Camarasa

L'antiguitat de Camarasa es confirma per les diverses troballes ibèriques que s'hi han localitzat, que sustenten l'origen celta de la vila. Sembla que la població va ser un nucli clau en el sistema de comunicacions de la zona, encara que no hi ha documents escrits que ho demostrin. Però l'existència d'una suda sarraïna fa pensar que Camarasa era el bastió que guarnia la frontera, en l'època de dominació musulmana, dels comtats cristians d'Urgell, el Pallars i Àger. Durant l'Edat Mitjana donarà nom a jurisdiccions com La Marca de Camarasa, la batllia reial de Camarasa, la vegueria i sots-vegueria de Camarasa o el marquesat de Camarasa: el comte Ramon Berenguer I de Barcelona va adquirir la vila al 1050. Al segle XIII va esdevindre centre de la batllia reial i de la vegueria de Camarasa i, el 1330, del marquesat de Camarasa. Al segle XII, el comte d'Urgell, Ermengol VII, i el rei Alfons I van atorgar a Camarasa unes cartes de poblament que basen noves iniciatives com el dret de mercat setmanal o l'establiment de molins de farina. Al 1396, Maria de Luna, esposa de l'infant Martí i duquessa de Monblanc, va vendre el marquesat a la Paeria de Lleida, que el té fins al 1414, quan torna a ser de la Corona. A causa de la seua situació damunt el pas del Segre (l'antic pont de Camarasa era un dels punts estratègics de la Catalunya occidental), la vila va ser sovint escenari de conflictes bèl·lics; durant la Guerra dels Segadors va resistir (1652) el setge del general francès Saint-Andrieu, i el 1882, durant el Trienni Constitucional, el reialista Romanillo la saquejar totalment. El 1719, amb el Decret de Nova Planta, Camarasa passa a integrar-se al Corregiment de Lleida, amb dependència directa de l'alcaldia Major de Balaguer.