“A un per què, quasi sempre li hauríem de
respondre amb un per a què.
A vegades, un per què sense un per a què,
no pot tenir una resposta intel·ligent”
Sinto petit
12/07/2018
El sol havia eixit decidit a veure’t, la seua llum i escalfor entraven a la nostra cambra, ja no hi estaves, no et podies permetre el luxe de ser-hi per a saludar-lo i donar-li les gràcies pel seu meravellós bon dia, i no era per falta de ganes, sinó que per mancança de circumstàncies més favorables. Ens havíem fet un petó, llarg, dolç, inoblidable, com sempre. Fins després!, fins ara!, fins a sempre!, ens diguérem, tancant els ulls per a poder guardar aquella imatge i recordar-la constantment. No sabíem quan tornaríem a estar junts, encara que mai estem separats, ens pensem tant que no ens queda espai per a l’absència de l’un i de l’altre.
És cert, a vegades ens capfiquem, no volent veure més enllà de què per a ser feliços tot ha de tenir unes condicions excepcionals. Nosaltres, amb poca cosa gaudim de la mútua felicitat. Sí, sabem que són poques i curtes les estones que passem físicament junts, Sí, en voldríem moltes més i més llargues, sí, però no ens capfiquem, aprofitem cadascuna de les mil·lèsimes de segon i les fem eternes, sense cap preocupació, sense planificar res. “Ja es veurà” dius, i es veu, clar que sí, es veurà i es veu, i més que veure’s, se sent .
No em penedeixo de res. Tot, en la meua vida, té un per què i, a vegades, amb el seu per a què. Quasi sempre, a un per què li hem de respondre amb un per a què, ja que un per què sense un per a què, no pot tenir una resposta intel·ligent. Per què tu?, per a no errar, per a gaudir, per a ser jo amb tu, sent jo, puig, sense tu sóc qui no sóc, quasi res.
Però que no em penedeixi de res no vol dir que no reflexioni tot allò que penso, dic i faig. Sense cap dubte, ho reflexiono, fins i tot, després de reflexionar, procuro relaxar-me i pensar en altres coses més senzilles, més fàcils de plantejar i de comprendre per a no quedar-me bloquejat o ofuscat. Recordo que no ha passat massa temps d’ençà que segut a la punta de la roca de la serralada “La Llena”, que mira cap al Montsant, per un costat, i a la plana de Lleida per l’altre. Davall dels meus peus, l’abisme, es pot veure el riuet i el principi de l’entollament a Margalef. Embolcallat de les flaires del timó i el romaní, rumiava en la conversa que vàrem mantenir el Calixt i jo sobre l’amor, la fidelitat i altres collonades. En un moment d’aquesta conversa va sorgir allò de “l’amor prohibit”. Aquí és on tot m’esgarrifa. Es pot prohibir l’amor? Crec que seria com prohibir a la primavera que s’estrenés sense ni una sola flor. O com prohibir al cel que es vestís de gala amb la lluna, els estels i les estrelles.
Ens poden prohibir l’amor a tu i a mi, julietta? No. Crec que no, el nostre és un amor net, incomprès per algunes persones. I la cosa més important en l’amor nostre, entre Julietta i jo, no és el que diem, el que pensem, somiem o fem. No, la cosa més important és el que sentim l’un per l’altre, i això no ens ho pot prohibir ningú.
Res tinc, tot ho comparteixo i, a vegades, penso que és molt poc el que puc compartir amb Julietta, només AMOR.
Què poca cosa!!! oi?
Sinto petit.
05/01/2019
A Julietta, perquè sí.
