Marc Bonilla o com la vida ens fa ballar
Us heu plantejat mai què és realment ballar? La primera resposta que us vindrà a la ment serà la de moure el cos al ritme de la música en un ambient de celebració, en una discoteca o en alguna celebració, però l’autèntic ball va més enllà. També parlem d’un esport, reconegut com a tal, que compta amb nombroses federacions a nivell nacional i internacional, així com un lloc en les disciplines olímpiques. Per en Marc Bonilla, el ball és tot això i més, és una passió, una vocació que cal nodrir amb molt treball, il·lusió i dedicació. Aquest jove lleidatà que tot just ha complert la majoria d’edat aquest 2020, va descobrir la seva passió des de ben petit, quan tenia 7 anys, i des de llavors no ha deixat dedicar-hi hores i suor per seguir gaudir d’aquest esport que tant estima.
Parlem d’una persona persona constant, treballadora i amb molt de talent, però que no bolca les seves aspiracions en aquest últim punt, perquè si d’alguna cosa està convençut en aquest vida, és que “el treball supera el talent”. “Pots ser molt bo i tenir aptituds, però sense treball tot quedarà en una habilitat que anirà més enllà”. Sota aquesta màxima basa la seva trajectòria esportiva en el món del ball, en treballar, treballar i treballar.
De fet, ell n’és l’exemple perfecte. Ens confessa que als seus inicis, de ben petit, tenia poques habilitats per ballar, que “era bastant descoordinat, però vaig posar-hi moltes hores” que ara donen el seu fruit. “Els resultats potser tardaran a arribar, però si treballes fort pots aconseguir el que et proposis”.
Actualment estudia el grau en Educació Primària Dual a la Universitat de Lleida. Entre les llargues hores que hi dedica als entrenaments i als estudis, li agrada trobar una estona per quedar amb amics i amigues, així com escoltar tot tipus de música (des de clàssica fins a rock, passant pel trap i el reggaetón, entre d’altres). Vaja, que no li fa un lleig a cap gènere.
Quan era petit, en Marc jugava a tennis, però poc va tardar a demanar als seus pares (com a regal dels Reis Mags) canviar d’esport. “La idea de ballar m'atreia molt i va sorgir perquè el meu tiet Pau coneixia en David Carrillo", el seu entrenador des de sempre. El van portar per provar a la seva escola i des de llavors no té intenció d’abandonar aquesta disciplina, i és que “no ho sembla, però el ball enganxa moltíssim”. Mai no s’hauria pogut imaginar que arribaria fins on és ara. “Tot va començar com una afició i una activitat alternativa al tennis, però al llarg dels anys i des que va començar a competir no he parat d’estimar i de créixer amb aquest esport”.
Ara hi dedica massa hores com per seguir considerant-ho un ‘hobby’ i ha passat a convertir-se en un estil de vida que seguirà compaginant amb els estudis i la feina que li depari el futur. Tampoc li obsessiona ni es suma pressió per seguir projectant la seva carrera esportiva i arribar a guanyar competicions internacionals, però sí ho fixa com un dels seus reptes.
En Marc va viure alguns episodis difícils amb alguns companys i companyes durant els seus inicis en el món del ball, i possiblement us podreu imaginar el per què. Els nens i nenes són reflex del que veuen i escolten a casa, i en algunes d’aquestes llars prevalen els prejudicis a l’hora d’opinar sobre els altres. En el cas que ens ocupa ens trobem amb un noi de 7 anys que troba la seva passió en el ball, una activitat que a alguns encara els costa canviar el xip i no caure en la falsa predisposició femenina. De fet, podem considerar el ball una de les disciplines més igualitàries, amb una paritat total en una parella formada per home i dona, ambdós igual d’importants.
“En l’àmbit familiar no vaig tenir cap problema i vaig trobar-hi tot el suport. A l’escola no puc dir ben bé el mateix, perquè va costar als inicis i els més petits poden arribar a ser molt cruels”. Una crueltat i prejudicis no són innats en els més menuts, sinó que acostumen a adoptar-se al seu entorn, però aquest ja és un altre meló que no obrirem avui.
Respecte la vessant més tècnica d’aquest esport, com i què entrenen específicament en Marc i l’Ainhoa Culebradas, la seva parella de ball? Com neix una coreografia? Són dubtes que ens sorgeixen als qui tenim un nivell de coneixement sota mínims al voltant d’aquest esport. L’Ainhoa és de Reus i forma amb en Marc la primera parella espanyola en el Rànquing Internacional de la categoria Youth. Tots dos esportistes formen part del club esportiu Didance de Lleida i, juntament amb la Laia i en David, el seu entrenador de tota la vida, van iniciar un projecte que els ha portat els ha permès crèixer, com a ballarins i com a persones, i que els ha projectat més enllà de les nostres fronteres. Aquest últim any han competit més a Bacau, Stuttgart, Lyon i Sibèria, entre altres destinacions arreu del món.
