Adéu, forat negre

Adéu, forat negre

dilluns 22 de juny 2015 - 16:00
La protagonista
La protagonista

Escoltava Joan Dausà de tornada. Li agradava, aquells dies en què el món li girava l’esquena, posar-se música melodramàtica, enfundada en uns grans auriculars negres que li ressaltaven aquella cabellera rossa, llarga i profunda que tots els perruquers de la ciutat se sortejaven per tocar-li.

Era de nit i els seus passos llargs, mentre la greu veu de l’artista la penetrava cervell endins. El sentia, però no l’escoltava. El notava però no tenia ganes d’escoltar-lo. Sumida en els seus pensaments més interiors i amb la mirada fixa a terra, es recordava a si mateixa que aquest cop ja en tenia prou d’aquesta relació tòxica, aquest maleït forat negre que no li aportava res més que alguna estona de sexe que no li compensava la vergonya que sentia en altres moments. “Vull començar de nou, sabent que tot s’acaba” deia la cançó, mentre aixecava la mirada i els seus pensaments albiraven una nova vida a l’horitzó, nova, millor. I somreia.

A baix de casa va decidir que era un bon moment per parar, asseure’s en aquell banc de pedra i, fumar-se el darrer cigarret del dia, pensant que no pujaria a casa fins que fos prou valenta per decidir què faria.

Tenia la mirada fixada en aquell fanal de l’altre costat de carrer, immòbil, serena, preciosa, pensativa, mentre calava al tabac. Sola enmig de la nit, amb la seva cabellera al vent i Walter Benjamin mirant-s’ho detalladament des de dalt. Tenia la sensació que s’estava perdent alguns plaers de la vida i que s’anava deteriorant com un personatge de La Muntanya Màgica, malgrat els seus pocs anys de vida.

Encara amb la mirada perduda, va treure el darrer sospir de fum i va tirar el cigarret. Es va aixecar i va anar decidida a la porta. Ja ho sabia.

- Hola, sóc jo
- T’obro
- Baixa, hem de parlar

 

Comparteix-ho