Racons despoblats però autèntics

Racons despoblats però autèntics

dilluns 06 d'agost 2018 - 20:45
sant-roma-de-perles
Església de Sant Romà, al poble de Perles.

Hi ha racons inesperats que només coneixen els boletaires, els caçadors i els que han mantingut la valentia o la necessitat de quedar-se en terres buides, despoblades, aparentment desconegudes per la cartografia turística massiva. També hi ha els nouvinguts que hi porten trenta o quaranta anys malgrat ser de territoris urbans. Són gent que, simplement, han trobat un espai tranquil que els hi proporciona una certa plenitud interior, lluny de la cridòria ambiental.

Trencant pel pont d'Espia, en la carretera de Lleida a la Seu, s'entra en un territori boscós, ric en tota mena de vegetació i poblat per persones que han aconseguit un contacte íntim i directe amb la terra, s'han familiaritzat amb la riquesa de la natura i han fet de la solitud i el silenci una manera de viure, potser superior humanament a la dels que viuen i volten per les urbs.

Les temperatures superen els trenta graus. Les fulles de les alzines, els pollancres i els pins gairebé no es belluguen. Les ombres de les figueres o els noguers projecten una frescor indescriptible, potser perquè les fulles són com paraigües d'una verdor impenetrable pel sol vertical que rosteix l'ambient.

En trencar cap a Perles, una església romànica del segle XI, et dóna la benvinguda des d'un campanar que s'aguanta, esvelt i modest, des de fa segles. Està tancada i barrada però es pot donar un tomb per anar a trobar el xiprer que fa guàrdia en un cementiri primitiu, sense tombes, però esbarriat de creus i de cavallons que testifiquen l'existència de persones que han tornat a la terra i que descansen en pau de forma desordenada, anònima, però autèntica.

Estem a la part baixa de l'Urgellet, una comarca antiga que forma part de l'Alt Urgell, una vegetació desbordada per les pluges d'enguany que han fet brollar aigua de pous i fonts naturals. Cases de pedra una mica deixades però robustes i ombrívoles en aquest migdia d'agost.

De sobte, es veu el Sisco abandonant un hort autènticament artesanal. Hi ha de tot i ben cuidat. El sol calenta massa i busca l'ombra. Diu que les albergínies són maques enguany perquè ha fet força calor. Les mongetes són de vàries classes. També les tomaques. Les carabasses i els carabassons surten en totes les mides i coloraines. L'aigua del poble ve d'una font a dalt de la muntanya. M'ha semblat un hort paradisíac.

Les fulles dels cirerers comencen a estar pansides perquè ja han descarregat el fruit. Alguna figuera borda fa ombra però res més. Una bústia de Correos encara està incrustada a la paret. El Sisco ja no deu enviar cartes perquè en aquest petit indret en què hi ha dues cases obertes durant l'any les comunicacions es fan per Internet. Hi ha wifi des de fa un temps. La civilització més antiga i les possibilitats de connectar-se amb el món més modern. La veu d'unes cabretes dintre d'un tancat amb fil ferros es confonen amb les de les ovelles. Es mouen tot esperant, suposo, la visita del seu amo amb algun tipus de menjar. L'església de Sant Romà ens diu adéu des del silenci.

La carretera arriba a Alinyà, parada inexcusable per visitar la Rectoria i menjar a Cal Celso, la fonda més antiga de la zona on la cuina és tan senzilla com confortable. Tres generacions han mantingut la qualitat, l'acollida i el bon sabor d'una gastronomia que no ha passat mai de moda. Ganes de tornar-hi. La Rectoria és un punt de referència en el replà de l'entrada de l'església. Dues persones molt identificades amb la Muntanya d'Alinyà mantenen una agrobotiga on s'explica el que han estat aquestes terres abans tan allunyades i ara tan properes. El més prudent és seguir les explicacions orals i escrites dels que s'han dedicat a mantenir i difondre la riquesa històrica, ambiental i humana del que sembla un espai abandonat. I no ho és.

Entre la serra del Cadí, el Port del Compte i la vall del riu Segre, la Muntanya d'Alinyà és la finca privada més gran de Catalunya. Les seves més de cinc mil hectàrees, entre els 500 i els 2.380 metres d'altitud, conformen una diversitat d'ambients indescriptibles. Estem en el Prepirineu català, l'única regió d'Europa on nidifiquen i s'observen amb facilitat les quatre espècies de voltors que viuen al continent europeu: el voltor comú, el trencalòs, el voltor negre i l'aufrany. La riquesa de la fauna és immensa. Els porcs senglars són objecte de batudes regulars per la seva ràpida reproducció i pel mal que poden fer.

Aquesta havia estat terra de bandolers, de crims sòrdids i de refugi de carlins quan la situació anava mal dada. Molta gent va marxar, però no tothom, en la fugida massiva de l'agricultura i ramaderia a partir dels anys cinquanta del segle passat. Però l'essencial ha quedat. Molts tornen, s'arreglen les cases, venen els caps de setmana o es queden a viure tot l'any. Penso que els llocs on es podrà fomentar més la creativitat serà precisament en aquests indrets on la natura actua sense les destrosses humanes que han estat perpetrades als llocs de concentració massiva de persones.

En aquests dies d'estiu calorosos i tòrrids tot es veu possible. Però l'hivern és molt llarg i les nits semblen eternes. L'antídot a aquesta solitud real és el fil de la comunicació que ens connecta amb el món més sofisticat i modern. Des de l'aïllament i el silenci, amb la natura com a companya, es veuen les coses més clares.

 

Article original: foixblog.com

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor