Generalitat i Estat van arribar a un acord pel qual l’Estat transferirà al govern Torra 1.459 milions d’euros, evidentment, no els hem de menysprear però si hem de reflexionar per veure com estan les coses i el difícil que és, per no dir impossible, que per moltes negociacions que hi hagi el problema català no té solució. Més d’un/a pensarà que sóc un determinista i un exagerat,  el primer que els hi diria a tots i totes aquests/es és que jo desitjaria més que ningú equivocar-me en els meus pronòstics.

Anem a veure.  El deute de l’Estat amb Catalunya el govern l’estima, per diferents conceptes, en 7.607 milions d’euros. Aquesta xifra representa els diners compromesos que han deixat d’arribar, la qual cosa vol dir que la transferència ara pactada no arriba ni al 20%  dels compromisos pactats i no executats, però no n’hi ha prou amb aquest mínim percentatge, sinó que només 350 milions dels 1.459 acordats, és a dir el 24%, aniran als pressupostos generals de l’Estat per al 2019. Tanmateix, resulta que aquets pressupostos tenen un futur molt incert, és a dir, no està gens de clar que s’aprovin i si no s’aproven adéu-siau 1.549 milions (els últims rumors apunten a què hi haurà eleccions generals l’any que ve abans de les municipals, la qual cosa significa que no arribaran aquests milions). S’assegura el govern de Pedro Sánchez el recolzament dels diputats catalans als esmentats pressupostos? No n’hi ha prou, haurà de buscar altres aliats. De totes maneres, els que interessa ressaltar aquí és la feblesa de les negociacions, fins i tot, hom podria entendre com una mena de xantatge aquest pacte, és a dir, si voleu rebre una part dels diners que us devem ens heu de recolzar els pressupostos. Home, la veritat, jo quasi diria que el xantatge estaria justificat si s’haguessin pactat els 7.607 milions d’euros però per la mísera quantitat que s’ha pactat el xantatge em resulta esperpèntic.

Un altre detall de la feblesa de tot plegat. Resulta que el PSOE justifica aquesta transferència en aplicació de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut del 2006 que diu que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de Compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Tant és així que el propi Ministeri d’Hisenda ha justificat aquests diners en virtut d’aquesta disposició esmentada però en cap cas ha reconegut cap deute històric en base a compromisos no complerts. En definitiva, aquests diners ens arribaran per una interpretació d’un article normatiu de l’Estatut que el PP entenia que no era d’aplicació, o sigui, que una part del finançament autonòmic està en funció d’interpretacions jurídiques. Com es possible poder gaudir, d’aquesta manera, d’una estabilitat pressupostària? Doncs, no, no és possible, i no ho és perquè des de la instauració de l’estat de les autonomies, segons la Constitució de 1978, les comunitats autònomes venen funcionant com delegacions del govern central. Ens diuen que tenim moltes competències, si, és veritat, però aquestes competències només les gestionem amb diners que ens arriben, via transferència, del govern central. Ja em direu si no és una gran contradicció el que impostos que paguem i que són per Catalunya passin primer per Madrid, és a dir, per exemple, el tram autonòmic de l’IRPF no es paga a Catalunya, es paga a Madrid i al cap de dos anys es liquida i s’envien els diners a Catalunya (també funciona de la mateixa manera per  totes les comunitats autònomes). Igual passa amb l’impost del Patrimoni que està cedit el cent per cent a la Generalitat, es paga a Madrid i ja arribaran els diners.

Una altra qüestió que hem de precisar, aquests 1.459 milions d’euros es faran efectius en cinc anualitats, la qual cosa significa que si actualitzem a data de avui aquest import el seu valor real és més baix, per explicar-nos bé, no és el mateix tenir avui aquests 1.459 milions d’euros que tenir-los d’aquí cinc anys.

Perquè no ens diguin partidistes si que hi ha una cosa bona en aquest nou pacte, el refinançament, passant el deute a curt termini a llarg termini per un import de 2.773 milions d’euros. Ara bé, això serà bo si milloren les condiciones de finançament de la Generalitat i, sobretot, augmenta el seu poder fiscal, si no és així l’únic que farà aquest refinançament es perllongar l’agonia. Per acabar, per això ha servit assistir a la reunió de la Comissió de Política Fiscal? Jo particularment sempre he mantingut que la Generalitat no hi té que anar i el que s’ha de fer és reforçar la Comissió Bilateral.