Benvolgut Lector,

Després d'un temps de silenci, us torno a escriure i a escriure' m. (No endebades el primer lector dels seus articles n'és el propi autor.) Trenco doncs aquest periode de guaret per parlar-vos d'un documental sobre Vlade Divac i Drazen Petrovic. Primer de tot dir-vos que foren dos excel·lents jugadors de bàsquet, l'un Vlade Divac, serbi, pivot de gran versatilitat triat per Los Angeles Lakers i l'altre, Drazen Petrovic, croat, un talentós base amb una capacitat d'anotació inversemblant que també anà a l'NBA. La història d'ambdós és la del meravellós bàsquet iugoslau. Una plèiade de jugadors (Vlade Divac, Drazen Petrovic, Tony Kukoc, Dino Radja. Zarko Paspalj), que tocà el cel guanyant un Europeu i un campionat del món enfront dels Estats Units i Rússia. I mentre ells conquerien l'Olimp esportiu, llur país començava a implosionar, dessagnat per la lluita fratricida dels seus pobles (Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Kosovo, Montenegro). Eren els anys noranta. Aquella generació de jugadors que havien creat vincles quasi familiars, pagarà el peatge de la guerra amb la pèrdua de la seva amistat. Especialment colpidor és l'allunyament entre Drazen Petrovic i Divac. Els motius? Òbviament, la guerra entre Sèrbia i Croàcia, però també un gest inoportú, equivocat, de Divac amb un afeccionat iugoslau que amb bandera croata i no iugoslava, saltà a celebrar el títol mundial i al qual li prengué la senyera tot recriminant-li que la dugués.

Després d'aquell dia Drazen ignorà al seu amic, l'esquivà, l'evità i malgrat les reiterades intencions de Divac de retrobar l'amistat, de disculpar-se, de no perdre el contacte amb ell i els altres croats de la selecció, no se'n sortirà. Com confessa al documental, una amistat cal construir-la amb molt de temps, però perdre-la és qüestió de segons. La tragèdia personal culmina amb la mort inesperada de Drazen en accident de cotxe a Alemanya l'any 1993. Tenia vint-i-vuit anys i una vida al davant.

Vint anys després, el documental ens explica com Divac vol treure's l'espina de la conversa mai mantinguda amb Drazen per aclarir-ho tot, aquella conversa que la mort els furtà on li hagués dit que ell era el de sempre, que Drazen com Kukoc, Radja, Paspalj eren la seva altra família, que Iugoslàvia eren ells i no la de la guerra cruenta.

El reportatge ens mostra com agafarà el cotxe cap a Zagreb on té la tomba Drazen, visitarà sa mare i son germà Alexander, expressarà les condolences, contarà les experiències viscudes conjuntament i passejarà per la ciutat amb un aire de nostàlgia que traspassa la pantalla. 

Divac se m'apareix en aquesta imatge final excelsa en humanitat, gegant en sentiments i crec que fa la millor cistella de la seva vida i que l'assistència, n'estic segur!, és de Drazen. Això sí, mirant a la grada i alçant els dos braços enlaire al cel de Zagreb. Tal volta com un James Dean del bàsquet. Etern mite Drazen.

I, tanmateix ... Jo em quedo pensant i admirant la lliçó magistral de Vlade Divac i els seus 213 centímetres d'humanitat.