Juguem al joc dels contraris? Si jo et dic blanc, tu em dius negre. Si tu em dius escola, jo et dic pistola. Violència i educació són dos conceptes antagònics, impossibles de barrejar, amb una incompatibilitat del 100%. Per això, quan vaig veure per la tele com aquell president tenyit (mig home, mig caricatura) apuntava la possibilitat d’armar als mestres com a possible solució, davant un pare a qui havien matat a la seva filla adolescent a l’aula del seu institut, em vaig sorprendre dient en veu alta: Són bojos, aquests americans, són bojos.

No em puc ni imaginar què pot arribar a sentir una mestra que cada matí prepara la seva bossa amb els apunts, el material per a les classes, el diari d’observacions d’aula i l’arma. Una arma per defensar als seus alumnes, perquè els seus alumnes a l’escola estan en perill, i el perill són la resta d’alumnes. Pot ser qualsevol company. Un company que se sent sol, molt sol, tan sol que ja no li importa res, perquè ningú el mira, a ningú interessa, fins que no pugui més. El dia que no pugui més passarà, i a partir d’aquell maleït dia aconseguirà ser el centre de tota l’atenció, aquell dia sí que se’l miraran, tothom el coneixerà i deixarà de ser invisible al sistema educatiu per sempre més.

Un infant que no se sent bé, no pot aprendre. Un infant que no se sent segur no pot construir cap aprenentatge. Si el professorat va armat, els centres educatius deixaran de ser centres educatius, seran una altra cosa, però no s’hi podrà ensenyar ni aprendre res. És així mateix.

Actualment tinc la sort de poder fer classes a la Universitat, sóc el que en diuen una professora associada. Això vol dir que durant unes hores a la setmana em puc permetre el luxe d’explicar les meues batalletes educatives a una colla de jovent que volen aprendre l’ofici. Les seves cares a les vuit del matí em diuen tantes coses. A mesura que avança la classe els ulls mig closos es van obrint, la intensitat dels badalls afluixa i quasi puc sentir com es connecten amb el meu discurs, clic! També puc sentir, però, els que perdo pel camí, els sentits dels quals passen de semioberts a tancats definitivament. I em sap tan greu perdre’ls.

La majoria seran bons mestres, persones creatives, respectuoses, sensibles, capaces d’agafar de la mà als infants per fer junts un recorregut amb molts obstacles. Mestres que miren a l’infant amb una mirada capacitadora, una mirada que li farà entendre que creu en ell, que per això el provoca, perquè sap que és capaç de fer-ho sol i perquè l’estima, sobre tot perquè l’estima. Aquests mestres no necessiten cap pistola per fer la seva feina, la seva arma és una altra, l’afectivitat. I la munició, l’exigència.

La resta espero que, pel bé de tots, s’acabin dedicant a alguna altra cosa. Es passa molt malament fent de mestre si no t’agrada. És un ofici que et cala fins al moll de l’os, que et defineix, que t’acompanya a tot arreu. Som el tipus de gent que demanem als amics que no llencin un envàs perquè li donem una segona vida a l’aula, som els que xalem passejant pel carrer major quan tanquen les botigues i recollim caixes de camises que sempre van tan bé i que no entenem per què la gent les llença. Som així, som docents no soldats.

Som gent de pau, ensenyem a pensar, a mirar, a interpretar i no ho podem fer aïllats de la història, del present, del que està passant. No podem ensenyar tancant les finestres i baixant les persianes. Si al carrer hi creixen flors, en sentirem l’olor dins l’aula però si la vorera està plena de bosses d’escombraries, els mestres no podem evitar que ens entri la pudor.

Jo també sóc docent del Palau.