El passat 21 de febrer va ser un dia molt trist. Ens deixava, se n’anava, va morir (cagontot) Miguel Gallardo. Dibuixant, creador, mestre d’ànimes i històries. Un gran indiscutible del còmic i la novel·la gràfica, estimat i reconegut per tot i tothom. Referent per a una generació de dibuixants que formaren part del còmic underground estatal  durant els anys 70 i 80. Una d’aquelles pèrdues que fan mal, que deixen un buit gegantí.

Gallardo va dibuixar mil vides i mil personatges que les van viure, i en totes elles la meva generació hi era, o hi volia ser. Com va dir Jaume Antich [@jaumeag] a Twitter:

“Gallardo donava forma a moltes de les expectatives adolescents. Érem rockers, érem moderns, érem guapos i festeros. Ens dibuixava Gallardo”.

La piulada la il·lustrava amb la portada del disc de Los Rebeldes “Esto es rocanrol”, obra del mateix Gallardo. Poques coses puc dir sobre el que va suposar, per a molts, aquell mini LP, aquella portada, aquella “Harley del 66”.  

I es que Miguel Gallardo va crear l’any 1977 —per a rockers, per a punkies, per a espavilats i buscavides— el personatge més popular i emblemàtic de la seva vida, Makoki. Era impossible no sentir-se atrapat pel boig aquell del barret “encefalogramàtic”, fins i tot per gent com jo, fans absoluts del còmic de superherois americà. Perquè Makoki era això, precisament, un superheroi, un tio amb qui no podia ningú, tret d’ell mateix i la seva “Basca”, una colla de personatges dels ambients pels quals es movia Makoki que Gallardo també va dotar de vida pròpia a les pàgines de la revista El Vibora. O el voltor falangista i drogoaddicte, “Buitre Buitaker”, que em flipava que publiqués en una merda de diari com l’ABC (suposo que era més pel fet de ser fatxa que no pas “yonki”). Si fins i tot va crear “El Niñato”, personatge introduït a “La Basca” com a alternativa a Makoki, i que amb els anys sempre m’ha recordat aquell noi que, amb el mateix nom, apareixia de tant en tant per la nit lleidatana a la recerca de la felicitat.  

Si era Makoki era sexe, drogues i rocanrol. Durant els anys 80 i 90, si veies un bar que es digués Makoki t’hi foties de cap. Anessis on anessis. A Lleida, de fet, el Makoki era al final del llarg túnel de fum i foscor que formaven el Sisbris, el Malasaña, El Paso i el Garibaldi. Si hi arribaves sempre et quedava el Bohemios, però això ja seria una altra història.

A Makoki i la seva penya el van seguir molts d’altres. Jo em quedo amb “Perro Nick”. El seu treball, com deien els especialistes de debò, era el màxim exponent de la tendència que es va anomenar "línia xunga", i que exemplificava, per sobre de tot, l’esmentada revista “El Víbora” (els més “puretilles” compraven “Cairo”).  Però com sempre passa en aquesta vida, algunes i alguns sobreviuen a la foscor, i llavors l’horitzó s’amplia, apareixent nous paisatges, noves motivacions. I aquesta capacitat de sobreviure fins i tot a ell mateix, aquest desig de canvi que experimentà, sobretot a partir de mitjans dels anys 90, no ha fet sinó augmentar la llegenda de Miguel Gallardo.

Perquè com ell algunes i alguns ens vam fer grans, i com a ell també van arribar a les nostres vides un fill o una filla que ho canvia tot, que ens provoca aquell desig inexplicable d’il·lustrar el seu món. D’explicar-li històries. Però clar, només uns pocs, poquíssims, tenen el que tenia Miguel Gallardo, el do, la necessitat, l’eina, el poder absolut. I del dibuixant punkie passem a l’il·lustrador, al poeta dolç, irònic, emocional. I de “Makoki” i “La Basca” ens n’anem a les meravelloses novel·les gràfiques escrites amb i per a la seva filla Maria. “Maria y yo”,  Premi Nacional de Còmic de Catalunya, a partir de la qual Gallardo realitza el curtmetratge animat en primera persona “El viaje de María” sobre la transformadora experiència amb una filla autista. I “Maria cumple 20 años”.  I també “Algo extraño me pasó camino de casa” que demostra que l’horror i l’humor no són sinó dues cares de la mateixa moneda només si ets un superguerrer com ho era Gallardo.

Miguel Gallardo ja no hi és, però no l’oblidem. Seguim llegint i rellegint el seu immens llegat, una part del qual —un conjunt de 1.500 peces que configuren un recorregut per la seva extensa carrera en el món del  còmic, la il·lustració, el cartellisme i la publicitat— va donar  l’any 2020 al Museu d’Art Jaume Morera.

“En aquella época no sabíamos lo que estábamos haciendo, solo que nos reíamos mucho y hacíamos reír a los demás. En 1994 tuve la osadía de darle matarile al personaje para que descansara en paz, pero luego comprobé que seguía fresco como una lechuga. Y es que a las leyendas no se las mata fácilmente” - Miguel Gallardo. Todo Makoki (Barcelona, 12 de setembre de 2012)

Gràcies mestre, descansa en pau.