A l’espera de les negociacions i els pactes dels propers dies es pot afirmar que el país ha donat un gir a l’esquerra i que el Partit Popular ha perdut unes cinc-centes majories absolutes en municipis i comunitats autònomes. El partit de Mariano Rajoy s’ha deixat gairebé dos milions i mitjà de vots en les municipals però segueix sent el primer. Els socialistes de Pedro Sánchez n’han perdut gairebé vuit-cents mil. El bipartidisme ocupa un 52% dels vots, una reculada significativa quan fa anys se situaven per sobre del 70%.
A Catalunya, CiU és la primera força seguida pel PSC, amb una caiguda més engruixada dels socialistes que dels convergents. Una novetat catalana és el significatiu avanç d’ERC que trepitja els talons als socialistes i es situa com a tercera formació. El sobiranisme ha augmentat, però sumant CiU, ERC i la CUP no aconsegueixen creuar el llindar del 50%.
La paradoxa del blau que tenyeix l’Espanya del PP, amb l’excepció d’Andalusia, Extremadura, Euskadi, Astúries i Catalunya, és que encara sent la primera força és la gran derrotada de les eleccions.
Els partits emergents, Podem amb les seves franquícies i Ciutadans, posaran i trauran governs però no han arribat com a primera força enlloc, excepte a Barcelona, on l’Ada Colau es presentava amb la benedicció de Pablo Iglesias i amb tot el capital i la història dels vells comunistes.
No hi ha hagut una derrota estrepitosa de la dreta amb vots. Però els resultats a Barcelona, Madrid, València, Zaragoza i Cadis estenen una taca vermella que desplaça a polítics gastats per noves cares que van a governar amb l’ajuda explícita o implícita de Podem i les seves franquícies o Ciutadans. El bipartidisme segueix, però matisat, corregit, vigilat i controlat per les noves formacions que imposaran nous aires.
La bolcada a Barcelona, Madrid i València té un significat especial. Guardant totes les distàncies, la victòria de l’esquerra i els seus possibles aliats guarda un cert paral·lelisme amb el que va ocórrer el 12 d’abril de 1931. Espanya es va ficar al llit amb la majoria de vots monàrquics i es va aixecar amb la proclamació de la República al cap de dos dies després perquè la victòria republicana havia estat inqüestionable a les principals ciutats espanyoles.
L’alcaldia de Madrid no és l’epicentre del poder a Espanya. Però és un mirador significatiu, un penell que indica l’adreça dels vents de la política general. El mateix passa a Barcelona i València, amb diferents circumstàncies però amb la mateixa projecció als seus respectius territoris i en la resta de l’Estat.
Diversos diaris europeus titulaven el dilluns amb la idea que els indignats espanyols governaran a Barcelona i Madrid. Es pot dir, certament, que ha estat el corrent d’indignació la que ha canviat les alcaldies de les tres ciutats més importants d’Espanya. Amb tots els matisos i diferències. En el cas de l’alcaldia de Madrid poden haver influït els casos de corrupció rampant perpetrats en els últims anys a la capital i també la supèrbia arrogant d’Esperanza Aguirre que va fer una campanya com la dels vells cacics de la primera Restauració de Cánovas i Sagasta. Manuela Carmena es presentava amb marca pròpia però amb la complicitat activa dels complutenses de Podem. Davant l’aristòcrata, els madrilenys han optat per una senyora jutge, jubilada, que té pinta de convertir-se en una rèplica del que va anar el vell professor Tierno Galván.
La corrupció s’ha portat per davant també a la campechanota Rita Barberá i al president Fabra, hereu de Camps i Zaplana. Escoltar el recompte de milers d’euros a l’interior d’un automòbil arrodonint una operació corrupta ha fet un dany irreparable al segon feu de vots del Partit Popular. Novament, Podem no s’ha portat totes les rendes del desgast popular sinó que ho haurà de compartir amb Compromís. Les velles i inútils batusses de la dreta valenciana amb la llengua valenciana o catalana haurien d’entrar en un període de racionalitat. El cas és que el partit de Rajoy pot ser escombrat de València malgrat haver aconseguit més vots que ningú.
El resultat de Barcelona té també moltes lectures en clau catalana i espanyola. La victòria d’Ada Colau ha posat un interrogant al procés independentista. El president Mas va dir que “si Barcelona ens dóna l’esquena no tirarem endavant”. Barcelona no s’ha alineat amb la independència. Les relacions en el sí de CiU passaran una prova de foc els propers dies. ERC no és un aliat etern. Ada Colau no sabem com pensa complir les seves promeses ni tampoc si avalarà la senda independentista. A les eleccions del 27 de setembre, confirmades per Mas, i a les generals, es valorarà l’obra de govern.
Article original: Foixblog.com
