El nom d’un antic i popular pub regentat per T.J és el títol d’una nova pel·lícula del veterà Ken Loach —quins 86 anys més ben portats!— amb una trama d’allò més senzilla: a una petita localitat del nord-est d’Anglaterra, empobrida i sense massa esperança després del tancament de les mines de carbó, arriben un grup de famílies refugiades sirianes. Les actituds de rebuig i comentaris populistes propis de barra de bar —mai millor dit!— alimentaran un racisme en una part de la població. Només la feina solidària i voluntariosa d’un altre grup bàsicament format per dones aconseguirà fer el necessari contrapunt a una agressivitat incipient.
Podem afirmar que es tracta d’una pel·lícula de cinema social, la qual està ben realitzada i, encara que sigui un tòpic, «El viejo roble»: cinema social d’alta volada»El viejo roble»: cinema social d’alta volada si pensem en els evidents perills de degradació d’uns serveis socials redistributius i compensatoris que s’atansen més a una mesura caritativa i patriarcal que a una justa necessitat d’una part de la població finançats per un estat que no arriba a tot arreu degut a unes retallades sempre activades per una agenda neoliberal desbocada.
El director, acompanyat pel seu guionista de capçalera — Poul Laverty , que l«El viejo roble»: cinema social d’alta volada»El viejo roble»: cinema social d’alta volada— fa una bona panoràmica de tot un ecosistema social a partir dels clients i les amistats d’un T.J. que està atrapat en una «equidistància» aparentment imprescindible per mantenir l’escassa clientela de l’establiment. Les converses i comportaments dels habituals són d’un realisme tan proper que sovint t’inunda de vergonya aliena.
La «El viejo roble»: cinema social d’alta volada»El viejo roble»: cinema social d’alta volada és evident i creïble i no arriba,en cap cas, a ser repetitiu ni demagògic. Ken Loach deixa ben palesa la seva expertesa al plantejar tota la trama com un conte que s’acaba convertint de forma ben natural en un clam a una empatia comunitària, fructífera i emotiva en un camí ple d’entrebancs i trampes diverses. Resulta inevitable emocionar-se al comprovar aquesta comunió entre una bona realització i un un missatge d’una saviesa indiscutible.
No sé si aquesta serà la seva darrera pel·lícula i seria una pena no poder gaudir-lo més temps. Malgrat tot, la seva petjada resulta innegable i «El viejo roble» —amb alguns premis en festivals ja al seu sarró— seria un excel·lent colofó d’un realitzador impecable, expert i que sempre ha estat a punt per la denúncia encertada i els valors solidaris. (7,5)
