Crec que riure’s d’un mateix és essencial per assolir una plena condició humana. Al cap i a la fi no som res més que els que ens han ensenyat els nostres pares, amb les seves virtuts i carències, i que allò que creiem que ens crea una identitat, al mateix temps pot esdevenir summament irrisori, superficial i passatger. Dit això, aquests darrers temps he descobert amb gran joia un senyor anomenat Nacho de Sanahuja, provinent d’una família del tèxtil català i que no amaga que és de dretes, ric i que no suporta la catalanitat, a la que rebateja com catalanor.

Uns mesos abans vaig descobrir Valero Sanmartí, un personatge de característiques diferents però que ataca d’igual manera a l’arrel de la identitat catalana. No al fet històric ni polític, sinó a les bases d’allò folklòric i popular, com la basquitis o els estius a la decadent Costa Brava. Us recomano amb fervor el seu llibre Jo només il·lumino la catalana terra.

Tornem al primer, Sanahuja, que per cert té el nom d’una partida d’Arbeca. Fa un temps al programa de Jordi Basté de Rac1, el van enviar a tots els mítings de les eleccions catalanes. Després ho analitzava amb el seu curiós punt de vista. Reivindica els bitllets de 200 euros perquè fan ric de veritat (els de 500 els porten els quinquis que posen totxos). A Romeva, a qui ell anomena Requena, li va explicar les tres coses que més el repugnen: nadar crol, el catalanisme i practicar el coit. Tampoc li agrada la gent que es llença de cap a la piscina; la gent de bé sempre s’ha tirat d’escuradents o ha baixat per les escales. La catalanor és el que aprofiti, el tu rai, el jo de gran vull ser com tu, els postres de músic, la Catalunya del preu tancat, el cava a les postres o les ganes d’anar a Nova York sí o sí. Els quatre apòstols de la catalanor són Sala-i-Martín, Lluís Llach, Pep Guardiola i Sant Tete Montoliu, segons ell, el pitjor músic de jazz de la història, però com que era dels nostres, el vam santificar. Tot això ho va començar, segons el fabricant, Pau Casals amb aquell discurs "espantós i de llagrimeta", mentre esbronca Espadaler, a qui diu Espinaler, per no portar corbata, vestir malament i comprar roba al mercat de Vic. 

Com sempre, hi ha gent que veu en aquest personatge una ostentació vulgar i provocativa de la riquesa, però a mi em recorda a aquella classe que no he tingut el plaer de conèixer i que crec que no deu distar gaire del que retrata Paolo Sorrentino a La grande bellezza. Els rics, o richs, i les seves dèries i reivindicacions.

A vegades necessitem riure’ns de nosaltres mateixos. Si no hi arribem nosaltres, benvinguts siguin els Sanahuges i Sanmartins.

Introducció de Nacho de Sanahuja

Sanahuja i García Albiol

Sanahuja i Quim Monzó