La pel·lícula comença amb una escena desconcertant: la càmera ens mostra una escala de fusta d’on baixa botant una pilota similar a la del tennis, al seu darrera corre un gos imponent que l’agafa i mira cap una conversa fora de càmera que comença amb un eloqüent «què vols saber de mi?» de la boca de la Sandra parlant amigablement amb una noia que resulta que està fent la tesis doctoral sobre l’obra escrita de la nostra protagonista. No més de trenta segons que, a mesura que vas veient la pel·lícula, te n’adones que amaguen un bon grapat de senyals sobre tot l’entramat: el fill Daniel troba al seu pare mort una estona després, producte d’una caiguda des de la finestra de les golfes. Accident, homicidi o suïcidi?. Les evidències no concloents de caiguda accidental porten a la Sandra a un judici per homicidi on s’indagaran les tensions més íntimes de la parella, la mateixa obra com a escriptora i fins i tot la seva personalitat esquerpa i ferma alhora.
La primera meitat de la pel·lícula sembla que assistirem a una trama on caldrà situar totes les peces del puzle en forma de proves i testimonis per tal de definir, finalment, una imatge més o menys verídica del que ha passat a fi que el veredicte sigui el més just possible. A mi, personalment, el primer clàssic que em ve a la memòria sobre aquest gènere és «Doce hombres sin piedad» (1957). Dit això i, a partir de la primera meitat, comprovem com un guió mil·limètric i una encertadíssima direcció van molt més enllà de la recerca d’un veredicte versemblant per tal d’enfangar-nos i jugar amb nosaltres en els tres dilemes esmenats al títol. És evident que el fiscal ha de «construir un relat» per tal d’acusar a la Sandra d’homicidi presentant-la com la violenta i la dominant de la relació amb suposades proves que apel·len de vegades a l’obra escrita de l’autora les quals, encara que són en part autobiogràfiques, formen part de la ficció. La defensa, per la seva part, intentarà mostrar un conflicte evident però no suficient com per induir l’homicidi. Finalment, el testimoni del fill aportarà el dilema veritat/mentida que ens faran enganxats a la butaca amb un tot un seguit d’imatges suggerents que van deixant el seu rastre apel·lant al nostre enginy i la nostra imaginació.
De qualsevol manera la interpretació magistral de Sandra Huller emmarcada dins una realització exquisida ens deixa entreveure una personalitat que no amaga les seves febleses ni la seva empenta a l’hora de defensar el seu projecte de vida sense excloure en cap moment els dubtes que es plantegen al voltant de la futura relació amb el seu fill.
Pel·lícula d‘una incomoditat enriquidora i plaent que ens permet —malgrat algun episodi judicial una mica farragós— gaudir d’un excitant trasbals i comprovar que es tracta d’una narrativa molt ben travada per tal de mostrar una volguda i estimulant ambigüitat. ( Es recomana anar a veure la pel·lícula en petit grup i comentar-la en acabar: segur que us ficareu en un bon i enriquidor mullader) (8)
