M'agrada R. Linklater; el seu coratge per atrevir-se amb tot i la manera que té de contar les coses. Ho fa des d'una passió creïble i vitalista, alhora que tracta la nostàlgia —molt present en moltes de les seves pel·lícules— amb una profunditat que no vol dir dolçor excessiva. Al marge de la seva obra més coneguda, crec que s'han de reivindicar algunes que es consideren menors i que resten tapades a l'ombra de la seva trilogia Antes de... (1995-2004-2013) i de la monumental Boyhood (2014). Bernie (2011), Todos queremos algo (2016) o Apolo 10½: una infància espacial (2022) —on s'atreveix, fins i tot, amb l'animació— serien uns bons exemples. També caldria destacar la darrera Blue Moon (2025), on basteix un superb biopic centrant-se en un episodi de dues hores de la vida de l'artista Lorenz Hart.

A Novelle Vague, el director s'arrisca a fer un relat sobre el rodatge en vint dies de Al final de la escapada (1959), òpera prima de Jean-Luc Godard, i aconsegueix, també, fer un retrat juganer i generós de tota una època desbordant de creació i innovació d'un llenguatge cinematogràfic que necessitava una sacsejada. En l'apartat del frenesí de realització és molt significativa la dada que apareix al final de la pel·lícula, on s'indica que el mateix any 1959 s'estrenen més de 160 pel·lícules de realitzadors francesos novells gràcies al fet que les "noves formes" permetien un rodatge molt més econòmic, tot i que també hi va ajudar un decidit recolzament institucional.

Malgrat que per uns moments et sents aclaparat pels noms i referències conegudes —i oblidades també— de tota aquella singular tribu del cinema francès que va inaugurar l'època del cinema d'autor, l'habilitat del director per contagiar-nos aquell entusiasme desbocat del moment es fa palesa amb un producte d'una intensa jovialitat enmig d'un fabulós viatge a través del temps. Ho aconsegueix amb un blanc i negre propi de l'època, una ironia que treu transcendència sense oblidar el respecte i múltiples  referències visuals a mode d'homenatge (les que fa amb el reflex de les ulleres negres són per recordar). Esperonat per l'emoció viscuda, he de dir que, tot just arribat a casa, vaig tornar a veure d'una tacada Al final de l'escapada per tal de gaudir i reforçar que la fidelitat i l'esperit d'homenatge de R. Linklater estaven fets des d'una realització impecable i una sincera admiració.

A pesar que a la cinta no trobarem un repartiment de luxe, degut al fet que el càsting es va fer per semblança amb els "originals", sí que trobarem una recreació amable d'un moment determinat que s'acaba convertint, per extensió, en un suggestiu homenatge al cinema com a forma de viure, vaja, gairebé com un sacerdoci espiritual (i així ens apuntem a les darreres tendències de les "noves" —o no tan noves— vivències espirituals). Xaleu molt!  (9)