquesta distància en punts de vista, continues valorant les arrels com una part bàsica de tu, has començat presentant-te així.

Sí! Sóc d’Aitona i sóc pagesa. I les arrels hi són sempre. De fet, el llibre a partir del qual se m’ha començat a considerar “escriptora” -perquè els d’abans són llibres de recerca- és ‘L’atles de l’oblit’ i va precisament d’això: no oblidar les arrels que han fet que sigui com sóc. En un primer moment, de jove, quan arribo a Barcelona em feia vergonya aquest orígen i me n’apartava. Però des d’una reflexió més adulta, canvia. I ‘L’atles de l’oblit’ és un petit homenatge a no voler oblidar que sóc allò. Sentir-me pagesa també em fa tocar molt de peus a terra. Això els hi dic molt als meus fills, ho reivindico. L’austeritat de l’economia pagesa de post-guerra m’ha marcat molt, no creure’s molt, no destacar.

  • Tirant dels tòpics, l’arxivística sembla una feina avorrida. Tu ho ets?

Diuen que no. (Riu)
De tota manera, és com dir que un metge no pot tenir mai mal de panxa. Els arxius tenen una funció essencial que és apassionant: conservar el passat. Si guardes bé la informació, es preserven els drets de la ciutadania. Les dictadures el primer que cremen són els arxius. El que cal en aquesta feina és ser metòdica. I mira que jo a la vida personal no ho sóc gens; no sé mai on deixo les coses, perdo les claus, el telèfon… I per què no aplico a casa el sistema d’organització de la Diputació? Doncs perquè ja ho faig a la feina. (Riu)

  • I guardes moltes coses com als arxius? O ets de llençar?

Als arxius no es guarda tot! Hi ha unes pautes molt ben marcades del que cal o no cal arxivar. Llencem molta documentació que és simple tramitació. Es guarden les coses realment importants. I jo no sóc de guardar molt, més aviat al contrari, només guardo les coses essencials. De fet, a vegades penso que si algú volgués fer el mateix amb la meva vida que el que jo vaig fer amb la del Francesc Porta, no podria.

  • Aquesta era una pregunta que tocava després. De debò que no tindríem per on començar a estirar del fil per fer la teva biografia?

Malament, sí. No guardo coses. En digital potser tinc més ordre. Però en paper, fatal. Sí que tinc síndrome de Diògenes amb els llibres. Però també he fet neteja important. Tots els llibres de la carrera els vaig donar perquè ja no m’interessaven i ocupaven molt espai. Però quan passo per qualsevol llibreria, surto amb llibres. No m’acabo els que estic llegint, que ja tinc una pila per llegir.

  • A ‘L’atles de l’oblit’ parles de memòria. Si ens quedem sense memòria, deixem de ser nosaltres?

I tant. Som memòria. I ho veus clarament quan algú proper té Alzheimer. No som res si no tenim memòria. I socialment, tampoc. Fixa’t com s’ha volgut callar silenciant la memòria gent represaliada, exiliada. És com si no existissin. Quan poses nom a les coses és perquè raones i te’n recordes.

  • Quina és la línia que la separa de la nostàlgia?

Jo no vull tornar a collir prèssecs com abans, o a rentar la roba al riu o que la meva padrina torni a fregar el terra de genolls. Una cosa és identificar-ho i mirar de pacificar-te amb allò, que és el que faig a ‘Atles’, i l’altra voler tornar-hi. La gent diu que el llibre és molt bonic com ho explico. Però allò no deixa de ser un exercici de posar-hi poesia, però el que faig és pacificar-me amb tot el que em feia mal d’aquell món. L’estiu encara l’odio ara. El maltractament a les padrines per ser dones. Això no és nostàlgia. És fer un retrat literari d’una realitat. Ningú no hi volem tornar.

  • Llavors, no ets nostàlgica?

Sóc tova. Això, sí. Nostàlgica és enyorar alguna cosa a la qual hi voldries tornar sempre. I més aviat jo tinc nostàlgia del que no he tingut mai o del que no he viscut. Hi ha dies que estàs nostàlgica però no saps de què. I pot ser d’alguna cosa que no tens.

  • Per exemple?

Posaré un exemple molt tonto. Durant una temporada no anava a comprar al Plus perquè sentia una soledat immensa, per anar a comprar sola. Suposo que era la sensació desagradable d’haver de fer-ho tot sola. I es materializava en fer la compra. (Riu)

  • No és un exemple tonto.

