Camps vs tots (Part 2)

Camps vs tots (Part 2)

dimarts 24 de febrer 2015 - 11:30

Han passat uns dies i el foc segueix viu. Segurament anirà perdent intensitat, si més no mediàtica, tal com preveia l’alcalde Àngel Ros.

L’extinent d’alcalde Marta Camps ha obert la caixa de Pandora i falta per veure les conseqüències reals. Ha denunciat irregularitats en sous, dietes i en processos de contractacions. I això només és la punta de l’iceberg. 12 anys a l’ajuntament donen per acumular molta documentació, tot i que segons sembla es cenyirà als darrers dos anys. Corbates, fulards i viatges a part, què més sortirà a partir d’ara? El que sembla clar és que la guerra dialèctica està servida, uns per desmentir i l’altra per demostrar, ja sigui al jutjat o internament.

I per què això salta ara? El conflicte comença fa un parell d’anys. Segons Ros quan anuncia que es torna a presentar d’alcaldable, truncant les ambicions de Camps. Segons Camps, quan detecta irregularitats en factures i es nega a firmar-les. Recullo les declaracions de l’alcalde quan es pregunta: “Si Marta Camps anés a les llistes, ho hauria denunciat tot això? Hauria vist irregularitats?”. Però si les relacions eren tan dolentes, per què Àngel Ros no hi posa remei abans i deixa que la bomba esclati ara?

El context, tot sigui dit, no acompanya. El 24 de maig, just d’aquí tres mesos, hi ha eleccions municipals. Unes eleccions que no crec que passin factura, o una gran factura al PSC. Àngel Ros guanyarà les eleccions, però no amb majoria absoluta. I els vots que aquest escàndol li hagin pogut arrabassar als socialistes no són tants com per fer guanyar o perdre unes eleccions.

En una actitud prudent, l’equip de govern tanca files entorn el líder. Dit així és quelcom normal. Però després de llegir l’al·legat de defensa publicat a la premsa local aquest passat dilluns, em permeto posar les mans al cap i el crit al cel. Una cosa és la lleialtat i una altra la submissió. I crec que els fets parlen per si sols quan se suposa que una relació de màxima confiança entre dues persones es trenca al cap de 12 anys de treball diari. Crec que ningú és tant bo ni tampoc tant dolent i en política és massa arriscat posar les mans al foc per algú. Als fets em remeto. També és ben trist que 12 anys de feina (no entraré en valoracions) quedin repudiats d’aquesta manera en un obrir i tancar d’ulls. Però repeteixo: Ningú és tant bo ni tampoc tant dolent.

I ara què?

Si. I ara què passa? Declaracions i contradeclaracions? L’oposició s’ho mira des de la banqueta. Prou campanya s’està fent el PSC com per posar-se al mig. No fos cas que algú els titllés d’oportunistes. Partits amb representació i sense (bon detall de l’alcalde aquí), ja han rebut les explicacions sol·licitades. No sé si han convençut però la resposta de demanar transparència hauria de ser una obligació i una exigència i no una petició. Espero que des de la Paeria ja hi treballin.

I la ciutadania? Jo soc de Lleida, estic empadronada aquí, voto aquí, participo de la festa democràtica i vull saber què passa amb els diners amb què contribueixo. Crec que els ciutadans de Lleida ens mereixem una resposta. A mi no em val la guerra de declaracions. Vull saber si part dels 700 euros que pago d’IBI han anat a parar en alguna corbata de disseny. Vull saber si em pertoca un fulard per ser ciutadana sense multes i amb les factures al dia, que respecto les normes de convivència i de civisme. Que no em salto semàfors ni aparco en doble fila. I no em conformo amb una rosa, un globus o un sarpat de caramels quan estiguem en campanya electoral. El meu vot, i el de tots els ciutadans, val el seu pes en or. En aquestes eleccions més que mai. Pel respecte a qui posa cada regidor al seu lloc amb els seus vots, mereixem saber què s'hi cou a la Paeria.


Primera part: Ros vs Camps (Part 1)

Comparteix-ho