Encara recuperant-me del trasbals encaro aquesta ressenya sense saber massa bé com enfilar-la i amb un allau de pensaments que caldrà ordenar. La sensació, però, és prou insistent i agradable com per estimular una mínima cerca d’altres escrits que van alineant l’argumentari.
Amb una narrativa que salta entre èpoques i realitats paral·leles, «La Bestia» ens ofereix una visió distòpica tan absurdament realista i propera que fins i tot Orwell hi sucaria pa. Des del París del 1910 fins a un futur imminent ubicat al 2044 on la intel·ligència artificial governa amb una eficiència insultant i passant per una actualitat esfereïdora, aquesta pel·lícula ens submergeix en un caòtic intercanvi entre el desig i la tecnologia. Com si fos un episodi radical de Black Mirror, amb una innòcua punxada s’aconsegueix la neteja de qualsevol passió reprimida en vides passades i que dramàticament es pot repetir en l’actualitat, la qual cosa no interessa per una «productivitat» imprescindible.
En un viatge cibernètic cap a l’absurditat de l’amor, en un món distòpic on les emocions són una anacronia, se’ns presenta un festival sensorial amb múltiples referents simbòlics i molt cinematogràfics, embolicant-nos en una trama on la tecnologia ha convertit la vida en un joc d’escacs del tot previsible on l’amor o el desig es poden sacrificar com un peó qualsevol.
Léa Seydoux, amb la seva excel·lent interpretació, encarna una jove atrapada en un bucle d’emocions reprimides, intentant resistir i trobar un lloc en una opressiva arcàdia feliç, màquines de purificació d’ADN que prometen convertir-te en un treballador eficaç i productiu dins un bucòlic paradís… Oh, quina delícia! Qui no desitjaria deixar de banda els guirigalls emocionals per abraçar una vida de rutina beatífica i sense calamitats?.
Amb una estètica que barreja el glamur del passat amb la fredor del futur, el director Bertrand Bonello ens sedueix amb la seva ironia subtil, fent-nos qüestionar la pròpia naturalesa de l’existència humana i el preu de la nostra obsessió per la perfecció. No es pot deixar passar de llarg aquesta inquietant odissea futurista cap a l’absurditat del desig i l’amor, perquè, qui sap, potser descobrireu on habita la veritable bèstia. (8)
