Lluís Capdevila: "Lleida té molt potencial cultural i s’ho ha de creure"

• Com es passa d’estudiar Dret a seure davant el piano?

Soc com un gat, i és que en la meva primera vida, quan estava a punt de complir 25 anys, em vaig adonar que si no feia música en aquell moment, ja no en faria mai. Vaig deixar la feina que tenia en un despatx de Barcelona i vaig tenir el miracle de demanar una beca per estudiar fora durant dos anys, als Estats Units. Allí, l’educació musical és universitària, no és conservatori com aquí, i vaig poder utilitzar el meu Grau en Dret per entrar al Màster de Jazz. A l’acabar-lo, tenia ganes de seguir estudiant vaig anar a pel doctorat en una universitat que em permetia treballar i estudiar al mateix temps. En total, vaig estar uns 10 anys a Nova York vivint de la música.

Hi vaig arribar provinent d’una oficina del Passeig de Gràcia i m’hi trobava gent que portava tota la vida tocant. El talent et pot salvar si hi tens facilitat, però la passió i les ganes són molt importants. Al principi anava desbordat, veia que la gent era molt bona tocant i que jo no sabia res, però com tenia facilitat em defensava, malgrat fallar amb coses bàsiques. Des del principi vaig ser conscient de les meves limitacions, sabia que havia de solucionar aquest tema i em vaig posar a estudiar durant uns 7 anys, fins que vaig veure que no era un lastre com als inicis. Ara continuo estudiant, practicant i gravant discos amb més ganes que mai. 

• Així mateix es podem definir el talent, com aquelles aptituds i habilitats innates 

Quan tens tantes ganes, trobes estratègies d’on sigui, costi el que costi, encara que calgui estar-hi tota la nit. Recordo que els primers anys a Queens, m’hi passava dies sencers tocant. Amb la música, tens la sort que això es valori per part del públic. Ja sabem que aquest o aquell en saben més o han estudiat no sé on, però si surts a l’escenari, toques tres notes i arribes a la gent, pagaran una entrada per veure’t i escoltar-te. És part de la màgia de la música, i per aquí hi vaig entrar.

• La beca et va motivar a apostar per la teva vocació musical, o ja ho tenies clar abans?

Va ser molt abans, anava a aventurar-m’hi igualment, ja quan estava a Suècia. De fet, abans de saber si em concedien o no la beca, vaig deixar la feina i vaig agafar un tren nocturn de Tarragona a Madrid per preguntar sobre l’estat de la beca, ja amb el bitllet comprat per volar a Estocolm. Havia estalviat una mica treballant a Barcelona i estava disposat a tirar-me a la piscina. No sabia si tindria la beca, l’hagués demanat l’any següent fins aconseguir-la. Em van dir que tindria una entrevista en dues setmanes, i me les vaig passar sense dormir, practicant, davant la gent i fent tot el que calgués per no desaprofitar l’oportunitat de la meva vida. Érem dues persones en aquesta entrevista per optar a la beca, una noia i jo. Ella venia de Londres i aquella mateixa nit havia de tocar en una sala simfònica. Finalment, em van escollir a mi, i si arribo a dir-li a ella que jo venia d’un despatx d’advocats s'hagués posat les mans al cap. 

De fet, tampoc vol dir res, perquè si mires el currículum de Txaikovski veuràs que també va fer Dret i que el seu somni era treballar de funcionari de Justícia. 

• Quan arriba el jazz a la teva vida i com t’hi enamores?

Des dels 6 anys vaig veure clar que això era lo meu, malgrat totes aquelles frases de desànim que tothom haurem sentit alguna vegada. “D’això no en viuràs mai”, “ni t’ho pensis viure del que t’agrada” o “estudia una carrera i al teu temps lliure ja t’ho passaràs bé”. Als anys 90, la gent que em deia això havia crescut i estudiat en la Transició, havien fet una carrera i tenien un bon sou. Si tot això ho trasllades al Priorat, que hi havia la central nuclear d’Ascó i la química de Flix, semblaves boig si no anaves a fer una carrera destinada a viure d’una nòmina. 

Vaig renunciar-hi, perquè sabia que lo meu és la música i el temps m’ha demostrat que he pres la decisió correcta, tot i que em va faltar seguretat. Si als 18 anys m’haguèssin dit que fent-te autònom només has de pagar una quota al mes i pots facturar el que vulguis, m’hi hagués fet. Per mi, ser autònom és una lliberació. En aquest sentit, ets tu i el món, el que jo volia, viure amb el piano. Em sabria molt greu haver de deixar-ho, i si haguès de fer-ho per algun motiu, intentaria continuar donant suport a la música d’alguna manera, programant una sala o en qualsevol altre projecte. 

• Música i vi, d’on neix aquest maridatge?

De Nova York, on és molt dur viure-hi i, per sort, vaig poder fer-ho amb la música, sense haver de treballar de cuiner, cambrer ni cal altra feina. Vaig complir el meu somni, viure del que guanyava tocant. D’un mes de 30 dies, en tocava 28, quasi cada dia. Ho feia en alguns restaurants, gospel en una església al Bronx, alguna ‘jam session’ pels alumnes a la universitat o diversos ‘brunch’.

El meu dia a dia era aixecar-me, practicar amb el piano, escoltar música, anar a tocar, sortir a veure altres músics i arribar a casa de matinada havent viscut una experiència musical diària brutal. Ho vaig gaudir molt, però desprès de 3 anys seguits amb aquesta rutina, em vaig donar compte que el món no era només Nova York i que coneixia altra gent de fora com en Petros Klampanis (baix), amb qui actuaré el dissabte, 13 de març, a l'Espai Orfeó.

Parlant amb ell m’explicava que venia d’una gira de tres setmanes per Europa tocant música original. M’encantava la idea, quelcom diferent al que jo feia i que m’agradaria viure-ho. Fins al moment, quan jo tocava tenia gent xerrant fort i que no t’escoltava del tot. M’ho havia de prendre amb tota la pedagogia que podia. Em gravava les actuacions i, al acaba-les, marxava caminant al següent local mentre escoltava el que havia tocat feia uns minuts. Era una experiència brutal, però pensava amb en Petros, en com venia de tocar a Berlin o Turquia. 

En aquell moment, jo no tenia cap disc gravat, malgrat haver estat composant uns 10 temes durant els meus anys a Nova York, i vaig quedar amb ell a Harlem per ensenyar-li. En vam interpretar uns quants i em deia que allí hi havia un disc, el qual vam acabar tirant endavant. Era conscient que anava a marxar de Nova York i no volia fer-ho sense un disc a la mà, i d’allí va néixer “Diàspora”, l’àlbum debut nodrit de les vivències a la ciutat dels rascacels i la dispersió de la meva generació. 

Més tard, vaig viure 3 anys a Reus, on hi vam actuar molt amb en Petros, d’on va sorgir Cinematic Radio, un disc duet. Ara, estic a punt de reconnectar aquest trio inicial amb en (baix) i Luca Santaniello (bateria) i en Petros, el 14 i 15 de juny a Atenes, on hi gravaré un nou àlbum amb tots dos que sortirà a l’octubre. Abans, farem tres concerts durant el mes d’abril, a Reus, Madrid i Terrassa. 

• És aquest el punt especial del teu darrer àlbum ÈTIM?

Quan estava a Harlem, sempre pensava amb els meus amics de l’institut de Falset, que havien acabat amb grans feines a les bodegues i cellers. M’adonava que jo estava fent el contrari que ells, que no havia marxat fora per importar, mentre que ells estan exportant. Li donava tombs a aquesta idea, i vaig arribar a la conclusió que totes aquelles hores que em passo tocant el piano, podria fer-ho en un celler. 

Ho vaig comentar amb una persona de la cooperativa que venia del món del teatre i que tenia la sensibilitat per escoltar-ho. Li va encantar la idea i vam entrar-hi el piano de cua. Després de tot un viatge de 15 anys, tornar al punt d’origen i que et donin la clau per disposar d’un edifici centenari per tocar el piano és meravellós. Imagina’t, un dia a les 12 de la nit, sol, en un edifici modernista enorme i tocant fins quan vulgués. Entrava al celler amb la ment en blanc, deixava fluir les notes i no va sortir el jazz de Nova York, sinó uns sentiments que no havia previst. És com tornar a la gasolinera de tota la vida, al mecànic que quan jo era petit ja treballava al taller, veure el tractor que m’agradava… 

Un amic em comentava que Cinematic sonava molt bé, però és que l’ETIM té una profunditat especial, i crec que és pel fet d’haver tornat als orígens. D’aquí el nom d’ETIM, la marca de la cooperativa, també provinent de la paraula ‘etimologia’, l’estudi de l’origen de les paraules, que té ‘etim’ com a arrel. És això mateix, un disc d’arrels que vaig presentar a l’Orfeó Lleidatà al febrer del 2020, just abans de la pandèmia. 

