2014

2014

dilluns 19 de gener 2015 - 13:45

A l’economia li passa que molts cops funciona l’eslògan, la frase curta, per aprofitar al màxim els efectes del missatge al marge d’explicar més objectivament el que està passant. La publicitat i totes les seves metodologies i argúcies funcionen quan el polític intenta convèncer als seus electors de quelcom premeditat i, per això, busca quina és la frase més impactant,  l’anunci que ven més perquè amb la màxima brevetat possible el receptor resti plenament convençut del que se li està dient. Aquest començament de 2015 és una evidència molt significativa d’aquesta actitud dels polítics.  Els governants de l’Estat espanyol no es cansen de dir-nos que la crisi s’ha acabat, que la recuperació ja ha arribat, que l’economia creix, que l’ocupació augmenta i que l’atur baixa. És veritat tot això? Numèricament si, estructuralment no. És exactament el mateix que li passa a un malalt amb una infecció determinada que li donen un antifebril per fer-li baixar la febre, li baixarà aquesta? Si. Se li està curant, però, la infecció? No. Doncs quelcom semblant està passant a l’Estat espanyol o millor ha passat durant l’any que acabem de tancar, el 2014.

De sempre l’economia espanyola ha estat excessivament inflacionista, és a dir, el creixement s’ha recolzat sempre amb taxes d’inflació altes, amb comptades excepcions. Tampoc això és molt estrany. Ho expliquem. Quan la demanda tira i el consum i la inversió creixent, els preus tenen tendència a la puja per la simple i senzilla operativitat de la llei del mercat, quan la demanda puja els preus també ho fan. Doncs bé, primera ombra que hem d’intentar omplir de llum del 2014. Segons les estimacions del Banc d’Espanya l’economia espanyola, fetes públiques en el seu butlletí del passat desembre, va créixer l’1,4% l’any passat, l’augment més important des que la crisi econòmica i financera es va apoderar de l’activitat econòmica d’Espanya al 2008. Aquest percentatge i l’augment de l’ocupació (més endavant també en parlarem) ha portat als mandataris polítics espanyols ha dir que la crisi ja està superada i la recuperació és un fet irreversible ja, i això no és veritat.

Si, el turisme ha estat l’activitat determinant en aquest augment del PIB però hi ha també una recuperació, petita, evidentment, però recuperació al cap i a la fi, de la demanda interna i, més concretament, del consum de les famílies. Dues preguntes que hem de contestar: 1) Cóm és que ha augmentat el consum i els preus han baixat (la deflació, és a dir, el creixement negatiu interanual, de desembre a desembre, dels preus al 2014 va ser del -1,1%), quan el normal hagués estat el contrari, preus amunt igual que el consum? 2) Cóm és que ha augmentat el consum en un any de congelació de salaris, és a dir, que ha finançat aquest increment del consum si les rendes salarials no han augmentat?.

Contestem a la primera pregunta. El primer que hem de dir és que no és veritat que la baixa del petroli ha provocat aquesta baixa dels preus, almenys dels preus dels productes més bàsics. Ha tingut influència? Evidentment que si, però s’han d’explicar moltes altres coses. Hi ha una inflació, que se’n diu subjacent, que mesura l’increment dels preus sense tenir en compte el preu del petroli, el dels seus derivats i els dels productes alimentaris en fresc. Doncs bé, la inflació subjacent a Espanya (en el moment d’escriure aquesta ratlles només hi ha dades fins novembre de 2014) també ha estat negativa. Des del mes de març de 2014, excepte abril, la taxa de la inflació subjacent mesurada de mes de 2014 respecte a igual mes de 2013, va estar també negativa, és a dir els preus van tenir un creixement negatiu, van baixar, al marge del petroli. Només una cosa pot explicar que a un augment del consum els preus baixin, amb salaris congelats, i aquesta cosa no és res més que un augment de la productivitat. Aquesta, tanmateix, no ha augmentat, la productivitat baixa d’Espanya respecte als països de l’estranger és un dels cavalls de batalla forts. Per tant, si els preus no han baixat per una millora de la productivitat, estem igual que al començament del paràgraf, per què han baixat els preus si la demanda ha pujat? Doncs, molt probablement, perquè aquest increment del consum s’ha situat en la franja mitjana i alta de productes ordenats de menys a més alt preu, és a dir, productes de gama alta que no es comptabilitzen a efectes de la inflació, del famós Índex de Preus al Consum (IPC).

Contesta a la segona pregunta.  No és casualitat, aquest augment del consum ha coincidit amb un increment també del crèdit a les famílies i una baixa de l’estalvi familiar. Ja tenim, doncs, una part de la resposta a la pregunta. Les famílies s’han endeutat més i han gastat una part dels seus estalvis per fer front a les seves despeses, d’aquesta manera s’ha compensat la congelació salarial. Podríem pensar que la baixa dels preus per sí sols han possibilitat que augmentés el consum a l’incrementar-se la capacitat adquisitiva de les famílies, però si això hagués estat realment així no haguéssim tingut set-vuit mesos de contínues baixes, l’augment del consum originat per la caiguda dels preus hagués provocat immediatament un canvi en l’evolució d’aquells passant de taxes negatives a positives.

Una altra consideració hem de fer que ens aproparà, a més, al que hem comentat que aquest augment de la despesa s’ha centrar, bàsicament, en articles de gama alta i mitjana, l’increment del crèdit familiar. Amb l’actual escassetat d’oferta de diner per part de les institucions financeres, amb els tipus d’interès alts las que els crèdits se subscriuen i amb la quantitat de garanties i avals que es demanen, no resulta agosarat dir que el crèdit familiar ha anat a famílies de rendes, com a mínim, dels rangs alts de les mitjanes cap amunt.

L’altra medalla que es penja el govern espanyol és el de l’augment de l’ocupació, i també aquí s’han de matissar les xifres. El nombre d’afiliats a la Seguretat Social va pujar en 336.477 persones de desembre de 2013 a desembre de 2014 si considerem el règim general, és a dir, exclusivament assalariats, però això s’ha fet a costa de: a) el treball ha passat a tenir un caràcter precari, temporal b) El salari mitjà per treballador ha baixat considerablement al llarg de l’any passat en el grup de grans empreses segons l’Agència Tributària, concretament de novembre de 2013 a novembre de 2014 la caiguda va ser del -0,5%, encadenant set mesos seguits de variació negativa.

És evident que després d’aquestes breus reflexions parlar de recuperació de l’economia i de superació de la crisi és més propaganda electoral que no una fotografia real del que realment està passant. Què hem tocat fons? Si, però costarà molt poder parlar de recuperació.


Addenda.- Per no carregar al lector no he detallat totes les xifres que corroboren el que hem explicat. Si alguna persona sent curiositat per saber-les pot anar al web del Banc d’Espanya per veure l’evolució del crèdit a les famílies i dels dipòsits bancaris, al web de l’Institut Nacional d’Estadística per veure l’evolució de l’IPC i de la inflació subjacent, al del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social pel que fa al nombre d’afiliats en els diferents règims i al de l’Agència Tributària el nombre d’ocupats i salaris mitjans a les grans empreses.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de ramonmorell
Lleidatà del 42 i llicenciat en Economia per la UB. Autor de diverses publicacions sobre economia i urbanisme. No tinc cap perfil al món digital perquè de moment no em compensa prou respecte el no digital.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor