El filòsof Jürgen Habermas va ser un dels grans desenvolupadors de les idees de l’esfera pública i la privada, dos espais fonamentals per a l’individu on poder prendre decisions, il·lustrar-se i reflexionar. La privada és a casa i en l’àmbit familiar, lloc fora d’intervencionismes institucionals i amb una autoritat personal única. Heidegger deia que només en l’esfera privada les persones es mostren tal i com són.

Els atemptats de Brussel·les tornaran a posar sobre la taula un bucle que ja ens coneixem de sobres: Estigmatització del món musulmà, defensa del món musulmà, tertúlies, debats, oblit, i tornar a començar a alguna altra ciutat d’Europa – i d’Àfrica, però aquestes no es veuen tant-. Tot això mentre una pobra gent anomenats refugiats veuen amb impotència com la solidària Unió Europea busca mecanismes legals per botar-los riu avall.

Dins dels debats, torna el de la privacitat i la seguretat. Que si cal que els policies puguin portar dispositius per controlar el que portem sota la roba, que si cal vigilar amb càmeres, que si cal poder obrir un telèfon mòbil xifrat d’un terrorista. A favor de la seguretat i evidentment en contra de la privacitat – esfera privada-. Alguns es posen les mans al cap i critiquen qualsevol control autoritari dels ciutadans. Mentrestant Google està demandada per llegir correus, Facebook i Twitter venen dades personals a empreses i els missatges de Whatsapp estan sota sospita.

I mentrestant contem desenes de morts i centenars de ferits per un individu que portava una camisa de bombes en total impunitat dins d’un aeroport al cor d’Europa.

Potser que ens fem mirar això de la privacitat i la seguretat. Una mica, només. Una mica.