No sé -ni vull saber mai- què és perdre un fill. Deu ser una experiència transformadora que t’obliga a adaptar cervell i cor al món que t’envolta, al món que t’ha arrabassat aquella part de tu i que, diuen, acabaràs acceptant, per molt exiliat i aniquilat que t’hi trobis. Són paraules que em vénen quan intento recrear la rèmora del patiment d’un orfe de fill: naufragi, exili, periple, supervivència.
Conec algunes persones que s’hi dolen. En totes percebo una mirada brillant, una manera escarida d’emprar el llenguatge, com si no necessitessin articular més mots que els imprescindibles per fer-se entendre i reservessin l’autèntica comunicació per a ells mateixos o, vull pensar, per als éssers propers amb qui comparteixen l’absència física, aquell nom que cada cop que senten en boca aliena, a l’atzar o no, trastocarà els seus universos interns. Un pacte amb el silenci que els uneix amb qui ja no hi és. Però no ho sé. Només puc imaginar-m’ho i respectar, amb la més profunda admiració, la seva fortalesa i valentia. Com s’ho fan per soportar-se i, encara més, per soportar-nos als altres, amb les nostres foteses i les nostres queixes estúpides? Potser el que els fa especials té una mica a veure amb que no s’estan d’hòsties i saben discernir. Consagren temps al seu dolor, a gestionar-lo, a cuidar-lo. Vist des de fora, té un punt atractiu. Que em perdonin la gosadia.
Insisteixo, no tinc ni idea ni he conviscut mai amb ningú que freqüenti aquests inferns no escollits. M’hi valc de la ficció. He pogut recorrer-los aquests dies en llegir la novel·la de la irlandesa Maggie O’Farrell, Hamnet. Novel·la que et transbalsa i et transforma i et sublima per com està escrita, sobretot, per la història que explica, des d’on l’explica i qui la protagonitza: una mare que plora el seu fill mort i amb ell tot indici de seny. El que fa O’Farrell amb el dolor d’aquesta dona, dolor aparentment indomable i paralitzant, és d’una maestria suprema. És inevitable pensar que potser ella haurà viscut tragèdia similar, però no. Sabem que va estar molts anys escrivint-la, però això no és cosa nova. L’anàlisi, gairebé clínica, de les emocions i sentiments humans fruït d’aquesta pèrdua indigerible, el domini del lèxic, el control de la tensió dramàtica, la fondària psicològica dels personatges, sobretot de la protagonista, la magnífica ambientació del segle XVI, el control del temps amb flash-backs i digressions fan Hamnet, al meu entendre, una de les millors obres del segle XXI.
Les dues darreres pàgines arriben a rescabalar la mort del fill, i tant el pare com la mare sublimen el seu dolor i retroben el sentit de viure, davant d’una escena interpretada per un actor d’una semblança aclaparadora amb el fill desaparegut parlant-los directament. Vaja, allò tan màgic que fa la bona literatura: atravessar la frontera entre vida real i la ficció i fer-nos creure, que, a vegades, és molt millor la ficció.
Hamnet, et recordarem sempre. Ets inmortal, per ton pare -ja ho sabíem- i per ta mare.
