Diversos organismes havien avisat que les mesures que la UE havia adoptat perquè la política agrària contribuís als objectius del Pacte Verd Europeu produirien una pèrdua de la producció de les explotacions alhora que un increment de les despeses, i que la suma d’aquests factors comportaria el tancament de moltes explotacions.
Quan s’han d’adoptar mesures pel bé general, i les mesures contra el canvi climàtic i la preservació de la biodiversitat ho són, i aquestes produeixen greus efectes negatius a una part de la població, en aquest cas el sector agroramader, per preservar la cohesió social, s’acostumen a establir mesures compensatòries de manera que no hi hagi uns clars perdedors.
En aquest cas no només no es va fer, sinó que es van imposar més controls burocràtics, als molts ja existents, per comprovar que les exigències del legislador es complien, el que no va fer més que atiar el foc que ja s’estava iniciant. Si a tot això hi afegim aspectes conjunturals com l’increment de costos addicionals derivats de l’increment de preus dels fertilitzants per les sancions a Rússia, l’entrada de productes amb baixos aranzels per ajudar a Ucraïna, o pèrdues de la producció per la sequera que ha afectat Europa, és quan esclaten les mobilitzacions.
La presidenta de la Comissió Europea ha reaccionat ràpidament intentant apaivagar les protestes, i ha llançat una primera oferta: relaxar o deixar en suspens l’obligació de reduir en un 50% la utilització de fitosanitaris, una mesura que si bé pot ajudar a incrementar la producció, no afavoreix l’estratègia del Pacte Verd i la necessària lluita contra el canvi climàtic, i segurament respon també a la preocupació de la Comissió pel subministrament alimentari a la mateixa UE.
Possiblement hauria estat molt més útil oferir fer un esforç per a una reducció immediata de la molta paperassa ara exigida, el que implicaria una reducció de despeses, tenir més temps per dedicar-se a l’explotació, i no obrir una via d’aigua en l’estratègia del Pacte Verd i la recuperació de la biodiversitat.
En l’àmbit de Catalunya, el conseller del ram ha reconegut que no s’havia fet res en aquest sentit i ha promès passar a l’acció en allò que fos de la seva competència. Estaria bé que a més d’intentar reduir la burocràcia en allò que està en la seva mà, també vigilant l’altra mà i estant atent perquè paral·lelament no s’anés incrementant per altres vies.
Potser la presa de consciència de com estem tractant la gent que cuida el nostre territori porti a reflexions en profunditat en temes com l’Agència de Protecció de la Natura o la incipient proposta de llei de Muntanya.
Jordi Sala Cassarramona
President de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA-IEC)
