La memòria no està de moda.
Diuen que tot es pot trobar als llibres o a Internet i que, per tant, no cal memoritzar res, que és perdre el temps, que més val invertir aquest temps en el desenvolupament de la creativitat i la imaginació. Que calen idees noves.
Però oblidem quelcom molt important: la memòria és la mare de totes les muses. Sense memòria no hi ha una base de dades amb què treballar, calen coneixements per poder-los relacionar, reinventar, reconstruir… és l’única manera de tirar endavant, sense memòria podem anar enrere…
Em sorprèn observar la preocupació general per la malaltia de l’Alzheimer (preocupació que comparteixo) i veure, a la vegada, com s’obvia l’ús de la memòria entre joves i petits. Com no se’ls ensenya la necessitat de memoritzar per aprendre, per conèixer el nostre entorn, el nostre passat, per aprendre dels errors que s’han comès.
Què farem el dia que ningú no sàpiga què va passar entre el 1936 i el 1939 a Espanya, o què eren els camps de concentració i extermini? Realment volem oblidar-ho? Realment pretenem que els nostres fills (infants i joves) no coneguin la nostra història, la nostra filosofia, la nostra literatura? Compte, perquè correm el perill de caure en la mateixa barbàrie!
Vull reivindicar la necessitat de memoritzar: textos, poemes, dates, fets històrics, alineacions d’equips de futbol (en el fons, tan se val!). Cal exercitar la memòria, sense pressa, però sense pausa. No permetre que caigui en l’oblit, no permetre que el mal comú de la nostra societat sigui la desmemòria. Perquè sense memòria, la creativitat, la imaginació i la intel·ligència queden completament orfes.
