Ens trobem davant l’extraordinari testimoni d’un passat ja desaparegut. Tot un tresor. Una fotografia de l’any 1934 on apareix un carrer estret que fa pujada i un antic casal de pedra amb portal dovellat i decorades finestres. És a Lleida, sí,- diu el peu de foto del Centre Excursionista de Catalunya, propietari de la imatge- en un carrer prop del “Castell”. http://goo.gl/OnM8TZ. Va ser el fotògraf Antoni Gallardo i Garriga, qui en el moment de captar la instantània també va  retratar alguns encuriosits nens i veïnes. (He d’agrair a Santi Campo la coneixença de la imatge.)

La primera pregunta que ve al cap és on va ser feta exactament aquesta fotografia. Podem sortir de dubtes – com amb tantes coses de la història de Lleida- gràcies a l’obra del gran historiador Josep Lladonosa. Al llibre “Els carrers i places de Lleida a través de la història”, en parlar del desaparegut carrer de la Redola de Sant Joan va incloure dos dibuixos - fets per I. Mercadé i E. Garsaball - d’un antic casal desaparegut. Afectat pels bombardejos de l’aviació feixista durant la Guerra Civil, les restes de l’històric palau van acabar de ser enderrocades l’any 1940. Quina sorpresa comprovar que els dibuixos publicats per Lladonosa representen el mateix edifici, justament, que apareix a la imatge del 1934! La que era una de les cases més destacades de la Redola de Sant Joan, carrer que pujava cap al turó de la Seu des de darrera de l’antiga església medieval de Sant Joan, en direcció a l’església de Sant Andreu. 

A partir de l’obra de Lladonosa ens és posible, doncs, identificar aquest edifici amb la antiga Casa dels Desvalls, llinatge senyor al segle XVI del Poal i Gimenells i amb una destacada presència a la Paeria. Al segle XVIII, quan aquesta família va incorporar el títol del marquesat d’Alfarràs feia temps que ja no residien a Lleida. El 1716 l’edifici era propietat de Joan de Montardit, canonge de Sant Pere d’Àger. Poc després passà al bisbat, que el va convertir en seminari, el primer de la ciutat. Al segle XIX, durant les desamortitzacions, va ser venut a particulars.

Amb aquesta fotografia del 1934 obtenim una visió exacta de com era aquest casal a l’època del Renaixement, més enllà del que mostraven els dos dibuixos citats. S’ha de tenir en compte que, tot i la tradició gòtica de la seva arquitectura, en realitat va ser reformat a mitjans del segle XVI. Així ho va afirmar Lladonosa en el seu moment i ens ho confirma l’historiador de l’art Joan Yeguas Gassó en funció dels seus trets arquitectònics. Als anys 30, malgrat el recobriment de part de la façana amb guix o la presència de noves finestres obertes sense gaire criteri, encara era reconeixible la seva magnificència, amb els carreus de pedra, portal de grans dovelles amb escut al centre, finestres amb guardapols i esmotxadures conopials i arquells sota teulada.

Podem ubicar amb exactitut on es trobava aquest immoble gràcies als mapes que va fer Lladonosa als anys 60 i 70. En l’actualitat, per l’espai on era la casa travessa el nou carrer del Canyeret. I la façana de la antiga Casa Desvalls era on ara hi ha una vorera amb tres bancs just davant de l’accés a l’ascensor de la Seu Vella. Estaria bé que l’ajuntament col·loqués en aquest indret un panell informatiu amb la fotografia de la Casa Desvalls i una petita explicació de la seva història. Seria una bona manera d’entendre, tant per a lleidatans com per als visitants, com era antigament aquella part de la ciutat al peu de la Seu Vella. També ens farà recordar la tragèdia de la Guerra Civil i tot el que es va perdre en ella a nivell humà, cultural i econòmic. Panell que es podria sumar a altres panells d’una ruta que deixés constància dels diferents elements desapareguts de la història de la ciutat i dels quals ja no queden ni tan sols restes.

Josep Manuel Martínez París