El fotògraf modern

El fotògraf modern

divendres 09 de gener 2015 - 12:00
El fotògraf modern

Agafeu-vos fort.

Es diu Adrià Cañameras i és fotògraf. Prefereix fer fotografies amb càmera analògica i no li agrada mirar la fotografia mentre la fa. No li cal, només mira, enfoca i retrata. No és de fer gaires fotos, però quan troba el moment prem el gallet. Sap el que vol i com ho vol. Té 26 anys i des dels 16 que sap que vol dedicar-se a la fotografia. De fet, als 8 anys ja feia fotografies amb la Polaroid dels seus pares, que diu que són les seves preferides, pures, sense filtres. Suposo que també deu treballar amb Apple. Ara viu a cavall entre Madrid i Barcelona, on prepara un llibre de fotografies amb la seva parella. Viu a Gràcia i ajuda a la seva família en una cafeteria ecològica del popular barri barcelonès. Porta bigoti i una americana enfundada damunt d’un jersei de coll alt. Li agrada Russian Red i John Talbot i d’entre els seus referents en té un que no acaba de saber com es diu. I l’entrevista la Bibiana Ballbè.

Aquesta és, més o menys, la presentació que li han fet al programa Caràcter 33, buc insígnia del cosmopolitisme i avantguardisme de la ciutat, els que s’han de menjar el món a partir del seu estudi del Born o d’algun carrer gracienc, metàfora del vell garatge d’on sortien els Jobs o Gates. També podria ser la descripció que busca Valero Sanmartí, quan surt a la caça del modern perfecte al seu darrer llibre. Aquí el tenim senyores i senyors. Ell és el nostre heroi cosmopolita.

Porta americana, que és un toc clàssic i elegant a la vegada, amb un punt de modernor que li dóna el jersei de coll alt, que també podria ser una corbata de llacet. Barba? Això és de l’era de la premodernor, sou dinosaures o què? La barba es portava al 2014. Avui, per ser especial, has de portar bigoti, profund, negre i com més contrastat amb el blanc nuclear de la pell, millor. Un modern perfecte ha de conservar la blancor de pell, igual que ho farà la moderna perfecta per ressaltar el vermell intens dels deus llavis pintats. Que algun maleït infreiser us ha copiat l’estil? Cap problema, us podeu pintar les ungles a lo Albert Serra Style i problema resolt. De fet, s’hi assembla força, al director de cinema. Com? Ah, calla! Que també vol dedicar-se al cinema aquest xicot? Aquell cinema que no entén ningú perquè aquí som uns tarats illetrats i incultes, i només són valorats a l’estranger? Estupendo tot, escolti.

Durant el programa ens van passant les seves fotografies, les quals, i ara faré una mica de demagògia barata, són les mateixes que teniu tots a casa vostra en paquets de revelats antics: fotografies d’objectes a contrallum, una platja mal enquadrada, fotografies de la vostra novia en blanc i negre, els pares tallant un pastís, fotografies granuloses i que retraten el dia a dia, etc. Però és igual, que potser els defensors dels artistes us em tiraríeu a sobre.

L’ultramodernor es fa palesa a la seva web, on la tipografia és Times New Roman, perquè l’artista modern fuig, contràriament al que deveu pensar, de les modes. Ni Open Sans ni Pantones, vol tornar a l’arrel de la web i fer un sentit homenatge a Tim Berners-Lee a costa de fer-nos explotar els ulls i el cervell. I cap a Madrid, a fer tombs per la ciutat i fotografiar alguna cagada de colom o algú que porti un paraigua.

La curiositat del cas és que, al mateix canal feien, minuts després, un reportatge sobre Pep Gimeno “El botifarra”, un senyor de les terres de l’Ebre que canta jotes i música tradicional. Gimeno també torna a les arrels, al cant tradicional, de la mateixa manera que Cañameras ho fa amb la fotografia. La diferència és que el primer, que també és artista, fuig de l’excentricitat individualista del segon. Treballa al camp i porta jersei i texans. Gimeno també és un artista. 


La peça del programa.

Comparteix-ho