Ximi, o com protagonitzar el teu propi còmic

LLEIDACOM/ Miquel de Santiago
19-04-2019
  • Ximi, o com protagonitzar el teu propi còmic

Els còmics han estat sempre una constant a la vida de’n Ximi. Sempre ha vist la seva mare llegint, devorant llibres, i els còmics són una molt bona forma d’apropar-se a la lectura. Recorda com rebuscava entre els còmics del seu oncle i trobar Astérix, Tintín, tots els personatges de Bruguera… Amb aquests precedents és impossible no estimar aquest art. Desprès va anar provant, llegint tot el que trobava al quiosc: Marvel, manga, els meravellosos còmics nacionals que publicava Planeta a mitjans dels noranta... “Suposo que simplement m’han acompanyat sempre”.

El dibuix... Bé, tothom dibuixa quan és jove, era qüestió de probabilitat que li interessés la professió. Als seus tallers de dibuix es troba sovint amb persones que li diuen que de petits dibuixaven molt i que han perdut el costum. “Totes i cada una d’elles dibuixen com un prepúber de dotze anys, que és, ni més ni menys, quan decidim si volem passar les estones sols a casa fent gargots o si volem sortir a conèixer gent, tastar drogues i ser adolescents”. Segons en Ximi, dibuixar no és més que reafirmar-se en la síndrome de Peter Pan. Arribats a aquest punt, “és imprescindible trobar recolzament i motivació a casa, la comprensió és una part fonamental de l’art, per a bé o per a mal”.

El trobareu al seu local Bronca - Ximi Studio, stiuat al carrer La Palma número 9, al Centre Històric de Lleida. També podreu estar al dia de les últimes novetats i contactar-lo a través dels seus perfils a les xarxes socials Facebook, Twitter, Instagram i YouTube. Tal com explica al seu web, "estoy por todas partes, como Jesucristo, pero bien duchado"

No recorda el primer còmic que va llegir, però els que els que més li venen al cap són els d’Astérix que llegia amb la seva mare. Li apassionaven aquells còmics, vaig acabar sabent-se’ls de memòria. A saber quin va ser el primer que va dibuixar... El seu avi guardava tots els dibuixos que en Ximi feia de petit en una carpeta i hi havia autèntiques joies, tires còmiques de quan tenia tres anys, “que es flipava dibuixant monstres perquè les persones no li sortien bé. Hi ha coses que mai canvien)”. En tot cas, el primer còmic que va voler mostrar al món va ser un autoconclusiu anomenat “Las Bolas del Dragón” i que va acabar al 2003, “quan tenia... No sé, quinze anys?”. Va passar l’adolescència dibuixant, “se’m donen fatal les mates”.

El procés creatiu previ a la creació d’un còmic és un tema que l’apassiona bastant. Com fa tallers de còmic, normalment per a gent jove, en Ximi té establert un sistema que considera el més útil: idea, plot, disseny, guió, planificació i dibuix. No obstant, ens confessa que és “un kamikaze” i que acostuma a fer els seus còmics directament basats amb el seu estat d’ànim, improvisant i a veure el què surt. “Excepte quan treballo amb guionista, clar, aleshores em llegeixo el guió amb atenció i, a continuació, faig el que em dona la gana igualment”. En qualsevol cas, “nens i nenes, camineu abans de córrer, que cal tenir les coses clares abans de contar una història, o correu el risc de contar l’historia equivocada”.

Quan va perdre el seu darrer treball, els seus pares el van animar a obrir una botiga de còmics. Sempre havia estat el seu somni, els còmics són la seva passió, de manera que semblava un pas lògic. “Vaig muntar la meva botiga Ximi Comix al carrer Igualada, amb la idea de fer-la servir també d’estudi”. Lamentablement, al cap de tres anys, va haver de tancar perquè era insostenible i no l’omplia tant com ell hagués volgut. Allí s’hi van fer coses al·lucinants, tallers de gent important, per exemple, amb la Bel Olid, que va presentar ‘Els vents més salvatges’, la Laura Freijo amb el seu espectacle (presentat per la Itziar Castro!) o Adrián Benatar, el qual va impartir un taller d’escriptura magnífic. El local també va acollir exposicions sensacionals i allí hi va conèixer a gent fabulosa, però la part dels còmics... Això és una altra història.

