Els darrers anys s’ha parlat, i molt, de les metàfores nàutiques del President Mas. Els velers, el timó i el vent a favor han sigut alguns dels mots més escoltats els darrers temps. Però a Ponent aquestes metàfores ens queden lluny, a més d’una hora de distància, i en aquests moments d’enfrontament potser n’hauríem de buscar d’altres. Nosaltres, com a bons catalans, hem pensat en el món de l’empresa per il·lustrar el procés.
Mirem Espanya com una S.L. amb 17 treballadors i dos enviats internacionals. Pateix una crisi econòmica i ha demanat crèdit a entitats externes que anirà retornant poc a poc, mentre pugui, perquè vol que els 17+2 treballadors continuïn a l’empresa. D’aquests, n’hi ha una, anomenada Catalunya, que és jove, vital i enèrgica, i que treballa com qui més. Des de fa molt temps veu com el seu esforç ajuda a l’empresa a tirar endavant però que això no li repercuteix al seu salari, perquè com que és jove i enèrgica cobra poc. Cobra molt poc comparat amb els treballadors més vells de l’empresa, que no s’han reciclat i s’han quedat enrere i ja no aporten gaire. Gairebé són deficitaris, però com que despatxar-los sortiria massa car, Espanya S.L. els manté. Els ha de mantenir.
Ara farà uns tres anys la jove Catalunya va anar a parlar amb la direcció perquè consideressin la possibilitat d’augmentar-li el sou, molt desajustat amb la resta de companys i perquè estava descontenta. La resposta del comitè va ser que no podien fer-hi res, i que ara necessitaven estar tots junts per tornar el deute i que ja en parlarien més endavant.
Però des de llavors, el pensament de la jove Catalunya ha canviat, i ara veu que la situació no és sostenible. Vol tirar endavant, perquè sap que val molt més que un salari mínim en una empresa en fallida. Mig hemisferi del seu cervell li demana que vagi a direcció a explicar-li que vol marxar, a descobrir món, a guanyar-se millor la vida, conèixer idiomes i jugar a una altra lliga. L’altra meitat li reclama que no, que ara és moment de treballar pels companys, que la seva aportació és vital perquè Espanya S.L. no caigui i que a fora d’aquesta empresa no la voldrà ningú i s’haurà de buscar la vida de nou, i qui sap si això serà bo o no. Somriu i tremola a la vegada.
Catalunya pensava que ella mateixa podria decidir el seu futur quan es va adonar que no, que quan va anunciar a direcció que s’ho estava pensant i que els diria alguna cosa en ferm el proper 9 de novembre, el comitè de l’empresa li va dir que havia firmat un contracte del qual no se’n podria deslliurar tan fàcilment. I que si convindria anirien als jutjats, perquè Catalunya no se’n podia anar de cap manera. Mala peça al teler, pensava la jove treballadora, si em quedo podré treballar igual, però ja no serà el mateix, les mirades dels companys seran diferents i jo treballaré a disgust, ja que el meu cap ja ha pres una decisió.
La jove pregunta a les seves amigues – I vosaltres, què faríeu?
