Qui es passegi per Lleida o qualsevol altra ciutat similar veurà que els rètols de “En venda” o “ Es lloga” són per tot arreu. Com si una nova pesta o plaga ad hoc es llencés sobre els locals comercials i les botigues, i així cada vegada més ràpidament caiguessin com guillotines, forrellats i persianes de negocis.
Certament hi ha rere aquest fenomen una revolució social i econòmica difícil de capir encara. Una cosa sí que està clara, tanquen perquè els números no surten car els ingressos davallen progressivament i les despeses es mantenen o pugen. Sense necessitat de grans estudis de la Universitat X de no sé quin país (que diu obvietats i xifres amb estadístiques impossibles de comprovar ), tothom sap que la pèrdua de poder adquisitiu de la gent, les vendes a la xarxa i una clientela poc conscient de la importància d’un comerç pròxim i local, crea la tempesta perfecta d’ una depauperació creixent del nucli urbà. Afegim-hi centres comercials a les rodalies amb cinemes, restauració i serveis bàsics de taller-reparació i entendrem per exemple aquell cartell de “Liquidació per tancament” que una històrica botiga ens pugui mostrar en ple centre comercial. És un naufragi silenciós i dolorós.
El resultat final és d’una banda, la pèrdua de vida al carrer i als barris, i també de la sana barreja social que propicia el comerç de proximitat, i d’altra banda, el graffiti brut no artístic, el vidre trencat i la degradació de l’hàbitat urbà. La ciutat deixa de ser amable i es torna aspra i feréstega, de vegades perillosa i suburbial. I tot això s‘esdevé molt de pressa i darrerament amb una acceleració manifesta.
Però podem fer-hi alguna cosa nosaltres? D’entrada ben segur que respondrem que no i molt cristianament ens hi resignarem. Tanmateix, aquest veure’ns tan indefensos amb el sistema ha de motivar-nos a rebel·lar-nos i començar a moure’ns, o dit amb paraules actuals, a apoderar-nos. La revolució de les petites coses s’inicia quan sortim a comprar al barri, a peu, anem a cal pastisser, a cal sabater, a cal fruiter, i fem comerç que no és únicament comprar amb un clic, sinó tractar, intercanviar i gaudir de la compra. Fixeu-vos amb el “Cal” que ho explica tot, anem a casa d’un comerciant que ens obre la porta del seu negoci. Senzillament hem de tornar al mercat, a l’àgora, a la plaça, allí on l’home té un sentit que ni es lloga ni es ven.
Retrobar la conversa. Defensar el teixit comercial de Lleida és defensar-nos com a clients i encara més, com a ciutadans lliures. El mercat som tots.
