Matías Tolsà: "intento fer caricatures elegants, que et vulguis penjar al menjador de casa"

REDACCIÓ / Lourdes Farré
Publicat: 
12-06-2024
Actualitzat: 12-06-2024 17:07
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Matías Tolsà: "intento fer caricatures elegants, que et vulguis penjar al menjador de casa"
    Peu de foto: 
    Matías Tolsà al seu estudi ©Lourdes Farré

Matías Tolsà, fill de l'humorista gràfic Ermengol, va néixer a l’Argentina el 1983, però he crescut a Lleida. És un il·lustrador i caricaturista reconegut per la seva obra en el camp de la caricatura personal i editorial. Va guanyar el Primer Premi en Caricatura Personal i el Gran Premi del World Press Cartoon 2022, un dels esdeveniments més prestigiosos del món en aquest gènere. En les seves caricatures elegants no hi falten els ulls i la boca, "elements imprescindibles per capturar l'ànima dels personatges", explica. Tolsà ha col·laborat amb diverses publicacions internacionals, consolidant-se com una figura destacada en l'art de la caricatura.


Sent fill del popular humorista gràfic Ermengol, està clar que l’art ve de casa. Però per què et decideixes dedicar-te al món de la il·lustració?

Segurament pel fet que és l'única cosa que sé fer. Des de ben petit he acompanyat al meu pare a esdeveniments, de fet, ell va ser el president durant molts anys de Humoràlia, una exposició biennal lleidatana que organitzava els 'Humoreix', una activitat que reunia uns quants caricaturistes per dibuixar en viu al carrer Major. Per tant, des que era petit m'he vist rodejat de gent d'aquest món, així que d'alguna manera contactes ja en tenia, si més no companys de professió.

Sembla que era una mica el camí fàcil, tot i que durant un temps, m'hi vaig resistir. Dibuixar sempre m'ha agradat molt i a l'escola sempre m'agafaven per fer els típics murals de passadís. Després vaig estudiar l'Escola d'Arts Ondara de Tàrrega i posteriorment, em vaig especialitzar en il·lustració a La Llotja de Barcelona, sense tenir clar si volia entrar de seguida en aquest món, si més no, en el món de la premsa.

En acabar els estudis, vaig estar viatjant 4 anys, treballant de mil coses que no tenien res a veure amb la il·lustració, i no va ser fins al tornar aquí a Lleida que vaig pensar "potser sí que el que se'm dona més bé és dibuixar, i és una tonteria dedicar-se a una altra cosa", i vaig començar a fer cosetes. Ara fa uns anys que puc dir que em guanyo la vida d'això, però s'ha de picar molta pedra.

Abans ho compaginaves amb altres coses?

Sí, intentava sempre que fossin relacionades. Vam muntar el projecte de l'escola amb el meu pare, que era també una altra font d'ingressos. El que hem de fer moltes vegades en aquest sector és diversificar, tenir diversos fronts oberts, perquè són pocs els que poden viure només de publicar en premsa.

Sobre l’Escola d’Art Ermengol amb el teu pare, explica'ns una mica més de la faceta de professor?

Vaig agafar el projecte de l'escola fa 12 anys aproximadament, amb moltes ganes, em va agradar molt això de la docència. Ja havia fet tallers puntuals i sempre m'ha agradat molt fer coses amb nens, són un perfil molt agraït, molt més creatius i amb moltes menys limitacions mentals que els adults, però també és veritat que sempre he pensat que amb la docència és important tenir l'energia carregada fins dalt, ha de ser una cosa vocacional i que afrontis amb ganes d'ensenyar i compartir coses. El risc de portar molts anys donant classes és que potser ja les fas com qui va a l'oficina a fer una mica el de sempre i crec que en aquest punt es desvirtua tot, i jo després de 9 anys a l'escola, vaig sentir que ho estava fent una mica més per inèrcia que per passió, moment en què vaig decidir apartar-me i apostar més per la part d'il·lustrador, deixant pas a altres profes joves amb ganes i que ho han estat fent molt bé tot aquest temps.

Matías Tolsà al seu estudi ©Lourdes Farré

Tens influència del teu pare a l’hora de dibuixar?

Suposo que sí. En el món de la caricatura no, que és el que considero la meva especialitat gràfica, perquè el meu pare en caricatura mai s’ha sentit còmode. En canvi, quan he fet cosetes d’humor gràfic si, més que de l’estil de dibuix, de com treballar la idea, el simbolisme que ell utilitza… Moltes vegades busca un tipus de dibuix amb el menys text possible, és com fer un destil·lat d’aquella idea, mira de concentrar-la, i en aquest sentit crec que sí que he après bastant d’ell.

Quins altres referents ens podries dir?

Sempre dic que el meu gran referent és Cássio Loredano, caricaturista brasiler que va estar molt temps publicant a El País. Hi feia un treball molt de línia que a mi em fascinava perquè simplificava molt les formes, i jo vaig començar per aquí. De fet, el meu treball final en el cicle d'il·lustració de Barcelona, va ser un llibre de caricatures en què l'estil reconec que era bastant similar, era la referència que tenia en aquell moment i sempre m'ha agradat molt. Després he anat trobant el meu propi estil, agafant referents com Sciammarella, un caricaturista argentí que publica també a El País des de fa molts anys, i amb el que vaig tenir el privilegi de compartir la publicació d'un llibre, juntament amb altres caricaturistes, "Caricaturistas de profesión" de Nórdica Libros. I et diria un altre argentí, que no feia ben bé caricatura, però que també tinc com a referent que és Carlos Nine. Per últim, el caricaturista espanyol, company i amic Joaquín Aldeguer, que sempre el nomeno perquè em sembla del millor que hi ha al panorama internacional.

Vas començar directament amb les caricatures, o primer vas explorar altres camins?

Recordo que durant el Batxillerat artístic em va agradar molt el món de la il·lustració fantàstica, i el meu treball de recerca va ser precisament d'això, però em vaig adonar que no em sentia gens còmode amb aquest registre. Després vaig anar fent una mica de tot, buscant en quin camp de la il·lustració em trobava més a gust.

En el cicle a Barcelona tenia un professor amb una cara molt particular, vaig començar a dibuixar-lo a ell i va tenir molt d'èxit entre els de la classe, llavors vaig continuar dibuixant altres professors i companys i em va agafar el gustet. És veritat que caricatura ja n'havia mamat a casa perquè el meu pare tenia llibres de caricaturistes com Vizcarra de El Jueves per exemple, que també és un referent, i vaig començar per aquí. Així i tot, no m'he volgut encasellar mai, sempre he fet altres coses perquè em fa por mal formar-me, no vull acostumar-me a fer només cares i que em demanin una altra il·lustració i no saber per on començar. M'agrada anar explorant altres àrees i diferents coses.

Les caricatures solen relacionar-se amb l’humor i l’exageració, que en penses d’això?

És veritat que normalment quan pensen en caricatura pensem en burla o en sàtira, però jo reivindico la caricatura com una forma que no necessàriament ha de tirar cap aquí, al final és una interpretació personal d'una cara, unes faccions, unes expressions i és veritat que l'exageració pot convidar a veure-ho com una cosa divertida, però moltes d'elles en realitat no tenen aquest propòsit. Jo intento fer caricatures que siguin elegants i que tu et puguis penjar al menjador de casa, com un quadre. Per exemple, entre les caricatures que tinc exposades ara a la Fecoll, hi ha una col·lecció de músics que representa un homenatge a cada un d'aquests artistes. Si alguna li fa riure amb algú, benvingut sigui, però no és gens el propòsit.

T’has fet, o t’han fet mai una caricatura?

Sí! Jo m'he dibuixat moltíssim, i quan faig algun taller de caricatura poso la meva cara a disposició. Entre col·legues caricaturistes també, de fet, ja de ben petit quan fèiem els 'Humoreix' que explicava abans, per mi el millor moment era l'hora de dinar, que ens posaven estovalles de paper i les aprofitàvem per dibuixar-nos entre tots, encara ara conservo moltes caricatures que em van fer.

De totes les que tu has fet, si haguessis de quedar-te amb una, quina seria i per què?

N'hi ha una, que per mi va ser significar una espenta de confiança important, la de l'Angela Merkel, guanyadora del Primer Premi en Caricatura Personal i el Gran Premi del World Press Cartoon 2022. Així i tot, jo no diria que és la meva millor caricatura, m'agrada i és de les que passa els anys i em continua agradant, que no sempre em passa, però la triaria sobretot pel que va representar per mi en aquell moment, en què estava lluitant per fer-me un nom dins del món de la caricatura. Venia de molts anys fent classes a l'escola i publicant molt poquet en premsa, no acabava de trobar un lloc, i aquell any havia fet una aposta arriscada, deixar de fer classes i apostar per treballar com a il·lustrador.

Caricatura d'Angela Merkel de Matías Tolsà ©Matías Tolsà

Per què t’agrada la caricatura personal?

No ho sé, crec que sempre m’he fixat molt en les cares de la gent, i hi ha una cosa que passa quan fas una caricatura que no succeeix amb un altre tipus d'il·lustració, tenir la sensació que has capturat l’ànima del personatge.

En totes les teves caricatures els ulls i la boca prenen bastant protagonisme, precisament per això de captar l’ànima. Si haguessis de prescindir d’un dels dos elements, quin seria?

He fet caricatures prescindint d'una cosa i de l'altra, però és difícil i depèn molt del personatge. És arriscat prescindir dels ulls, però és veritat que un personatge que tingui els ulls petits, o unes celles molt poblades, com per exemple l'actor Luis Tosar, crec que es pot fer una bona caricatura sense arribar a fer els ulls. De totes maneres, els ulls i la boca són per mi els dos elements més imprescindibles, són les parts que es mouen i, per tant, on es troba l'ànima del personatge.

Sabem que acostumes a treballar amb tauleta gràfica i Photoshop, però quin és el procés creatiu que segueixes? Hi ha un primer esbós en paper?

No, la veritat és que quasi mai. Abans treballava des de casa, però l'espai que tenia per treballar de forma analògica era limitat i quan vaig decidir muntar-me l'estudi, una cosa que tenia clara era que volia una taula, per poder continuar treballant digitalment, però sempre tenir la possibilitat de treballar en l'analògic. I és veritat que no ho estic fent tant com voldria, però de tant en tant sí que experimento per exemple amb papers de diferents textures que vaig guardant o amb diferents tècniques.

Però t'és més còmode treballar digitalment.

Sí, realment et facilita molt la feina. Això de no haver de fer una bola de paper i tornar a començar que és el que s'ha fet tota la vida, i poder anar corregint sobre la marxa... segurament moltes caricatures arribades a cert punt, si no pogués corregir alguns dels detalls, es quedarien en aquell punt, no les tornaria a començar perquè en aquell moment per exemple la mandíbula em sembla que m'ha quedat massa ampla, el bo del digital és que pots corregir fins a l'últim moment.

Algun dels personatges famosos que has dibuixat, t’ha tornat resposta?

Sí, el Jordan Mackampa, que és un dels músics que està a l'exposició de la Fecoll, em va respondre per Instagram i em va dir que li havia agradat molt la caricatura. Després Massoni, la Sílvia Pérez Cruz la va compartir a xarxes, el cantant de Smoking Souls, Carles Caselles, el qual em va semblar que tenia una cara molt divertida per dibuixar i li va agradar molt, em va donar la seva adreça perquè li envies i més tard ell em va enviar marxandatge del grup, molt maco.

Ara ve, la caricatura que més il·lusió em va fer veure en mans del seu protagonista va ser la d'en Messi, que vaig fer de portada de la revista Orsai, aquell dia estava eufòric.

Matías Tolsà al seu estudi ©Lourdes Farré

A banda de l’exposició a la Fecoll durant aquest mes de juny, on més podem trobar les teves il·lustracions?

Doncs sempre m'ha agradat la idea que els meus treballs estiguin en bars i en espais en moviment. Tenir obra penjada en una galeria, no dic que no m'agradaria, però penso que és per un públic més concret. A mi m'agrada que la gent es pugui trobar les meves caricatures sense buscar-les, que pugui parar i pensar aquest personatge qui és? I mirar d'encertar i valorar... amb una galeria sembla que ja entres amb una mirada més preparada i buscant una cosa més concreta.

Aquí prop de l'estudi, hi ha un bar on vaig a esmorzar moltes vegades que es diu Chiriveta, és d'esmorzar de forquilla, de treballadors. El porten dos nois molt macos i l'altre dia em van proposar de portar-hi alguns quadres. Són bastant futbolers allà i molta gent va a veure els partits del Barça, llavors una opció seria fer una tria només de futbolistes i exposar-hi una selecció. Vam parlar de fer-ho aquest juliol, podria ser la següent.

