Si aquesta és la nova política de què tant ens han parlat els darrers temps, em penso que caurà aviat pel seu propi pes. Només canvia, com s’intuïa, el decorat. No cal negar que l’antic necessitava unes bones capes de xapa i pintura. Però res més, de moment. Permeteu-me dir, a més, que ja està estipulat. M’explicaré. Tot això es tracta, en termes generals, de devaluar la riquesa o ostentar la pobresa, no importa l’ordre dels factors. Imatge i màrqueting. I més imatge i encara més màrqueting. No és nova política, és pur màrqueting.

Comunicació és poder, diu Manuel Castells. No hi ha hagut, com es pensa, una desvinculació entre la ciutadania i la classe política. Al contrari, les noves formes de comunicació han generat una alta aproximació entre aquests dos mons. Un interès en la política que provoca la urgent necessitat d’identificació dels seus actors. Els que fins ara vivien (i viuen) amb alts sous, vestits elegants i a l’ombra ara necessiten, almenys, demostrar tot el contrari, que són part del poble, de classe mitjana (amb sous de president executiu).

L’estipulació, com deia abans, és clara. Els que portaven corbates ara ja no en porten (i no passen d’aquí), els que portaven americanes ara porten jerseis (i no passen d’aquí), i els que portaven jerseis ara porten camises d’una marca de supermercats econòmica (i no passen d’aquí). Com més identificació, millor. El “i jo més”, saben? Potser algun dia algú ens explica perquè genera més simpatia i identificació un actor per la seva roba que per les seves idees o actes.

La forma de trencar amb tot això seria veure algun assembleari de la CUP vestit d’etiqueta (no vintage com Baños) o algú al comitè executiu de Convergència amb camisa de mànigues llargues per sota de camisa de màniga curta. O es trenca o implosionem. Tot i que, vistos els darrers dies a la política catalana, la segona opció no seria del tot desgavellada.