Miguel Gallardo dona una part de la seva obra al Museu d'Art Jaume Morera

El Museu d’Art Jaume Morera veu incrementada la seva col·lecció gràcies a la donació d’obra de Miguel Gallardo (Lleida, 1955), conegut per ser el creador de Makoki el 1977, el que seria el personatge més popular i emblemàtic de l'underground espanyol dels 80. Inspirat per un relat de Felipe Borrallo, i que comptaria amb guions de Juanito Mediavilla a partir de la segona historieta, Makoki va aparèixer inicialment en la revista musical Disc Exprés, d'on va passar a Star i Besáme Mucho. El 1982 l'editor d’El Víbora llança una revista més enfocada al gènere d'humor titulada Makoki (i dirigida per Gallardo i Mediavilla en els seus inicis) amb el ganxo de Makoki com a personatge estrella. La revista, que no tindria una vida molt llarga (i en què van publicar gent com Azagra, Mauro Entrialgo o Calpurnio), va significar el comiat de Gallardo del personatge, fins que el 1994 el va reprendre en solitari per realitzar La Muerte de Makoki, una última història amb la qual va posar fi al personatge. A més de crear a Makoki, Gallardo va ser membre fundador el 1979 de la històrica revista El Víbora, i autor fix des dels seus inicis. En aquests primers anys Gallardo va ser un dels màxims exponents de la tendència coneguda com a "línia xunga" i que exemplificava El Víbora, en contraposició a la "línia clara" de la revista Cairo (i en la qual Gallardo també va arribar a participar amb la sèrie Pepito Magefesa, agafant per sorpresa a molts dels seus seguidors). Per als primers anys d’El Víbora, Gallardo realitza historietes de La Basca (una colla de personatges dels ambients pels quals es movia Makoki) i Buitre Buitaker (un voltor falangista i drogoaddicte) una mena de spin-offs de Makoki (personatge que no va aparèixer a El Víbora per desig de l'editor, encara que anys després va arribar a participar en alguna història de La Basca), als quals sumaria El Niñato, personatge introduït a La Basca com a alternativa o substitut de Makoki. Fins a finals dels 80 Gallardo va ser autor habitual de la revista, ja fos amb guions de Mediavilla (Otan si Otan no o Yonkis de l'espai -amb El Niñato-, a més dels esmentats La Basca, Buitre Buitaker) o en solitari (a Los sueños del Niñato o Perro Nick, en les que incorpora el color), sent les seves historietes a la revista recopilades majoritàriament per l'editorial (7 àlbums entre 1981 i 1989, pràcticament a una mitjana d'un per any).

Dins del còmic Gallardo també ha realitzat algunes historietes per a premsa, per ABC (tires de Buitre Buitaker) o La Vanguardia (la sèrie Perico Carambola), però des de finals dels 80, Gallardo relega la historieta a un pla secundari i es dedica principalment a altres activitats relacionades amb el dibuix. Només torna a realitzar historietes regularment per a la revista Viñetas de Joan Navarro al voltant de 1984 i des d’aleshores només de forma esporàdica, com Un largo silencio o María y yo (dedicades al seu pare i la seva filla respectivament) o Emotional World Tour (realitzada a quatre mans amb Paco Roca).

Als anys 90 Gallardo desenvolupa una importantíssima carrera com a il·lustrador, arribant a ser molt prestigiós en el sector. Així, ha col·laborat regularment en el diari La Vanguardia o la revista de cinema Fotogramas, i també en diaris internacionals com Herald Tribune, New York Times o Newyorker, a més d'il·lustrar nombrosos llibres. Ha realitzat també abundants portades per a llibres, així com campanyes publicitàries diverses a partir de la il·lustració. El 1995 va iniciar una nova etapa amb obres més personals, principalment biogràfiques, en Nosotros somos los muertos, on serialitzà Un largo silencio, treball recopilat després per De Ponent el 1997. Posteriorment va conèixer el reconeixement mediàtic amb María y yo (2007), relat sobre l'autisme que va tenir una adaptació cinematogràfica en forma de documental el 2010, protagonitzat per la seva filla María i per ell mateix. Amb posterioritat va publicar Marí cumple 20 años, seqüela de l'anterior.

La donació de Gallardo inclou molts originals dels seus principals personatges, Makoki, El Niñato, Perico Carambola, Perro Nick, així com d’historietes per a les mítiques revistes Disco Exprés, Star, No Idea, El Víbora i el Jueves, entre altres. En la donació s’inclouen igualment historietes que tracen un recorregut per tota la seva història com a dibuixant de còmics, des de les seves primeres incursions, Los perros de Tíndalos, Las crónicas de la rata, El tío Carlos, el mundo de Anita Rock, els personatges d’El Víbora, Los Marcianos ya estan aquí –un especial dedicat al cop d’estat de Tejero-, Capità Vicenç, Roberto España i Manolín, entre altres. Destaquen també les seves il·lustracions d’El Mundo, La Vanguardia, Fotogramas, els esbossos i col·laboracions amb campanyes publicitàries, serigrafies i cartells diversos així com exemplars dels seus llibres d’il·lustracions. La donació ha estat realitzada de forma totalment desinteressada pel propi autor i permet al Museu poder preservar una bona part del conjunt d’obres d’aquest artista, de forma que es pugui preservar, estudiar i difondre tant la seva obra com la seva trajectòria. El Museu d’Art Jaume Morera es converteix així en un espai de referència per a tots aquells estudiosos del llenguatge del còmic i de l’obra de Miguel Gallardo. La relació d’originals que dona al Museu, passa a formar part del fons de la col·lecció i permet ampliar-les a partir del reconeixement del paper que juga el còmic per a l’explicació de la cultura visual de masses contemporània, trencant les jerarquies tradicionals entre els diferents llenguatges creatius. Reafirmen així l’interès públic col·lectiu que tenen aquests originals, que atorguen al Museu un paper pioner en el marc dels museus d’art per incorporar al seu camp de treball la història i estudi del còmic, un llenguatge propi del panorama artístic de finals del segle XX.