Lleida

Inicialment capital d'un important poble ibèric, el dels ilergets, que s'estenia fins al Montsec i la Segarra. Les últimes troballes prehistòriques proven que el puig del castell de Lleida ja estava poblat un miler d'anys abans de Crist. Cap al segle V aC els ilergets de nissaga ibèrica van ocupar el Pla de Lleida i li donaren el nom d'Iltirda o Ilirda, la Ilerda dels romans que acabaren dominant el país després d'haver vençut els seus cabdills sublevats (206 aC) Indíbil i Mandoni.

La Ilerda romana va ser clau en les lluites entre Juli Cèsar i Pompeu. Les cròniques romanes parlen d'una ciutat fortificada, amb un pont de pedra que constituïa un "municipium" (creat en temps de l'emperador August) que posseïa fèrtils hortes i que, a la fi del segle III, bandes de bàrbars germànics la van destruir. Amb la cristianització va ser seu d'una important diòcesi (Concili de Lleida, 549). Després de la conquesta musulmana, Lleida va ser el centre d'una poderosa taifa islàmica i la llarga dominació durant 4 segles va marcar especialment les comarques del sud-oest. Ocupada cap al 719 pels àrabs, la islamització fou ràpida.

La llarga dominació de quatre segles marcà intensament el caràcter de la pròpia ciutat, de la població i de les seues institucions. La ciutat fou alliberada dels sarraïns el 24 d'octubre de 1149 per les tropes de Ramon Berenguer IV de Barcelona i d'Ermengol VI d'Urgell. En canvi, a la zona pirinenca es van organitzar comtats que van tindre un important paper en la conquesta cristiana i es van fusionar amb el comtat de Barcelona. El comte Ramon Berenguer IV va conquerir el 1149 la ciutat de Lleida, que des de llavors va formar part de Catalunya dintre la confederació catalanoaragonesa.

El 1150, Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell van signar la carta de població. Són anys importants per a la ciutat, que veu créixer la població i el comerç. Lleida recupera la diòcesi, alberga la primera Universitat de Catalunya (Estudi General, 1300) i adopta un paper decisiu en tots els esdeveniments bèl·lics. Al segle XV, la revolta catalana contra Joan II, que durarà 10 anys, significarà un gran retrocés per a la ciutat, la qual, al 1464, sofreix un dur setge, que va comportar l'enderrocament de més de 400 edificis i la devastació de les hortes. Aquesta crisi persistirà fins a la Guerra de Successió contra Felip V. La pèrdua de la Guerra de Successió contra Felip V va significar una greu derrota per a la ciutat. Pel decret de Nova Planta a l'any 1714, Lleida, com la resta de Catalunya, perd les llibertats i els règims forals de la Paeria i la Universitat.

La Seu Antiga, tancada al culte des de 1707, es va convertir en caserna militar. A finals del segle XVIII la ciutat es refà, la tasca d'alguns corregidors il·lustrats, com el baró de Maials i el marquès de Blondel, el primer amb la seua política d'extensió agrícola i el segon com a urbanitzador de la ciutat, són importants sobretot per al desenvolupament de l'agricultura i el comerç. A principis del segle XIX té lloc l'ocupació napoleònica. La població de Lleida era d'unes 11.000 persones. La reestructuració de la Lleida del segle XIX va fer-se en el marc d'una ciutat devastada per la passada guerra napoleònica, que pugnava per reconstruir-se urbanísticament i per dotar-se d'una infraestructura urbana moderna. Les transformacions més importants no van tindre lloc fins a la dècada dels 60. Algunes d'aquestes van ser l'arribada del ferrocarril l'any 1860.

Al 1865, l'arquitecte Josep Fontseré va mostrar el primer pla urbanístic modern de la ciutat. Amb l'arribada del segle XX apareixen els nous ravals entorn del turó que albergava el nucli antic amb les avingudes Blondel, Catalunya, Aragó, Prat de la Riba i Ferran. Després de la Guerra Civil en què la ciutat sofreix grans destrosses, va començar un fort desenvolupament urbanístic amb la creació de nous barris perifèrics.