Aquests dies estic llegint el darrer llibre del recentment traspassat Josep Maria Albaigés, 'Records de l'any de la picor', una biografia de la història de la seva família, de les penúries de la guerra i la postguerra a un poble com Juneda, agrícola i, com molt bé retrata Albaigés, de cases ni riques ni pobres. De l'anar passant i l'anar fent. Una història perfectament extrapolable a la resta de les famílies i cases d'aquella època i que demostra la ferotgitat dels temps i la misèria i dificultats d'una època que no hem d'oblidar que no cau pas tan lluny.

Avui, fent el tallat reglamentari de les deu i mitja del matí, se m'ha assentat un senyor al costat d'uns quasi vuitanta anys, que al veure que m'estava embolicant una cigarreta mentre fullejava el diari del dia, m'ha comentat que què era això. Li he contestat amb amabilitat que es tractava de tabac de liar, que és més econòmic i que d'aquesta manera un pot fumar molta menys quantitat.

- Jo, al poble en aquella època, anava a l'estanc a buscar celtes per mon pare, i si em sobraven alguns cèntims, me'n comprava algun per mi d'amagat - Em comenta - Però era una altra època.

Ja està, just al moment que llegeixo sobre aquelles èpoques, em trobo un dels supervivents que m'explicarà anècdotes i històries de misèries.

- Ostres, celtes?
- Si, mon pare fumava celtes i n'hi anava a comprar. Vam passar molta gana i hi havia molta misèria, però sempre tenia uns centimets i estava content. Es comprava el tabac a granel. Ja fa anys d'això.
- I ara, que feu?
- Res, passejar i anar a mirar les obres del Mercat del Pla, que m'agrada molt com ha quedat.
- Molt bé, repassant si algun manobre posa un totxo malament.
- Si, i després, tirant avall, pararé a alguna casa de Cavallers, que per deu euros n'hi ha que te la mamen.
- ...
- Si home, i per cinc euros també.
- Vaja...

Final de conversa. Knockout directe al mentó. El conversant em deixa estabornit i sense cap tipus de rèplica lògica. Potser la gana i la misèria que va passar al passat se li va anar acumulant. Sigui com sigui, una anècdota que explica el romanticisme del passat, pel bo i pel dolent.