Vallfogona de Balaguer

Al sud del terme es va descobrir al 1958, durant les obres de la central hidroelèctrica de Térmens, un important poblat (que s'estén per terres de Térmens) preromà, conegut per la Pedrera de Vallfogona, excavat per Maluquer de Motes. Els estrats més profunds corresponen al període hallstàtic o de camps d'urnes, i els més superficials, a l'època ibèrica. Probablement va ser destruït en època romana. Durant l'època ibèrica, era un cas excepcional d'un mateix hàbitat continuat en un mateix lloc de més d'un miler d'anys; la Pedrera va existir fins al segle III aC. A l'època romana, hi ha documentada una vila rústica a la partida de l'Hostal Nou. La seua utilització va des del segle I dC fins a la fi de l'imperi romà (segle V dC). Fins al 714 no va arribar la islamització de la totalitat del territori d'Al-Andalus, mostra de la qual són els topònims de la Ràpita, la Saida o Al-Carbona. Al segle XI, s'inicia la conquesta cristiana, que acaba l'any 1105, moment en què es constaten termes com Vallfogona o la Ràpita, que segueixen camins diferents fins al segle XIX. El lloc va ser conquerit per Ermengol VI d'Urgell cap al 1105; va pertànyer a la canonja de Balaguer (1300) i el 1322 apareix com una possessió de Ramon Cortit, prohom d'aquesta ciutat. A mitjans del segle XVI, el terme queda despoblat fins al XVIII. La segona meitat del segle XIX és època de grans canvis i s'impulsarà la construcció de canals i ferrocarrils. El 1862 s'acaba el canal d'Urgell i, al 1899, s'inaugura la sucrera de Menàrguens, i amb aquesta "el trenet petit entre Balaguer i Mollerussa".