Florensa o com enamorar-se de la música

LLEIDA.COM / Miquel de Santiago
23-11-2021
  • Florensa o com enamorar-se de la música
    Peu de foto: 
    Foto Miquel de Santiago

"Hola Miki, encantat!". "Hola Miki, igualment! Com va tot?". Aquestes van ser les primeres paraules que vam intercanviar en Miki Florensa i un servidor. Una salutació que ja, d'inici, em demostra la seva naturalitat i senzillesa. Compartim nom i alguna amistat en comú, però res tinc a veure amb el seu enorme talent artístic. Nascut el 1993 a Lleida, manté la mateixa il·lusió i empenta de qui comença en el món de la música, i és que va iniciar els seus estudis musicals i a tocar el seus primers acords amb un saxòfon amb només 7 anys.

Concretament, es va formar a L’Intèrpret, on hi va estudiar el grau elemental i mitjà de música. Tot i que la seva vida sempre ha girat al voltant de la música, els seus inicis es van centrar en el jazz, un gènere que s’estima especialment. Més endavant, als 15 anys, va enganxar el següent instrument: la guitarra. “Tenia una  banda de rock amb amics, Overdrive, on hi volia tocar la bateria, però vaig haver de quedar-me amb la guitarra elèctrica”, perquè dues guitarres poden encaixar alhora, però no dues bateries… Al llarg de la seva vida, ha format part com a guitarrista de diferents grups, com Els Llums de Colors i Möndo Loco. Amb aquest últims va coincidir en un concert amb La Pegatina i el 2016 es va incorporar al projecte de La Gran Pegatina com a guitarra elèctrica.

Quina va ser la primera cançó que li va fer sentir músic? “Doncs un gran tema que tothom hauria d’escoltar, i és diu ‘My one and only love’, un estàndard de jazz de John Coltrane i Johnny Hartman. Va ser de les primeres que vaig tocar bé amb saxo i ha estat un amor meu des de sempre que encara l’escolto ara”. No diu que sigui dolent marcar-se guanyar premis o seguidors com a objectius, però obsessionar-s’hi “et fa perdre lo bo de la nostra feina, que és gaudir la música plenament”. 

Foto Miquel de Santiago
Foto Miquel de Santiago

En Miki és músic, però també és amant de totes les expressions artístiques. Ens destaca l’art plàstic, la literatura o el cinema, però no en rebutja cap. Li agrada gaudir-les totes, malgrat no tenir gaire temps lliure, “per sort o per culpa, de la música”. Va marxar a Barcelona a estudiar la carrera de Filosofia i va acabar sumant-se a La Pegatina. Tot i que li encanta Lleida i hi torna sempre que pot, també li agrada la ciutat comtal i s’hi va quedar al ser el centre operacional del grup. Hi forma part com a guitarrista, però a l’estudi també hi havia gravat veus. “La veu és el primer instrument que tots tenim, i és que qualsevol músic l’acaba utilitzant”, diu en Miki. “Tots els artistes en tenim, però s’ha de cultivar”. Ell sempre ha cantat, però d’aquí a enregistrar-la, el punt d’inflexió es va marcar quan va començar a escriure.

Als nostres Talents Lleidatans els hi preguntem si tenen alguna cita preferida o alguna màxima sota la qual regeixen la seva vida o carrera artística. En Miki sí en té una, “i pot ser que flipeu”. Li va dir Rafa Arcaute, productor d’Andrés Calamaro, que encunyava la frase de Voltaire, “el perfecte és enemic del que és bo”. Per en Miki, la idea és que “les coses bones no poden ser perfectes, perquè el fet d’intentar fer-ho tot perfecte no et deixa fer-les bones”. Pot sonar molt filosòfic (i ho és), però aquesta reflexió ve a reivindicar la bondat com quelcom a gaudir i la perfecció com un objectiu una mica fred i avorrit

Anem a endinsar-nos en la seva primera aventura en solitari en el món de la música, un camí que comença a recòrrer sota el nom artístic FLORENSA amb Antàrtica, un EP que té dues edicions: una digital de 5 cançons i una física de 4. El digital inclou ‘Cero’, un primer ‘track’ que va publicar aquest juliol. Antàrtica està a la venda a La Casa del Disco i anima a tothom a dir què en pensa sobre la seva música. Al seu cap no para de sonar-hi música i el que el va portar a llençar aquest projecte van ser les primeres gires amb La Pegatina a nivell nacional, “quan vaig descobrir moltes bandes molt conegudes”. Fins llavors, “estava molt tancat en el món de la guitarra elèctrica, i poc a poc vaig anar descobrint molt artistes fabulosos, com en Xoel López o Love Of Lesbian. A partir d’allí vaig començar a escriure, i això em va portar a les cançons pròpies”. Gràcies a La Pegatina, també va descobrir un altre univers musical com és el llatinoamericà. “Els ritmes em van captivar molt fort amb la primera gira que vaig fer a Xile, i des de llavors hi han influït en la meva música, en tot el projecte de FLORENSA”.

És evident que el sector musical, com tants altres, ha patit de valent durant la pandèmia. En podem treure res de bo del confinament i les restriccions? Doncs ell sí n’ha tret quelcom molt bo, i és que li ha permés començar el projecte de FLORENSA. “Era el moment de fer-ho. Molta gent va tenir l’oportunitat de tancar-se a casa i, en el mau cas, reflexionar sobre què em falta i on he de posar ordre a la meva vida. Podem treure’n alguna cosa bona, però en realitat ha estat un temps molt trist. En el nostre sector, molta gent ha patit, ha perdut la feina i ho ha passat fatal. Per sort, ara tornem a remuntar”. 

En Miki va viure el confinament fent autoanàlisi, reflexionant sobre què necessitava fer, i li va servir, perquè “crec que necessitava tornar a enamorar-me de la música”. Portava 4 anys tocant el mateix repertori amb La Pegatina i sentia que li faltava alguna cosa per completar la seva relació amb aquest art. “Llavors vaig començar el projecte de FLORENSA, a escriure i a maquetar les cançons. Tot això ho vaig fer durant el confinament, del qual hi va sortir amb un projecte amb cara i ulls que està guai”.

Però no està sol en aquesta aventura, i és que l’acompanya molta gent, com en Nil, el director artístic de FLORENSA, i molts altres. “Al final s’ha liat a molta gent... Col·legues músics com en Miki de Doctor Prats, el Darío de Judit Neddermann, en Carlos de El Kanka o Emlan, gran amic meu que algun dia hauríeu d’incloure a la vostra secció de Talent Lleidatà”. També compta amb la Belén, “una fotògrafa increïble” o els de La Barberia “amb qui hem rodat videoclips a Sevilla”, entre altres. “Al final s’ha liat molta gent i hi estem encantats, perquè l’experiència de treballar amb tota la gent que s’apunta a un projecte com aquest és brutal”.

Ell no creu massa en les aspiracions i somia amb seguir dedicant-se exclusivament a la música. La gaudeix cada dia “i això no ho vull canviar mai”. “Crec que les coses s’han de fer i gaudir al moment, perquè si sempre esperes a arribar a algun lloc, és possible que mai no hi arribis. M’agrada més la filosofia de viure tranquilno obsessionar-me amb el futur i de gaudir del que et doni la vida”. Si en Miki treballa o col·labora amb algun artista, serà perquè li apeteix, no per arribar a alguna posició concreta o aspirar a algun premi. Està obert a fer col·laboracions amb diversos artistes, però ens confessa que és molt fan de Conociendo Rusia, un artista que va tenir la sort de conèixer. “És una aspiració molt llunyana, però vaja, ‘sky is the limit’”. 