Tancar va ser molt dur per en Ximi, però ja tenia en ment el seu següent projecte: Bronca, el local que té ara al carrer La Palma de Lleida i en el qual inverteix tot el seu temps. Fugint de la idea de llibreria convencional, la seva intenció era muntar un espai de trobada entre persones inquietes i creatives. Compta amb una secció amb còmics (que espera poder renovar aviat), un munt de samarretes, discos i mogudes punkis, de les que li encanta estar rodejat i que pot allotjar “gràcies a Sarna Social i un espai d’exposicions modest però funcional”. En aquest espai l’ajuda la Laura Justribó, museòloga i artista, a la qual va conèixer com a expositora dels seus collages a la seva altra botiga i amb la qual hi fan un molt bon equip. Si voleu exposar a Bronca, haureu de parlar amb ella.

En aquest establiment també disposa d’un espai de butaques, on es reuneixen les persones que utilitzen la seva botiga com a punt de trobada, cosa que li encanta. Cal no oblidar-nos de “La Masmorra” un racó que fa les funcions de taller i d’aula per les classes. “La veritat és que no podria estar més encantat amb el meu local i la meva feina” i ens anima a tothom a venir i veure l’ambient que s’hi respira”. “L’art està renaixent a Lleida, i hem de formar part del procés”.

Els tallers que en Ximi organitza per a joves i grans sobre dibuix, caricatures i creació d’històries és una part fonamental per a ell. Sempre li ha agradat ensenyar, especialment a adolescents, amb els qui s’entén força bé. Bronca - Ximi Studio “també és un espai de creació obert per a que vingui qui vulgui, per a que qualsevol amb una idea pugui oferir els seus tallers i per a tot el que se’ns acudeixi!”

Sempre està posat en mil projectes. Ara mateix, a part del disseny del nou disc de Subversión X, encàrrec que li fa moltíssima il·lusió, està treballant en una sèrie de còmics sobre la depressió i les diferents trabes que hi veu en ell mateix. També està desenvolupant el segon volum de Bronca, el webcòmic que publica per la gent subscrita al seu Patreon, “una anada d’olla important i que ha acabat donant nom al meu local, un parell de projectes amb guionista que encara no estan prou desenvolupats com per parlar-ne i el projecte al que estic dedicant més energia”. En el cas d’aquest últim, no és de còmic, sinó una sèrie de quadres anomenada “Ansia viva”, amb la que experimenta amb tècniques que no havia utilitzat i que està resultant “molt terapèutic”.

Per una altra banda, està a dues bandes de música, Sidosis i Rostoll i, amb totes dues estan a punt de treure nous treballs. Tot això implica portades, marxandatge i videoclips, de manera que està treballant en tots els projectes possibles.

En Ximi no sabria deifinir concretament el seu estil. “Hi ha mil autors i autores a les que he anat afusellant al llarg de la meva vida, hi ha mil estils que he imitat i provat”. Ara mateix està fent “el que em surt del cap directament, cosa que sol implicar centenars de persones horribles sortint d’altres persones horribles, jo què sé, un altre farà gats”. A ell li agrada convertir els seus dibuixos en quelcom mecànic, atapeït, ple de detalls i referències, però també depèn del moment. Sempre ha pensat que té facilitat per segons quins gèneres però que mai ha estat ben bé el que he volgut fer. En qualsevol cas, la seva inspiració acostuma a ser el seu estat d’ànim, “la única cosa sobre la que em sento autoritzat a parlar”. Fins i tot quan fa denúncia social, que és el que més fa, en realitat, es basa en com es sent al respecte i no en els fets en sí. “Per mi, l’art és un exercici d’ego amb bona intenció”.

El còmic sempre ha estat un art popular. Tal com passa amb la música, la literatura o el cinema, “és un gènere que pots adquirir sense massa problemes, que pots col·leccionar i amb el que et pots entretenir”. Durant molts anys s’ha reivindicat el seu lloc i la seva dignificació i, tot i que creu que el còmic mereix tot el reconeixement “no només com a mitja o forma d’expressió artística, sinó també com a eina popular de comunicació i de difusió”, no pot deixar de pensar que quan es parla d’auge, es parla “d’una editorial retapant còmic underground i dient-li novel·la gràfica per a que els idiotes no es sentin insegurs al comprar-s’ho”. En qualsevol cas, considera que vivim un moment d’inflexió, que ens podem autodifondre sense massa dificultat, la protesta està a l’ordre del dia i el sistema “intenta matar-nos o silenciar-nos” i que si existeix una circumstància en la que l’art creix i les artistes es revolten, és aquesta.

“Vivim un moment de tensió social, crisi de classes, empobriment de les persones, de corrupció, postveritat i terrorisme d’estat”, en el qual “és impossible que qualsevol forma d’expressió artística no creixi i s’estengui”. Segurament no es faran rics sent artistes, “però és una responsabilitat ineludible arriscar-se a ser-ho”.

També hem de parlar de la llibertat d’expressió en l’art i la cultura, un tema que en està a l’ordre del dia, i és pertinent que així sigui. En Ximi creu que, com a societat, estem enfocant aquesta llibertat de forma errònia. La censura existeix tan com existeix una autoritat. “Et pot censurar l’estat, el teu jefe, els mitjans de comunicació, però es parla d’atemptats contra la llibertat d’expressió en xarxes socials quan, tot el que hi ha, son persones, més o menys encertades, que simplement discrepen amb tu”. En aquest sentit, ens afirma que la veu popular s’ha viralitzat, i resulta que no és sana, “en el seu conjunt, haurem d’aprendre a viure amb això”. Li amoïna molt més quan l’Estat el denuncia per injúries a la Delegada del Govern, quan s’empresona a músics per fer cançons i quan es tanca a persones a la presó per reivindicar qualsevol cosa, legítima o no. “Tot això ha de servir per motivar-nos a seguir denunciant i fer el brètol”.

Respecte a la temàtica més “visible” i recurrent, en Ximi ens recorda que els còmics són tant superherois i superheroïnes com les pel·lícules son cowboys y les novel·les distòpies futuristes. Existeixen gèneres dins de qualsevol expressió artística comercial, “simplement té sentit que aquells que depenen de grans multinacionals amb recursos gairebé il·limitats siguin els que més ho peten”.

Ens veiem obligats a preguntar-li sobre quin paper hi juga en aquest auge el “boom” del món cinematogràfic de Marvel o DC, editorials mundialment conegudes. Aquesta és una pregunta que, fa deu anys, ens hagués respost de forma molt diferent. Si bé és cert que quan s’estrena una pel·lícula basada en un còmic, les vendes es disparen, “cada cop és més independent un món de l’altre, els superherois han passat a ser un gènere més dins el cinema, i crec que és bo”. Considera positiu aquest fet, de la mateixa manera que és bo saber que “si volem més històries, podem recórrer als còmics, es retroalimenten, però no són codependents”.

Cert és també que les editorials, el món que en Ximi ha pogut conèixer més des de dins, “estan agafant una deriva de treure novetats sense control i el mercat està saturat”. Aquest panorama ens mostra “botigues ofegades i, si no canvia la cosa, les grans empreses es faran amb el mitjà, un fet que seria lamentable”.

Actualment, la transcendència i visibilitat dels còmics s’iguala a la de les novel·les i demés obres “tradicionalment” més consolidades. El còmic és un gènere més tot i que funciona d’una altra manera, desperta unes altres inquietuds i es consumeix de forma diferent. “Comparar el còmic amb la literatura és com comparar la poesia amb els tuits: existeixen i importen, però no tenen res a veure”. “Només espero que siguem capaços de veure el còmic com el que és i que mai es torni la fàbrica de best sellers buits que és actualment la industria editorial”.

Sincerament, a en Ximi li encantaria estar d’aquí uns anys igual que ara, però menys preocupat per les factures. Està vivint el seu somni de ser artista vuit hores al dia, i per ell l’ideal seria trobar “el punt en què puc viure així sense amoïnar-me de poder menjar, sense dependre de ningú i poden créixer en tots els aspectes”. “Tampoc sé viure d’una altra forma, la creació és la única manera que conec d’estar en pau i treballar a gust”. No podria fer res que ell no cregués que pot fer d’aquest món un lloc més habitable.

Posant punt i final a aquesta entrevista, en Ximi afirma que no li aniria malament “una mica de salut mental, però jo què sé, potser la bogeria és el preu que s’ha de pagar per tenir el privilegi de fer coses boniques”.

Més notícies »

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next