La parella alternen els desplaçaments per a poder entrenar junts, però sense oblidar el treball específic i individual, també important per alguns aspectes, com ara el domini corporal de cadascú. Al principi, cal marcar l’objectiu d’acoplar la parella per optimitzar el treball conjunt”. Entrenen quasi tots els dies de la setmana, totes les tardes de dilluns a divendres i tot el dissabte. La parella va començar a ballar en les categories més altes, en les quals “els passos són més lliures i tens seqüències diverses que s’estableixen en funció de les qualitats de la parella”, per exemple, segons la flexibilitat o la velocitat, entre altres factors.
És evident que tenen una coreografia que han de seguir, tot i que ens confessa que més d’una vegada ha tingut algun ‘lapsus’ enmig de l’execució del qual “te’n surts com pots”. A la pista s’hi apleguen diverses parelles alhora, no estan sols i sovint no tenen espai per executar la seva coreografia. “Quan ets més petit i comences a ballar sí que tens unes coreografies estipulades, però a mesura que vas progressant deixes de basar-les en una cançó concreta, sinó en la seva estructura musical. Per exemple, totes les cançons de vals anglès tenen la mateixa estructura musical, independentment de quin tema estigui sonant. Ens pots posar qualsevol tango i també te’l podem ballar”. En el seu cas, competeixen en els estils Estàndard, Llatins i 10 balls.
Fa unes setmanes en Marc i l’Ainhoa van guanyar a Alacant el campionat d’Espanya de 10 balls, una modalitat que combina tant la dansa estàndard com la llatina, en la categoria Youth. Tots dos són molt treballadors, es complementem molt bé i des que van començar a ballar junts han obtingut bons resultats. De fet, només tres mesos després d’emparellar-se, al desembre del 2018, van arribar a la final del seu primer campionat d’Espanya de 10 balls. També van arribar a les finals del Campionat Nacional d'Estàndards i Llatins del 2019 i, a finals del mateix any, van aconseguir el tercer lloc al Nacional de 10 balls, el mateix qye han guanyat aquest mes d’octubre. “Hem tingut una trajectòria ascendent gràcies, en part, al fet de ser una parella molt compensada, perquè ballem Estàndard, Llatins i 10 balls, mentre que la resta de parelles acostumen a destacar només en algun d’aquests estils”.
Lleida i el ball esportiu, una correlació de conceptes que haurem sentit o llegit menys vegades de les que en Marc i tot el club esportiu Didance els hi agradaria. “En general, aquí no tenim gaire cultura de ball esportiu, no es coneix del tot bé i la gent no acostuma a ser conscient de tot el treball i esforç que hi dedica tota la gent que hi ha al darrera”. “Algú que ha fet ballet o practicat algun altre tipus de ball des de ben petit sap el sacrifici que comporta, però algú que practica algun altre esport més conegut o majoritari potser pensa que el món del ball és senzill i que no requereix tan esforç, i per a res és així. És tot just al contrari, és molt dur, exigeix moltes hores i molt més reconeixement”. De fet, el ball esportiu està considerat, després de la natació, l’esport més complet. La realitat és que els ballarins i ballarines tenen una gran forma física sense haver arribat a trepitjar un gimnàs.
Podríem considerar que a Lleida no esdevé un entorn favorable on ballar i competir? “No rebem gaire suport per part de les institucions i és quelcom necessari per poder donar a conèixer aquest esport i tot allò que l’envolta, que no és poc. Més enllà dels diners, aniria bé rebre una empenta cap endavant per part de les Administracions. Quan descobreixes aquest esport acabes estimant-lo”. Esperem que d’aquí uns anys puguem veure un millor posicionament social, professional i institucional d’aquest esport.
En un futur no molt llunyà, esperem veure en Marc en una de les vessants que més li agrada viure més enllà de la competició, i no és altra que el món de la docència. “Sempre m’ha agradat molt ensenyar i d’aquí uns anys espero ser professor, fent classes de ball o del que sigui”. A nivell esportiu desitja seguir creixent com a esportista i a competir en categories absolutes a nivell internacional, tot compaginant-ho amb la seva tasca docent. Si d’alguna cosa n’estem segurs és que seguirem veient en Marc alçant nous trofeus i reconeixements, junt amb l’Ainhoa, que acabaran lluint-se a les vitrines del club esportiu Didance de Lleida.