Ens hem empeltat, aquests dies, de dures protestes prèvies a les campanyes electorals. Campanyes que intueixo que hom coneix pràcticament de memòria i fins i tot, fent gala d'endeví, avorreix. I encara falten els debats. Sort de Twitter.

Però parlem de les trampes. No cal remuntar-nos a fets pretèrits, sinó als darrers dies per veure totes les trampes que s'usen per rèdit electoralista o partidista. S'haurà fet sempre, però en l'època de la immediatesa una acció encertada o una fotografia tirada al moment just s'escampa pel Whatsapp a la velocitat de la llum. Totes les parts s'afanyen en tenir-ho tot sota control i que no se n'escapi ni una. La tinta dels caps pensants corre com la pólvora per desmentir i neutralitzar un atac viral i de màrqueting del rival.

Si Garganté publica que un mosso l'ha pegat, immediatament apareix un vídeo demostrant que potser buscava provocar-ho. Si una dona alliçona els manifestants del #BancExpropiat, s'intenta neutralitzar aquesta quasi victòria explicant d'on prové la dona i els seus gustos polítics per convertir-ho en quasi derrota. Si la CUP opina sobre la propietat privada, la matèria gris del flanc contrari treu a la llum les onze propietats privades de Salellas. Si Cristiano Ronaldo ha sigut un dels pitjors jugadors d'una final europea, l'estratagema del diari esportiu dirà ben gros que "Cristiano tiene el Balón de oro a tocar".

I alguns, un gruix de la ciutadania, al·lucinant. Hom s'ho mira com un partit de tennis, d'un costat a l'altre, amb la boca oberta. Veu una cosa i en pensa una, en veu una altra i canvia d'opinió. Ens ho posen difícil perquè és un entre l'espasa i la paret constant. I cansa.

Busquem constantment la imatge. Perdó, LA IMATGE. El Banksy llençant un ram de flors o un manifestant tirant-li un nas de pallasso al policia. La sexagenària aixecant el dit als de les rastes. Salellas signant contractes. IMATGES. Publicitat. Propaganda. I després farem samarretes dels herois de la revolució.