La tardor meteorològica ha arribat finalment. Un serè que bufa de Ponent ha netejat l’atmosfera que ha quedat neta i transparent. El Pirineu, al fons, més enllà del Montsec, cresteja emblanquinat. Fa el temps que ha de fer passat Tots Sants. La sembra deixa grans partides planes i rosses, com planxades. La llavor està colgada i germinarà. La novetat és la sembra directa, damunt del rostoll, sense haver remogut ni llaurat la terra. Fou un experiment i ara es va generalitzant. Alguns sembrats repunten i s’arrengleren verdejant tímidament.
Se senten els tirs dels caçadors que disparen als conills i als tudons. Les plagues d’aquests animals han causat molt mal a les collites. Un veí de Nalec em diuen que n’ha matat més de sis cents de conills aquesta temporada. No per ganes sinó per defensar els sembrats i les vinyes. Sortia al capvespre i de perdigonada en perdigonada els abatia un rere l’altre. Però encara en queden i l’administració hauria de fer-se càrrec dels perjudicis que causen els conills i els porcs senglars.
Amb tot, avui hem anat a collir les olives per posar-les amb aigua. Ja no hi ha molta gent que recull les arbequines que ja groguegen i les posa en gerres grans, hi avoca aigua i sal i espera la Setmana Santa, el pare ho feia el dijous sant, per canviar l’aigua i al poc temps es podien menjar durant tot l’any amb l’enciam, les amanides o els aperitius. Què en son de senzilles les coses importants. Aquestes olives tenen un sabor amarg però agradable i molt nutritiu. A totes les cases hi havia al rebost tenalles petites o gerres plenes d’olives posades amb aigua.
Quan es fa aquesta operació vol dir que el collir olives és molt a prop. Les rames dels olivers tenen un aire de plenitud extraordinària. Les arbequines s’inflen, groguegen i van negrejant gradualment fins que demanen ser recollides. Arriba un punt que no aguanten més al arbre i el mànec no resisteix la força de la gravetat i cauen a terra.
Les tècniques modernes ja no necessiten de colles de persones collint olives que passaven tot l’hivern al tros, cantant, passant fred, arrossegant el fang a les espardenyes per les humitats produïdes per les pluges o les glaçades. El collir olives era un esdeveniment social que durava un parell de mesos. Les colles garlaven tot el dia, amb la raspa a la mà i canviant les borrasses d’arbre en arbre. Que n’era de sacrificada la vida al camp només fa setanta anys, a l’hivern especialment, amb boires gebrades, dies curts i nits llargues en cases sense calefacció, colgats de mantes al llit i una bossa d’aigua escalfada a l’olla del foc a terra.
Son temps passats que no tornaran. Ja no hi ha gent. I els que fan de pagès tenen la maquinària necessària per tal de que una persona faci la feina que abans la feien deu o quinze treballadors.
Però l’essencial segueix igual. Es conreen els olivars, s’esporguen, maduren i es cullen en pocs dies. Els que es poden regar tenen assegurada una collita més abundant. L’oli, el vi i el blat segueixen sent els tres productes mediterranis que s’han conreat des de les nits del temps.