• Com has viscut aquest últim any, amb el confinament i sense actuacions de per mig?

Havia deixat la música en ‘stand by’ i m’havia centrat en l’aventura docent. Havia previst tornar a seure davant el piano ara, al març, després d’haver deixat el Màster muntat. M’he dedicat a l’àmbit docent, compartint coneixements i ajudant a la gent. Potser no ho hagués fet si la música no s’hagués aturat.

• Després d’un any convivint amb la covid-19 i amb les nostres vides capgirades, podem treure’n quelcom positiu des del punt de vista cultural?

He viscut molt temps fora i he vist què és una societat sense cultura. A Nova York hi ha moltes coses molt bones, però hi ha barris que de cultura ben poca i butxaques per pagar iniciatives encara menys. Crec que nosaltres estem bé, en el sentit que tenim ajuntaments, entitats culturals, teatres i altres recursos. El que falla són les ganes, perquè disposem dels mitjans. Allà he arribat a veure gent fent sonar de meravella un piano atrotinat. Aquí hi tenim de tot, però manca la voluntat de fer coses i de formar-ne part. 

La pandèmia ho havia parat tot i hem d’intentar que no desaparegui, per exemple, l’Auditori de Lleida. Si la gent no hi va, d’aquí uns anys, com podrem justificar un pressupost per programar-hi cultura? Es farà servir per actes polítics o d’educació, però ja no serà música. Estem en un punt que la gent que s’estima la cultura s’ha de posar més forta que mai. És el que he intentat fer amb aquest concert, fer volar un artista des de Grècia i gastar uns 400 euros només amb PCR i tests ràpids.Cal fer tot lo possible perquè aquestes 30, 40 o 50 persones que puguin venir aquí els hi quedi aquest record gravat. Això és el que m’interessa, fer els concerts amb el màxim sentit possible, mimar-los, tractar-los com una situació especial i pensar que menys és més. 

Penso que la cultura no es tracta de subvencions. Aquestes m’ajudaran com autònom per arreglar els números, però qui em tornarà el públic? Si tu no li tens cura, no tornarà. És més important que els ajuntaments programin cultura, que els auditoris funcionin igualment, que no pari la maquinària. Ho té difícil i penso que tot té una mirada bona i dolenta.

És important que la premsa, les institucions, els consumidors i tothom valori la cultura per evitar que desaparegui o quedi sota mínims. Aquest mínim quedaria a la butxaca de 4, i la resta, tindran un mòbil amb 4 tonteries i es perdran tota aquesta experiència enriquidora. Si ho hem vist en altres països, per què no pot passar aquí?

• Pel que fa a la Lleida, creus que la cultura hi pateix més que en altres llocs?

El primer que s’ha de fer a Lleida és apujar la moral. No pot ser que a la ciutat tothom porti el cap mig abaixat. És una ciutat gran, té recursos i espais molt dignes. Cal treure pit i dir que el que es fa aquí és tan bo com el que es s’hi fa fora. S’ha de canviar ràpid el sentiment d’inferioritat, perquè té molt potencial i s’ho ha de creure. Els diners hi són per iniciatives. Ja ho tenim tot, només cal fer-ho i que la gent respongui donant valor a la cultura i fent-la accessible a tothom.

S’ha donat molta prioritat a la gestió cultural i ara ens adonem que no ha funcionat, perquè només es formava sobre criteris culturals i no artístics. Hi tenim tota una generació als ajuntaments formada sota aquest criteris, i pensa que, al final, cal que la cultura agradi, ser inclusiu i fomentar-ho el màxim possible amb els diners públics. 

• És aquest el salvavides que necessitem ara mateix?

Sí, que la gent s’estimi la cultura encara més, en tots els aspectes. El missatge que hem de tenir al cap és “dona-li valor, perquè t’ho treuran”, i llavors costarà més de recuperar.