Alexandre torna durant uns dies a Paris des de l’universitat d’Stanford per assistir a un acte important del seu pare, un veterà periodista mediàtic separat i amb fama de faldiller. La mare –escriptora assagista molt implicada en l’activisme feminista– està vivint amb un altre home i la Mila, la filla d’ell de17 anys. Alexandre i Mila coincideixen a casa de la parella i van plegats a una festa d’amics del noi. L’endemà la noia presenta una denuncia per violació contra ell generant una tempesta de retrets i exposició pública de les dues famílies que conclourà en un judici on es dirimirà la culpabilitat del noi amb una exposició detallada dels fets.
A la primera part el director Yvan Attal –que cal recordar per la notable «Una razón brillante» (2017)– ens presenta a tots els personatges de forma prou explícita; mostrant els seus racons més obscurs evitant caure en perfils plans o sense imperfeccions. El mateix Alexandre comença ajudant a una senyora gran en els primers minuts de la pel·lícula per passar a mostrar una relació del passat, tempestuosa i desmesurada amb una dona més gran. El pare, que se’ns presentarà com un executiu despietat que persegueix a les becàries i amb les obligacions familiar totalment desateses, també resulta que te un costat magnànim. La Mila és inicialment la víctima innocent que durant el judici deixarà entreveure un passat amb alguna mentida inclosa. Finalment la Claire, la mare del acusat, tan conscienciada en la defensa de les dones víctimes d’agressions sexuals es decantarà per creure en la innocència del seu fill.
Dins la segona part s’inclou tot el judici amb oportunes retrospectives del dia dels fets exposades en comptagotes que permeten alleugerir el que es podria convertir en reiterades i farragoses exposicions orals. En aquest sentit l’habilitat dels moviments de la càmera també ajuda. El director encerta del tot al presentar les dues visions enfrontades només en petits detalls o la percepció dels fet al mateix temps que planteja tot un seguit d’interrogants de caire social i de classe per acabar amagant tot el que va succeir darrera la porta tancada d’aquell petit magatzem. Tot plegat té l’objectiu de deixar a l’espectador amb la intriga i l’obligació de construir el seu propi veredicte com si fos un membre més de jurat. Els dilemes morals, socials i judicial es plantegen de forma exhaustiva per tal de mostrar tots els elements que ens permetin atansar-nos –tal i com ha de fer un bon jutge– a una certa imparcialitat. Entenc que aquesta seria una de les preguntes claus de la pel·lícula: en aquests temps de posicionaments fanàtics amb judicis mediàtics i rapids, pot ser possible una calmada imparcialitat?.
Pel·lícula recomanable per la qualitat del grup actoral en el seu conjunt, el plantejament controvertit de dilemes morals i socials ben actuals que de ben segur provocaran controvèrsia i, també, per l’habilitat en presentar-ho d’una forma intrigant i assequible alhora. (7,5)
