Començaré per l’anècdota abans que se m’oblidi. Veure la pel·lícula val la pena només per les interpretacions de la la parella protagonista i més en concret per la meravella que ens regala la Noémie Merlant –recordada gratament per la recent «PARÍS, Distrito 13»(2021) i per «Retrato de una mujer en llamas« (2019). Ella i el Ramon són un parella que la fatídica nit dels atemptats jihadistes del 13 de novembre de 2015 estaven entre el públic a la sala Bataclan de París sobrevivint refugiant-se al camerino.
Isaki Lacuesta es basa en la novel·la autobiogràfica de Ramón González «Paz, amor i Death Metal» fugint del relat lineal i descriptiu per centrar-se —de la mateixa manera que va fer a «Entre dos aguas»(2018)— en les vivències i emocions personals. Ens ho presenta de forma aparentment confusa, amb records recurrents a la nit dels fets sense mostrar en cap moment de forma directa ni als terroristes ni les víctimes mortals. El dos membres de la parella afronten la situació de manera totalment diferent mantenint un suport mutu d’una voluntat ferma amb la intenció inicial que «tot continuï més o menys igual».
Cadascú intenta gestionar el trauma amb estratègies singulars tot i que la por i el record insistent s’entossudeixen en aparèixer sense contemplacions. El personatge del Ramon es vol aferrar als fets objectius, intenta recordar escrivint tots i cadascun dels detalls que encara recorda i no defuig per a res els desànims i el plor per acabar replantejant-se del tot la seva vida personal i laboral. La Céline utilitza l’estratègia d’empassar-se el tràngol, no dir-ho ni a la feina, ni al pares ni, molt menys, a les xarxes socials intentant mantenir una posició de solidària fermesa. Des d’aquesta diferència els dos personatges intenten mantenir la seva relació i les seves amistats dins uns paràmetres guaridors per tal de superar la terrible experiència tot i que hauran d’acabar acceptant que unes vivències com aquestes t’acaben canviant a tu mateix.
La pel·lícula ens impregna de forma veraç d’un trasbals emocional amb la suficient intensitat per tal d’aconseguir transmetre vivències singulars d’un procés posttraumàtic alhora que ens aboca a una certa angoixa utilitzant volgudament un relat desordenat amb repetides retrospectives als records personals de la nit dels fets. (7,5)