No, és veritat. En definitiva és enyorar fer les coses en companyia i en bona companyia. Que en moltes temporades n’he tingut, però també en d’altres, no. I ho sentia especialment quan havia d’anar sola amb els dos nens.

  • Quines arrels els hi has donat als teus fills? Ara que parles de nens i que són importants per tu.

Molt importants. Són el més important que m’ha passat a la vida. Criar-los sola encara els hi dona un paper més important. Les arrels que he volgut donar-los és precisament el que comentava de l’esperit pagès: tocar de peus a terra, que no depenguin dels altres, que no esperin res de ningú. La idea que només tindràs el que tu faràs, penso que és un valor importantíssim. De fet són els dos molt autosuficients i independents. La terra també té aquesta part negativa; les famílies es trenquen per aquesta tradició de l’hereu. Més val no esperar que et donin res els altres i comptar amb el que tu mateix tens.

  • Si a ‘Atles de l’oblit’ parlaves de memòria, a ‘El silenci de l’angle’ parles de perifèria. Què és la perifèria?

Perifèria són els marges d’allò on som. Existeix perifèria quan hi ha alguna cosa que es considera centre. En un terreny, tot el que està fora dels límits és perifèria, perquè el que es considera important és el que hi ha a dins. Precisament m’interessa tant perquè a través d’aquest marge que delimita es pot fer crèixer la finca. El llibre de Viladot és tot de gent perifèrica. Ell se’n reivindicava. Tot i que hi ha sempre aquesta ambivalència de criticar-ho i anar-hi en contra, però alhora el dol de no formar-hi part. En el cas de Viladot passa. I penso que se n’alegraria del que passa ara, del reconeixement, però també sentiria que mai havia pogut posar una pica a Flandes. També passa amb els altres personatges, que he intentat que l’acompanyessin en aquesta biografia. En definitiva, quan escrius un llibre ho fas per parlar de tu. (Riu). I això no ha estat una biografia sinó, a partir d’un arxiu recordar, coses meves.

  • Al final, els llibres s’escriuen per això, no?

Doncs com que anava trobant papers que m’obrien focus al passat, anava recuperant tots aquests personatges. I tots eren perifèrics. Surt l’Arcadi Rossell, un punki dels anys 80; surt la Cleo, el primer travesti o una de les primeres referències d’aquest món, que ara ha generat un interès a Colors de Ponent; surt un altre personatge que tot i ser un intel·lectual molt potent va petar i per mi queda a la perifèria, el Blai Arraràs, un poeta dels 80 que tampoc no quadrava. Molts cops amb la gent perifèrica penso que hi ha un tema de superdotats. En algun aspecte destaquen molt més que els altres i això els fa destacar i no ser capaços de ficar-se al redil com els altres. Viladot surt de la normalitat tot lo rato. Pensa que quan als anys 50 col·labora amb la revista dels fatxes de Lleida, que fan sopars només d’homes, ell porta a la seva dona. Sempre feia coses així. Per això, perquè són gent que se surt del centre, també fan crèixer més enllà dels marges.

  • Aquesta és la part positiva de la perifèria.

Clar! Si alguna cosa té de positiu és que amplia la finca, la mirada.

  • Ja que el llibre que has escrit sobre Viladot era en realitat una excusa per parlar de tu, què has reconegut de Viladot en tu?

(Riu) El xiquet. És un personatge que a mi d’entrada no m’havia resultat mai especialment atractiu. El trobava tibat. A les entrevistes, tenia criteri i opinió, però em resultava altiu i els seus articles de premsa no m’interessaven massa. Però quan vaig llegir el seu llibre ‘Temps d’estrena’ amb els relats de quan era petit, vaig veure que era un xiquet com em podia sentir jo a Aitona de petita. Demostra la seva soledat d’infant. Ell se sent sol amb uns pares que no li donen el que ell necessita. I aquest xiquet em va atrapar molt. També em va connectar que la família del Xavier Porta, que era el meu company, era molt amiga del Guillem Viladot. I sempre que jo comentava que em resultava estirat, sortien ells dient-me que no, canviant-me la idea. (Riu) I ara, veient l’arxiu en primera persona, me n’adono que ho era tot. Aquest xiquet va durar molt temps i el que va fer és posar-hi capes que el van fer tan estirat com semblava al final. Penso que protegeix això, aquesta és la conclusió: se sent molt desgraciat de petit i arrossega sempre les ferides del noi solitari. Quan aprofundeix en la psicoanàlisi posa etiquetes a tot.

  • En alguns articles t’han descrit com a activista cultural. Què vol dir això?

No ho sé. (Riu). Només sé que m’interessen moltes coses en què procuro participar i que procuro que passin. Si és això, hi estic d’acord. I això és pur egoïsme. Perquè vull que passin a Lleida i per això m’hi poso. I com que tinc aquest aspecte tan arrauxat i d’intensitat, ho faig.

  • Creus que la cultura canvia la societat?

Tal i com la fem ara, no. El que canvia la societat és l’educació. A nivell institucional, el que es fa de cultura és la gestió del vot dels quatre que ens movem en aquest món. Si ens preocupés la cultura com a base de canvi, ens hauria de preocupar l’educació. No pot ser que obliguin a llegir uns determinats llibres sense que els interessin als joves. Un exemple és el que passa amb la música a Alemanya. Comencen des de molt petits. Aquí la música és la “maria”. La literatura, està com està a les escoles. I de filosofia ja ni en parlem perquè l’acabarem fent desaparèixer. Cal plantejar bé el tema des de baix. Què vol dir la cultura? Anar al teatre de tant en tant? Presentar un llibre? La cultura hauria de ser com l’aigua dels peixos. Això no passa posant regidors de cultura i ja està.

  • Un bé essencial? Ja es va declarar així per part de la Generalitat al principi de la pandèmia.

Sí, però és pura “pose”. És postureig. Com ha de ser la cultura un bé essencial si ni tan sols ho és l’habitatge. Si poden fer fora de casa seva les famílies! El postureig està molt ben valorat en aquesta societat. A més, sembla com si haguéssim de fer una reserva Sioux, per a que els quatre que es mouen en aquest sector se sentin protagonistes i amb suport. Però no és real. A l’hora de la veritat, no s’ho creuen.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Seria molt Mare Teresa de Calcuta. Tinc una amiga periodista que ha creat una aula a casa seva per ajudar a les persones refugiades d’Ucraïna que estan al seu poble. Ho ha fet, sense pensar-s’ho dos cops. Se li va acudir i ho ha fet. Per fer coses així, què necessitaria? No cansar-me mai? El meu poder seria poder actuar davant les necessitats de la gent. I mira que n’hi ha! Perquè només cal pensar en l’herència que els hi deixem als nostres fills.

  • No ets gaire optimista de cara al futur? No confies gaire en la humanitat?

En la humanitat, sí. La majoria som bona gent, però hi ha quatre personatges a nivell mundial que no ho són. És la introducció del gran capital a tot arreu. És el capitalisme pur i dur i desalmat i que ara es rebrega. La humanitat també estem cansats. De vegades diem que hauríem de ser tots al carrer protestant. Però hi ha molt cansament en general. No obstant, de vegades la humanitat fa coses estupendes com es veu a la pel·lícula ‘Novecento’ en què tots els pagesos es planten i ho aturen tot. Quan no tens res a perdre, no et fa res perdre-ho tot. El problema és que ens van matenint amb la il·lusioneta que podem anar de vacances, comprar-nos un cotxe… però les revolucions van passant al llarg de la història i està bé.

  • En què ets especialista?

Ostres! … en cagar-la? (Riu) Potser la gent em reconeix la capacitat de treball. Sóc bastant inesgotable i el cap em va molt de pressa. Això té la part bona de pensar sempre, però atropelles els altres. Reconec que

També podria dir que tinc do de gents, però hi ha gent que diu que sóc molt fera. I el que és cert és que quan faig una creu a algú, ja no hi ha marxa enrere.

M’intimida la idea de pensar que sóc especialment bona en alguna cosa. Potser és el que dèiem al principi d’aquesta herència pagesa de no destacar, de no creure’s les coses. De fet, amb ‘Atles de l’oblit’ em moria de vergonya quan la gent em deia que els hi havia agradat. Ho dissimulo bé, però em fa vergonya.

  • Com t’acomiades de la gent normalment?

M’acomiado amb ganes de tornar-los a veure. Però els comiats no m’agraden. Potser és perquè significa tornar a aquella sensació d’anar sola al Plus. I llavors, prefereixo evitar-ho i sempre hi ha alguna frase de continuïtat. De volar tornar a trobar-se.

Comparteix

També t'interessarà