La Fundació Vallpalou de Lleida estrena temporada amb l’exposició ‘Dibuixar els dies’ del pintor, escultor i escenògraf, Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955). La mostra està formada per una seixantena d’obres que l’artista ha creat entre els anys 80 i l’actualitat formades per objectes que s’acumulen a les cases i al carrer. La crítica d’art, Pilar Parcerisas, s’encarrega enguany de la programació de la Fundació i el seu objectiu és apostar pels artistes «del mig» davant dels emergents i els consagrats. Parcerisas defineix Duran com un «drapaire del temps» que dissenya «macrocollages» de diferents gèneres partint del dibuix i l’escultura que constitueixen la seva memòria gràfica i vital. L’exposició es pot visitar fins al 18 d’abril.
Amb la nova programació, Parcerisas explica que vol destacar la importància d’alguns artistes que van impulsar els nous corrents dels anys 80 i 90. Per aquest motiu ha apostat per Pep Duran per inaugurar la temporada. Considera que és un artista consolidat de mitjana trajectòria que ha seguit una coherència. «En aquest país sempre ens fixem en els artistes emergents i els consagrats que triomfen a l’estranger, però i els del mig?», es pregunta. «Hi ha molt pocs que resisteixin i jo vaig a buscar els bons que han resistit i que considero que tenen una obra més que digna d’ensenyar i que han aportat alguna cosa que no s’assembla als altres ni de la mateixa generació, ni als del davant ni als de després», explica Parcerisas.
La nova encarregada de la programació de la Fundació Vallpalou i comissària de l’exposició ‘Dibuixar els dies’ afegeix que Pep Duran és un dels artistes «més complets i destacats» de la seva època. Hi ha obres seves al Macba, el Reina Sofia i en col·leccions privades però és la primera vegada que s’exposen tantes obres seves al mateix espai. A més, diu, és molt «creatiu» i era «perfecte» per obrir les portes d’aquesta nova etapa.
El mateix artista ha definit el seu treball com una «col·lecció d’imatges i formes acumulades i seleccionades al llarg dels anys amb vocació de «dietari gràfic» i objectual. Per a Pep Duran, aquests dibuixos formen un llarg poema visual, una obra de teatre muda, que composa finalment un gran palimpsest visual.
Algunes de les obres o sèries específiques que es poden veure a l’exposició són l’obra més antiga, de la sèrie Mans (1981), l’escultura Com un bosc (1987), dues obres del terra teatral de l’obra ‘El funàmbul’ (1989) de Jean Genet, la sèrie Grades (2009) referida a l’espai teatral, deu collages de la sèrie Amorfa (2012-2014) i un conjunt d’obres becketianes, que reflecteixen el caràcter absurd i angoixant de la condició humana. Com a bon escenògraf i atrezzista teatral, per a aquest aterratge a terres lleidatanes i a la Fundació Vallpalou destaca la instal·lació ‘in situ’ que Pep Duran ha realitzat amb les tauletes de nit antigues de la família Vall Palou, per deferència de Teresa Vall Palou.
A més de l’exposició de Duran, enguany Parcerisas ha programat tres exposicions més i un seminari. Una d’elles se centrarà en Artur Aguilar, a qui considera «el millor artista de pintura geomètrica a Catalunya». A més, la Teresa Vallpalou farà una exposició a la Fundació Valvi de Girona a l’abril i a finals d’any la Fundació Vallpalou de Lleida acollirà una exposició titulada ‘Metafísiques de la fragilitat’, en què es recuperarà l’art conceptual de Leandre Cristòfol i tot el que ha estat, explica, «l’escultura pobra» a Catalunya des de l’avantguarda fins a l’actualitat, amb un protagonisme especial de Lleida. Finalment, cap a l’octubre es farà un seminari sobre el que han estat els anys 80 i 90 des del punt de vista de la fotografia, el disseny i el mercat de l’art i de la creació, «per veure com hem arribat a un món digital que ens ha fet oblidar altres coses», afegeix.
