Aquests dies se m’ha clavat al cap una veu extremadament suau, fràgil, delicada i bonica: la de la Clara Viñals, del grup Renaldo&Clara. Com si et cantés a cau d’orella, amb una guitarra a les mans i lletres marcadament occidentals, et transporta, a ulls clucs, a algun lloc proper d’aquí. M’imagino Almacelles, Agramunt, Vinaixa o la partida de Llívia. Tan és.

Em paro a Migrador, una lletra que em provoca certa melancolia i emoció a parts iguals: “Pretens emportar-me cap a climes menys secs, com farien cent ocell. Comprèn que vulgui quedar-me aquí, igual que entenc que vols marxar. Per molt que allà fumis sempre al meu costat, la boira no em rodejarà”. Potser és la meva ignorància supina, però és el primer cop que escolto aquesta defensa del territori davant dels que ens volen fer marxar a altres zones més suaus.

No m'ha agradat mai l’aversió cap a la nostra terra per part de la gent d’altres indrets, que tenen l’etiqueta de suposat millor paisatge del món, quan es tracta, en molts casos, de zones massificades que acaben amb una platja amb dos pins. D’acord que el nostre clima és més intens que altres zones del país, però no per això l’hem d’abandonar a les primeres de canvi. Als que es queixen de que aquí hi fa molta calor o que hi ha boira, els diria que, encara que els sembli impossible, hi ha llocs del món on hi plou cada dia, gent que viu al desert i gent que viu tot l’any a temperatures sota zero. I no es mor ningú. A Catalunya sembla que, o visquis al clima tropical del litoral, o a la resta del país hagis de sobreviure amb penúries. No és això, senyores i senyors.