Afronta aquesta nova etapa sense por, assumint tota la feina i responsabilitat que aquesta suposa. Però no tot són dificultats i reptes, perquè la retribució que t’arriba en solitari és molt major. “Quan algú t’escriu per Instagram i et diu que li encanta alguna cançó, em transmet una sensació molt forta i satisfactòria. Ho vius d’una manera diferent”. FLORENSA “és molt nou” i li està agradant molt, però es manté vinculat a La Pegatina, “una família formada per 9 músics on ningú és més que l’altre”. Està capficat amb el seu projecte individual, però també amb el disc de La Pegatina i amb la gira de l’any vinent, que serà “enorme”, per compensar el que no han pogut actuar aquest últim any. Pel que fa a FLORENSA, el mateix dia que vam fer l’entrevista, en Miki es va trobar “amb algú” -que encara no ens pot desvetllar- per fer “una mica de música” i parlar de les seves noves cançons. 

De tot el camí recorregut fins ara, el més important per en Miki és el mateix de quan va començar: les amistats. “Les amistats que he fet amb la gent de La Pegatina, que és la meva família, és lo més bonic que m’emporto, molt més que les cançons”. “Un dels moment més èpics que recordo va ser quan vaig veure Amaral per primer cop, a Torrelavega. En aquell moment, vaig decidir que volia fer cançons en solitari. El seu bolo va ser espectacular i vaig tenir el plaer de conèixer-los. La Eva i el Juan són ‘top’”. Un altre moment destacat no va ser molt èpic, sinó més aviat divertit. “Va ser durant el primer bolo amb la Pegatina a Austràlia, on hi havia més gent a sobre de l’escenari que abaix!”. L’endemà van anar a Sidney i van actuar en una sala de 3.000 persones plena.

Foto @crisann_
Foto @crisann_

Ha valorat alguna vegada retornar a Lleida i continuar la seva carrera musical des de Ponent? Considera que si és difícil engegar una carrera musical a Lleida “no és per falta de talent”. En Miki resideix a Barcelona sense deixar de reivindicar les seves arrels, i és que a Lleida hi tenim grans artistesbons equipaments i un públic culturalment receptiu. Llavors, què hi falta per animar als artistes a fer la seva carrera des d’aquí? “No sé què hi passa exactament, perquè tenim artistes d’un talent increïble, com KoersRenaldo & ClaraNeptú… Els artistes hi són i el públic també els hi fa costat. És evident que sempre podríem estar millor i que existeix una mica de centralisme amb Barcelona”. Va decidir marxar-hi perquè va rebre l’oferta de La Pegatina i allí s’hi troba el centre operacional del grup, però troba a faltar Lleida i hi torna sempre que pot per estar amb la seva família. “Potser ens estem emparanoiant, perquè a Lleida hi ha grans artistes que han fet carrera des d’aquí, com Renaldo & Clara o Jordi Gasion, entre altres. Als meus ulls, el fet que s’hagin quedat no els fa pitjors i hem de valorar més el que tenim i no estar comparant-ho constantment”. 

En aquest sentit, alguns espectadors també han (hem) de fer autocrítica… Hi ha qui pot arribar a afirmar que “a Lleida no s’hi fa res”, però acostumen a ser els mateixos que no assisteixen ni gaudeixen les diferents propostes culturals que s’hi programen. Com a artista, en Miki sempre s’ha sentit recolzat a Ponent. “És complicat viure 100% de la música, però no aconseguir-ho no et fa menys artista”.

En definitiva, es sent molt afortunat de poder viure plenament d’allò que li agrada i estima com és la música. Li dedica cada dia de la seva vida i treballa -sense gaire descans- per seguir creixent com a artista, sempre envoltat dels qui més estima i l’estimen. Des de LLEIDA.COM li desitgem tots els èxits i us animem a descobrir-lo i a seguir-lo (a Instagram, TwitterYouTube, Tik Tok i Spotify), perquè, de ben segur, el seu nom seguirà fent-se més i més gran, ja sigui amb una guitarra /o amb la seva veu.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

S'hauria d'ampliar l'edat mínima per consumir alcohol?