Segurament el post-Covid ens situa davant d’una de les disrupcions més importants a les quals ens hem afrontat, com a generació com a tal, els qui avui poblem aquest planeta. La presència del virus s’afegeix a les situacions crítiques que ja vivíem com a humanitat –canvi climàtic, migracions forçades, polarització política, concentració de la riquesa, etc.– i se’ns replantegen pràcticament tots els aspectes de la vida mentre escassegen les certeses on puguem recolzar-nos.

Molts tenen la sensació que el món es mou sota els seus peus. I en realitat és força així. Per això hem de buscar pistes que ens ajudin a afrontar amb més humor i flexibilitat aquesta circumstància històrica.

Si prenem l’exemple dels surfistes, veiem que aconsegueixen mantenir-se per damunt i fins en la corba de les onades sense perdre l’equilibri; més encara, aprofiten el seu dinamisme per anar endavant.

Pot semblar una anècdota sense importància, però aprendre a lliscar físicament en un sòl que es mou, segur que els ajuda a afrontar de la millor manera la vida en aquest post-Covid, que encara no sabem com serà. Igualment els jovenets que amb els seus monopatins, skateboards i snowboards llisquen en sòls irregulars i volen per l’aire jugant amb l’impuls del pendent. No són esports per a persones grans, però tots en podem aprendre.

Aquí hi ha cinc pistes preses d’aquests fabulosos esportistes que ens poden servir a nosaltres.

Mantenir-nos ben informats (sense excessos). La informació sanitària, econòmica i social del nostre nou entorn és important però sense indigestar-nos de dades. El surfista coneix el mar i el vent. Sap quan pot sortir amb la seva taula i quan convé quedar-se a casa per no arriscar-se inútilment. Cada un de nosaltres ha de conèixer bé el món actual i els seus canvis: en el seu àmbit de treball, les circumstàncies socials més rellevants, les tendències importants en el camp on ens movem. Si vivim aliens a les realitats que estan impactant en el nostre treball, vida personal i entorn, qualsevol onada ens farà caure sense que sapiguem per què.
Re-conèixer-se a si mateix. Ho poso en segon lloc perquè és més fàcil conèixer el de fora que el de dins, però cal emprendre aquesta tasca. Després del confinament tots hem canviat una mica. I necessitarem tots els nostres recursos per reaccionar en aquest nou escenari. El surfista sap bé quina mena de taula ha de fer servir perquè coneix els seus límits i les seves capacitats. No podem anar per una societat canviant si ignorem les nostres fortaleses i debilitats, les nostres capacitats i aficions. Re-conèixer-se a si mateix també suposa fer un inventari del que ens agradaria fer i cap a on ens agradaria anar amb les noves possibilitats i canvis. Això ens dona fortalesa interior.
Exercitar-se i aprendre. El bon surfista s’entrena diàriament. Manté el cos àgil i aprèn noves tècniques de surf. Per qualsevol de nosaltres és indispensable, en el moment actual, estar atents i formar-nos en allò que necessitem. Ja s’ha acabat el temps d’estudiar uns anys i aplicar-ho la resta de la vida. No podem instal·lar-nos en el que sabem. Per aprendre, no necessàriament es requereix fer cursos formals i presencials, perquè hi ha tota mena de formació disponible en la xarxa. Cal mantenir-se flexibles.
Fixar-nos unes metes. Quan llisca sobre les onades, el surfista aprofita l’impuls per anar en la direcció que vol. Puja i baixa en ziga-zaga però no perd el nord. Si un vol ser una persona amb una certa robustesa interior en la societat post-Covid, hipertecnificada i global, li és indispensable plantejar-se on vol arribar, quines metes vol aconseguir. Tenir uns objectius possibles, encara que siguin ambiciosos, ens farà moure amb més seguretat en l’entorn canviant. Sempre, és clar, revisant les metes en el moment oportú si el vent ens ve en contra.
No endinsar-nos sols en aquest nou entorn. Els surfistes solitaris no són molts; gairebé tots comprenen la necessitat d’estar acompanyats i tenir referències per demanar auxili quan les onades són molt altes. Siguem solidaris, ara més que mai, per afrontar aquesta nova fase històrica.

El símil del surfista ens convida a no instal·lar-nos en una estabilitat que ja no existeix; a no posar la nostra confiança on no l’hem de posar. Segurament tots tenim algun recurs personal, alguna fortalesa a la qual recórrer, i molt a aprendre per seguir el ritme del nostre temps, que probablement és el més accelerat de la història humana.

Leticia Soberón

Psicòloga