En general, que diries que és el que més t’agrada i el que menys de la teva feina?

El que més m'agrada sens dubte és la falta de rutina, venir a l'estudi cada dia sí que té una part de rutina, però cada dia és diferent perquè afronto projectes diferents i que moltes vegades requereixen que jo surti cap aquí o cap allà. Tinc feines com la que faig amb Tombs Creatius que em permeten viatjar, conèixer món i dibuixar en directe.

El que menys segurament és la inestabilitat econòmica, perquè és una feina que normalment, i pel que em consta d'altres companys de professió també, és que tu comencis el més sense saber quan cobraràs, i hi ha despeses que les tens fixes, el lloguer de l'estudi, la quota d'autònoms que no és poca cosa... comences el més una mica amb la pujada d'adrenalina de no saber quan entraran els diners. Però que sigui inestable, d'alguna manera també és estimulant i alhora fa que sigui poc rutinari, una cosa va amb l'altra. Ara mateix, jo crec que estic en un moment prou dolç, és a dir, no vaig molt sobrat de diners, hi ha mesos com ara a l'estiu que normalment afluixa molt la feina, però crec que és un moment bo de la meva carrera en què vaig encadenant un projecte amb un altre.

Matías Tolsà al seu estudi ©Lourdes Farré

Ens pots avançar algun futur projecte?

Sí, per una banda, un còmic que publicaré per fi, que fa molt temps que vam començar amb l'Álex Martínez Ruano com a guionista i jo com a dibuixant. El món del còmic és molt ruïnós perquè s'han d'invertir moltes hores i normalment fins que no es comença a vendre, no veus ni un duro. Llavors és el típic treball al que li van passant moltes altres coses per davant, però ja tenim el compromís d'entregar-lo aquest estiu, així que segurament veurà la llum a la tardor.

Per altra banda, he dut la direcció artística de dues col·leccions de jocs de fusta que hem fet amb Tombs Creatius, un va ser pel Festival de Saint Patrick de Dublín a Irlanda i l'altre van ser quatre jocs pel Museu d'Arqueologia de Catalunya a Barcelona. En els dos casos m'ho vaig passar molt bé i va ser sortir totalment de la meva zona de confort.

A la vista, també hi ha la possibilitat de fer una col·lecció per Bahrain, prop de Qatar, on volen una col·lecció d'uns 10 o 15 jocs, dels quals m'han encomanat la direcció artística. Amb això m'hi posaré cap a la tardor, és una cosa molt diferent, però que em motiva i viatjar a presentar-los allà també em fa molta il·lusió.

Algun somni per complir?

Molts! Ara estic publicant en una revista Suïssa que es diu Nebelspalter, el qual m'ha fet molt feliç perquè van ser ells que em van contactar. Un somni per complir et diria publicar en algun diari de repercussió internacional, fer un New Yorker o un Angeles Times.

Així, com diries que et veus d'aquí a 5 anys?

M'agrada pensar que no estaré al mateix punt, que continuaré evolucionant i vindran coses noves. Potser fent alguna cosa més grossa quant a la direcció artística d'algun projecte, publicant algun llibre, o dins del món de l'animació per exemple, sé que tard o d'hora, encara que sigui un curtmetratge senzillet, m'agradaria fer.

I ja per acabar, a part de la il·lustració, amagues algun altre talent?

He tingut aficions en el món de l'esport, però sense possibilitats mai de ser professional. M'agradava molt jugar a bàsquet i de més gran també la boxa, ara ho tinc parat, però a veure si ho reprenc.

Sí que és veritat que una cosa que m'hagués agradat fer potser és arquitectura. Quan havia de triar que fer, vaig tirar cap al món de la il·lustració, perquè era menys temps d'estudi que fer la carrera d'arquitectura i en aquell moment tenia clar que volia anar a viatjar pel món, llavors a vegades sí que miro enrere, i penso que vaig prendre la decisió que en aquell moment volia i molt orgullós d'això, però penso que fer arquitectura també m'hagués agradat, és un món que m'interessa. Potser soc d'aquests que es treu una carrera de gran, només per tenir-la i fer alguna cosa, qui sap!

Comparteix

També t'interessarà