Conversa amb una futura alcaldessa

Conversa amb una futura alcaldessa

dilluns 17 de febrer 2014 - 00:00

L'altre dia em vaig espantar.

Al diari, llegia una notícia sobre una baralla al carrer i en el moment en què vaig veure que els implicats eren homes immigrants vaig sentir com un alleujament. Va ser una sensació subtil, però em va preocupar comprovar que a l'etiquetar el succés, a les persones implicades, estava més tranquil·la, ho trobava més “normal".

El llenguatge és important. És la forma que tenim d'expressar la nostra realitat. I també d'encaixar-la, d'associar les idees, de generar interpretacions, de traure conclusions i de construir el nostre univers. Però tant important és com difícil de controlar que es coli al nostre subconscient. Per molts escuts que posis per davant, hi ha discursos que van calant. Sense adonar-nos. Fins que un bon dia, te trobes més tranquil·la perquè els conflictes no estan protagonitzats per persones amb les qui t'identifiques, sinó per altres sobre les quals has construït etiquetes basades en una informació externa, no vivencial.

La baralla era una mala notícia. Fos qui fos qui es barallava. Fos on fos el fet en si. Fos quina fos la causa.

Per què, doncs, les meves sensacions eren diferents al saber que havien estat africans els qui s'esbarallaven aquell dia? Doncs perquè les etiquetes, els discursos construïts sobre la immigració (o sobre els okupes, o sobre els sense sostre, o sobre les dones, o sobre els gitanos, o sobre els funcionaris, o sobre els polítics, o sobre els periodistes, o sobre els empresaris...) serveixen per resguardar-nos, per sentir-nos segurs en una realitat controlada, sense ensurts, sense sorpreses, sense excepcions, sense matisos, sense reflexions constants, sense noves interpretacions.

I el llenguatge és el gran al·liat de les etiquetes. I les etiquetes són les millors col·laboradores dels titulars. I a cop de titular, anem construint-nos una realitat que es cola sense filtres en el nostre subconscient. Jo sóc una pesada en aquest sentit amb la meva filla i el meu fill. I últimament, la reflexió “de moda” en les nostres converses té a veure amb la pobresa.

L'altre dia, un dia més, l'Emma (de 6 anys) i jo vam passar pel costat d'un home que demanava diners al carrer. L'Emma em va demanar que l'ajudéssim i ens vam atansar a preguntar-li què volia. Estava a la porta d'una botiga de menjar i li vaig oferir la possibilitat de comprar-li alguna cosa. A dins, vam triar una barra de pa i un pot de mongetes verdes en conserva. L'Emma li va donar emocionada sentint que havíem ajudat a algú que ho necessitava. I em va interpel·lar contenta: “Ajudarem a tots els pobres que trobem pel carrer, mama? Aquest senyor era un pobre, no?”
Per on començar?
Em ressonava malament allò de “un pobre”. Tornem amb les etiquetes. Si és “un pobre”, ja no cal patir. El col·loquem dins el sistema i tot encaixa. No cal preguntar-nos ni qui és, ni per què està allà, ni quins problemes té, ni quins anhels... és “un pobre” i no és dels nostres. No cal patir.

Li vaig preguntar a l'Emma què creia que volia dir ser pobre. Evidentment, em va respondre que era algú que no tenia diners. I vam estar reflexionant sobre l'abundància, la carència, la riquesa, la pobresa... Amb quins criteris interpretem la realitat? Només amb els econòmics? Perque si mesurem la riquesa o la pobresa en funció de les amistats o de la capacitat creativa o de les experiències viscudes o dels quilòmetres recorreguts, potser les classificacions entre rics i pobres canvien.

Sabíem que aquell home que no tenia prou diners per viure tenia tres fills, així que l'Emma va concloure que això sí que li feia ric en un aspecte de la seva vida.

Davant la pregunta sobre si ajudaríem a tothom que ens ho demanés també vam reflexionar i va donar fruit a la primera conversa sobre política que he tingut amb ma filla. Li vaig explicar que totes les manifestacions a les que hem anat amb ella i amb el Teo també són una forma d'ajudar. Perquè jo estic convençuda que amb unes polítiques diferents, posant per davant la justícia social, els diners estarien repartits de forma diferent i potser no hi hauria gent que es vegués abocada a demanar-ne pel carrer.

Em va preguntar per tots els polítics que ella coneixia (Rajoy, Mas, Ros) i cap va aconseguir l'aprovat per part meva. Vaig intentar explicar-li el rescat bancari (o com els bancs castigaven a les persones que no podien pagar les seves cases fent-les fora, mentre que entre tots els donàvem un munt de diners perquè ells tampoc no podien pagar els seus deutes). Dubto que li quedés clar. Tampoc li va quedar clar perquè jo no volia ser alcaldessa. Però se li van il·luminar els ulls i com si anés a sobre d'un cavall i tragués la seva espasa, va exclamar: “Mama! Jo seré alcaldessa! I quan ho sigui, no hi haurà ningú que necessiti diners i tothom tindrà menjar per ell i pels seus fills!”

Va ser el primer eslògan polític que em va semblar sincer.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de amaiarodrigo
Periodista i mama. Per tant, sóc experta en fer vàries coses alhora. Però també sóc filla, companya, germana, amiga, feminista, ciutadana, optimista, fan de les reflexions i de tot allò fet amb calma, de la coherència i de l'inconformisme. Sobretot sóc participant, de la vida, de l'entusiasme i de tot allò que signifiqui construir, transformar i caminar cap a un futur millor. Perquè crec que és possible.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor